Des que a partir de la segona meitat del segle xx l’educació va esdevenir la institució més garantista de la igualtat d’oportunitats, els governs democràtics s’han vist en la necessitat de desenvolupar polítiques dirigides a pal·liar l’efecte de les desigualtats socials d’origen en l’accés, les condicions d’escolarització o els resultats educatius. La persistència de la reproducció de les desigualtats, amb més o menys intensitat, a tots el sistemes educatius dels països desenvolupats va augmentar la preocupació per desplegar polítiques capaces de compensar unes diferències socials que posaven en qüestió les bases mateixes de legitimació del sistema meritocràtic i d’accés a les posicions socials. Dit d’una altra manera, la crisi en la incapacitat del sistema educatiu de proporcionar igualtat d’oportunitats educatives esdevingué una crisi de sistema social, un qüestionament d’un imaginari col·lectiu compartit segons el qual l’origen de classe podria ser neutralitzat per la via de l’esforç i l’aprenentatge.