Quines han de ser les prioritats del suport educatiu en el context post-confinament per no deixar cap infant/jove enrere?

A partir dels resultats de l’estudi que hem elaborat per la Fundació Jaume Bofill sobre el Suport Educatiu a Catalunya, us proposem un seguit de mesures que ens permetin replantejar quines han de ser les prioritats de les activitats educatives fora del temps lectiu en un context de post-confinament. L’aturada provocada per la crisis del COVID19 ens obliga a replantejar l’actual sistema educatiu i com ja sabem, aquest debat traspassa el marc escolar.

Tenim ja evidències que durant aquest temps de confinament, les desigualtats socials i educatives s’hauran vist fortament agreujades. S’estan detectant un nombre important de llars que no disposen dels dispositius tecnològics o l’accés a internet suficient per poder fer un seguiment de les tasques escolars. Sabem també que hi ha famílies que presenten majors barreres socials i culturals per acompanyar als seus fills i filles en el seu procés escolar. A aquestes barreres ja existents se n’afegiran de noves com a conseqüències dels forts impactes que tindrà aquesta pandèmia per un sector important de famílies.

Una de les principals conclusions de l’estudi és que en un escenari ideal el suport educatiu no hauria d’existir o hauria de tenir un paper cada vegada més subsidiari. De la mateixa manera, s’admet que el suport educatiu representa una intervenció necessària ‘pel mentrestant’ donat el seu potencial per pal·liar les desigualtats socials existents. Entenem que en la situació actual, les activitats educatives fora de l’horari lectiu adquireixen un rol fonamental i així ho mostren les diferents propostes que s’han fet al respecte, tant per part del govern com d’altres organitzacions i experts. Més enllà dels debats sobre quins han de ser els criteris per avaluar el present curs o com s’ha de modificar el currículum per al curs vinent, considerem que és fonamental assentar les bases d’un model de suport educatiu que s’adapti a les necessitats actuals.

Els resultats de l’estudi que hem elaborat, posen de manifest que existeix una gran diversitat d’iniciatives de suport educatiu al nostre país. Algunes posen més el focus en la dimensió acadèmica i en repassar continguts escolars o reforçar hàbits d’estudi, d’altres es focalitzen en la millora del benestar socioemocional, d’altres procuren ampliar els imaginaris educatius a partir de les figures de mentors, etc. El que plantegem en aquest post és fer un exercici de reflexió per adaptar-nos a les actuals necessitats d’infants i joves per tal d’assegurar-nos que no deixar cap infant ni jove enrere.

Cinc grans idees:

1. Recopilar dades i escoltar: Ara més que mai necessitem conèixer com estan els nostres infants i joves i per això és important destinar un esforç important a observar, analitzar i identificar quines són les necessitats dels més petits i joves, no només acadèmiques sinó socioemocionals, especialment entre aquells i aquelles que es troben en una situació de major vulnerabilitat social.

En aquest sentit, creiem que és necessari que els centres educatius puguin disposar d’un registre fiable que els permeti detectar quin és l’alumnat que té majors dificultats en l’accés a recursos digitals i que tingui majors dificultats per seguir les tasques escolars. Un registre que posi especial focus també en copsar quines són les necessitats de tipus emocional que caldrà atendre. En aquesta línia, es considera oportú ampliar el temps dedicat a l’acció tutorial, tant amb els i les estudiants com amb les seves famílies de manera que es pugui fer un seguiment de l’evolució de les necessitats més urgents en els primers mesos post-confinament.

Per últim, seria convenient articular, d’acord amb el que s’estableix en el Pla de Xoc de la Fundació Jaume Bofill, circuits educatius que permetin traspassar la informació recollida als diferents professionals de l’educació dins i fora de l’escola.

2. Diversificar i personalitzar els dispositius, i les accions dins dels dispositius, per abastar al màxim de necessitats.

En els debats i discursos sobre el suport educatiu, sovint s’assumeix que el conjunt d’infants i joves que tenen dificultats acadèmiques presenten un perfil similar i que aquestes dificultats s’expliquen per factors similars. No obstant, la recerca apunta que les dificultats en els assoliments escolars s’expliquen per factors molt diversos i que, per tant, les respostes a aquestes necessitats també haurien de ser diverses.

D’aquesta manera, és habitual que moltes iniciatives de suport educatiu siguin força homogènies tant en formes com en continguts, amb poca diversificació interna, donant una resposta similar a realitats i necessitats que poden ser molt diferents: des d’infants que necessiten un suport acadèmic en matèries concretes, d’altres que necessiten un reforç principalment lingüístic, fins a infants i joves que requereixen una atenció psicosocial específica, entre d’altres. És important, per tant, que un nou model de suport educatiu promogui intervencions que tinguin en compte la diversitat de perfils i necessitats dels infants i joves atesos, tan pel que fa els continguts, les metodologies com a la pròpia organització dels recursos emprats.

