Polítiques per a garantir l’accés a dispositius electrònics i a internet a tots els nens i nenes a Catalunya

El tancament de les escoles i la generalització de l’educació online com a resposta a la crisi sanitària ha posat de relleu l’existència de la bretxa digital a Catalunya. Les noves tecnologies tenen l’avantatge de ser una bona eina per facilitar el procés d’aprenentatge a distància, però alhora tenen l’inconvenient de que poden generar desigualtats educatives entre els alumnes. L’accés a dispositius electrònics i a internet a la llar varia substancialment en funció del territori i del nivell socioeconòmic de la família. Aquestes diferències entre territoris i entre famílies d’un mateix territori (l’anomenada bretxa digital) poden generar també desigualtat educativa, especialment en el context actual de tancament de centres escolars i d’educació online.

Ara bé, el futur de l’educació passa per la irrupció i consolidació de les noves tecnologies en el procés d’aprenentatge arreu del territori. Per tant, és necessari resoldre el problema de la bretxa digital entre l’alumnat quant abans millor, per tal d’evitar que la digitalització de l’aprenentatge generi una major desigualtat educativa.

Què s’està fent als altres països?

La resposta de molts països al tancament dels centres educatius ha estat prendre mesures urgents per tal d’assegurar l’educació a tots als nens i nenes, independentment del seu context socioeconòmic. Una part d’aquestes s’ha centrat en garantir l’accés a dispositius electrònics i a internet a totes les famílies, i en especial a les més vulnerables. Les polítiques han estat diferents, doncs, com mostra el Gràfic 1, la vulnerabilitat digital varia molt de país a país. A Catalunya, un 95% dels estudiants de secundària tenen ordinadors disponibles a casa (sovint compartits amb la resta de la família) per estudiar, superant a Finlàndia, Alemanya, Anglaterra o Canadà, i al mateix nivell que països com Àustria, Suïssa, Països Baixos i Suècia. Així mateix, caldria esperar que aquest percentatge a Catalunya sigui menor per a nens i nenes de menor edat.

Gràfic 1. Percentatge d’estudiants de 15 anys amb un ordinador disponible a casa per estudiar

Font: elaboració pròpia a partir de les microdades de PISA 2018. Països de la OCDE.

En primer lloc, diversos països han realitzat col·laboracions publico-privades per poder proveir accés a internet a les famílies sense recursos digitals. Aquests acords s’han realitzat amb empreses de telecomunicació per tal d’oferir solucions per a la connexió a internet per a les famílies que no en tenen o no tenen un pla d’internet adient pels requeriment de l’educació en línia. Algunes d’aquestes mesures van dirigides a les zones on no arriba la connexió o és de poca potència. Per exemple, el govern coreà va assumir el cost de connexió a internet relacionat amb l’accés als recursos educatius en línia. Altres països com la Xina o els Estats Units, han arribat a acords amb entitats de telecomunicacions per tal d’augmentar la quantitat i/o la qualitat de la connectivitat. En molts casos, han estat les pròpies companyies qui han ofert descomptes o augments gratuïts del servei directament als clients. En aquesta línia, el Lifeline Program als Estats Units porta des de l’any 1985 oferint descomptes de servei de telefonia i internet a les persones amb pocs recursos per tal de potenciar la inclusió digital.

