Les polítiques de professorat

En consonància amb altres països de l’entorn, els darrers anys estem vivint a Catalunya una certa inquietud sobre la situació del sistema educatiu, amb el professorat com a protagonista central d’una aferrissada polèmica. Amb el I Congrés de Renovació Pedagògica, iniciat el 1994, i el Pacte Nacional per a l’Educació, del 2005, la societat catalana experimentà un debat, més o menys amb èxit i amb tongades de més i menys intensitat, que culminà el 2009 amb l’aprovació de la Llei d’educació de Catalunya (LEC). Amb el canvi de govern a la Generalitat el 2010, les successives retallades pressupostàries sobre els serveis bàsics i l’aprovació de la LOMCE per part del Govern espanyol, el debat ha estat substituït per un enfrontament enquistat amb la mirada  posada en la recuperació de l’estatus anterior al 2010. Simultàniament,el sistema educatiu ha hagut de fer front també a una forta pressió llançada pels organismes internacionals, més present als mitjans de comunicació que a les aules, que ha impregnat les polítiques educatives d’una manera dramàtica en l’àmbit del professorat, alhora que ha experimentat l’emergència d’iniciatives innovadores impulsades pels nivells intermedis de comandament, titulars o equips directius, tant a la pública com a la concertada. A més, la presentació al Parlament d’una iniciativa legislativa popular per a un nou sistema educatiu a Catalunya, avalada per més de 95.000 signatures, ha suposat la reacció d’una part de la comunitat educativa als postulats recollits a la LEC. No s’escapa a aquesta anàlisi la situació política generada arran del procés sobiranista, que impulsaria una revisió a fons del sistema educatiu.

Podeu descarregar-vos Reptes de l’educació a Catalunya. Anuari 2015 complet aquí.