Per tal d’assegurar que s’estiguin atenent les diferents necessitats d’infants i joves es proposa elaborar itineraris educatius personalitzats, a partir de la detecció de les diferents necessitats i interessos de l’alumnat. En aquest sentit, es considera fonamental comptar amb la participació dels propis infants i joves en la concreció dels continguts d’aquests itineraris i promoure l’accés dels participants a recursos i materials d’aprenentatge diversos. Així mateix, considerem que, en la línia de les propostes de personalització de l’aprenentatge, la important presència d’iniciatives de suport educatiu al territori representa una oportunitat per establir projectes educatius territorials i comunitaris orientats a incrementar els recursos d’aprenentatge a disposició dels infants i joves. En aquest sentit, resulta central establir acords entre centres educatius i les entitats socioeducatives per fer efectius els itineraris educatius personalitzats i així promoure una major connexió entre els aprenentatges que es donen dins i fora de l’escola.

3. Posar especial atenció als col·lectius amb Necessitats Específiques de Suport Educatiu

És àmpliament coneguda la sobrecàrrega que pateixen serveis educatius externs als centres educatius com els EAP, CSMIJ, logopedes, etc. que vetllen per la inclusió de l’alumnat amb Necessitats Específiques de Suport Educatiu (NESE) i pensem que és de màxima prioritat ampliar els recursos destinats a aquests infants i joves. Pel que fa al suport educatiu específicament, els resultats de l’estudi posen de manifest sovint els falten eines i recursos en les activitats fora l’horari lectiu per atendre infants i joves amb NESE. En aquest sentit, més enllà d’identificar a cada territori els possibles dèficits en quant a l’atenció als col·lectius amb NESE, pensem que és necessari que els equips de les iniciatives de suport educatiu comptin amb professionals i especialistes de l’educació especial.

4. Consolidar les mesures de tipus preventiu

El suport educatiu integra un conjunt d’intervencions orientades a prevenir, intervenir o compensar situacions per les que infants i joves no assoleixen els resultats esperats. Els resultats de l’estudiens permeten concloure que la majoria d’iniciatives de suport educatiu tenen un caràcter compensatori.

Malgrat que en l’escenari post-confinament sigui fonamental centrar-se en aquelles mesures que permetin ‘compensar’ les desigualtats i atendre a les necessitats més imminents, considerem que és important no deixar de banda les mesures de tipus preventiu que actuïn sobre el conjunt del sistema i dels agents socioeducatius des d’una perspectiva de l’equitat. Com ja hem demostrat en anteriors estudis, les mesures de tipus preventiu representen una estratègia clau per preveure el fracàs i l’abandonament escolar des d’una perspectiva de l’equitat.

Són dues les principals intervencions que es proposen en aquesta línia. Per una banda, apostar per mesures que estiguin dirigides a etapes primerenques de l’escolarització amb el propòsit de consolidar les condicions d’aprenentatge i incrementar les garanties d’èxit escolar. Veure programes que van en aquesta direcció com Enxaneta, impulsat per la Universitat de Vic, i Èxit del Consorci d’Educació de Barcelona. Per l’altra, promoure programes d’acompanyament a les transicions. Una de les línies clau de treball de suport educatiu ha de ser l’acompanyament a les transicions educatives, especialment entre la primària i la secundària i entre l’educació obligatòria i la post obligatòria.

5. Ampliar els recursos públics destinats a activitats de suport educatiu

El conjunt de propostes mencionades anteriorment requereixen de molts esforços i temps per part de tots els professionals en l’àmbit de l’educació i del conjunt de la comunitat educativa però també requereix d’un increment dels recursos públics.

Algunes de les intervencions concretes que es proposen en aquest àmbit són les següents. En primer lloc, ampliar les ajudes i beques dedicades a garantir la gratuïtat de totes les activitats complementàries, tant de dins de l’escolar com de fora. En segon lloc, obrir línies de subvencions específiques per a AMPES i entitats socioeducatives, especialment en els territoris on hi hagi una major concentració d’infants i joves en situació de vulnerabilitat econòmica i social.

En definitiva, pensem que en el context de post-confinament les iniciatives de suport educatiu adquireixen un paper fonamental en la reducció de les desigualtats socials i educatives. En aquest sentit, considerem que si bé és fonamental prioritzar un conjunt de mesures d’urgència per atendre les necessitats més immediates dels infants i joves, també pensem que el context actual ens ha de permetre replantejar els fonaments d’un model de suport educatiu que permetin garantir que no s’està deixant cap infant ni jove enrere.