En segon lloc, altres polítiques han anat dirigides a proveir dispositius electrònics, normalment amb connexió a internet, a les famílies amb més necessitats. Per exemple, als Estats Units, l’estat de Califòrnia va arribar a un acord amb Google per oferir Chromebooks i connexió mòbil a les zones rurals. De manera similar, la ciutat de Nova York va oferir un servei de préstec d’iPads amb connexió a internet. En la mateixa línia, altres estats dels Estats Units també han ofert dispositius en préstec per a les famílies més vulnerables. De forma molt similar, el Departament d’Educació d’Anglaterra, juntament amb entitats tecnològiques col·laboradores, ha estat oferint ordinadors i tabletes als alumnes més vulnerables de secundària. Mesures molt similars s’han pres a altres països com al Canadà, Tallin (Estònia) o La Haia (Països Baixos), o a algunes comunitats autònomes d’Espanya amb l’ajuda del govern central, com per exemple al País Basc, a la Comunitat de Madrid, a la Comunitat Valenciana o Andalusia. A Catalunya s’ha promogut una campanya per a la donació i recollida de dispositius, i s’han ofert en préstec els ordinadors dels centres escolars. A Florència (Itàlia) van iniciar una campanya de crowfunding juntament amb entitats locals per recol·lectar fons dirigits a diferents iniciatives, entre elles comprar dispositius per estudiants. Estònia, un dels països líder en digitalització del sistema educatiu, i per tant, més preparat davant aquesta situació, té contemplat en el seu Pla Estratègic d’Educació 2014-2020 un sistema per garantir l’adquisició de dispositius digitals pels estudiants que no s’ho poden permetre. De la mateixa manera i a banda del context COVID-19, a Amsterdam ofereixen ordinadors portàtils i tabletes gratuïtes a les famílies amb pocs recursos i amb fills o filles d’entre 10 i 12 anys o cursant secundària. Juntament amb els dispositius es realitza un pagament únic de 200€ per contractar connexió a internet (tan sols als de secundària) i s’obliga als menors a realitzar prèviament un curs d’informàtica.

A més de hardware i connexió a internet, també es necessita software específic per poder desenvolupar les diferents tasques educatives. Tot i que no s’han trobat mesures públiques específiques sobre llicències de software, s’entén que la prestació o donació dels dispositius va acompanyada amb el programari informàtic necessari. Igualment, durant aquests mesos han estat les pròpies empreses tecnològiques qui han posat a disposició dels usuaris i usuàries accés gratuït a alguns programes, com per exemple Microsoft o Adobe.

Quina és la situació actual a Catalunya?

Per tal de proposar mesures per combatre la bretxa digital a les llars és important analitzar la situació actual a Catalunya i les polítiques que ja s’estan implementant. El panell a) del Gràfic 2 mostra el nombre d’ordinadors a les llars dels alumnes de 15 anys a Catalunya segons el nivell socioeconòmic de la seva família. I el panell b) mostra el percentatge d’estudiants que tenen un ordinador disponible per poder estudiar i de programari educatiu disponible per realitzar les seves tasques. Aquestes dades, calculades a partir de PISA 2018, mostren un clar patró en la disponibilitat de dispositius en funció de l’estrat socioeconòmic de la llar. S’observa com el nombre d’ordinadors i la disponibilitat de programari educatiu a casa augmenten clarament amb el nivell socioeconòmic de les famílies, així com també augmenten la disponibilitat d’ordinadors i internet per estudiar, si bé de manera menys accentuada.

Gràfic 2. Disponibilitat de dispositius electrònics dels estudiants de 15 anys a Catalunya

Font: elaboració pròpia a partir de les microdades de PISA 2018.

Davant la crisi sanitària, les administracions catalanes han desenvolupat una sèrie de mesures per evitar que els nens i nenes sense recursos digitals es quedin desconnectats del sistema educatiu. En primer lloc, el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya va realitzar un qüestionari a centres públics i concertats per obtenir informació sobre les necessitats de recursos digitals de les famílies. Amb aquesta informació, el Departament d’Educació va començar a repartir un total de 22.000 dispositius electrònics amb accés a internet a les famílies més vulnerables. Gran part d’aquests aparells provenen dels centres públics, i per tant, s’hauran de retornar una vegada s’iniciïn les classes de nou. Així mateix, per afavorir la ràpida dotació de recursos a famílies en risc d’exclusió, el Departament d’Educació també va iniciar una campanya de recollida de dispositius electrònics, en la qual qualsevol persona o entitat podia realitzar una donació i el Departament s’encarregava de repartir-ho.

Aquestes accions per part del govern s’han anat complementant amb mesures adoptades per ajuntaments, diputacions, consells comarcals i entitats del tercer sector. Un exemple és l’Ajuntament de Barcelona, que també ha potenciat la recollida solidària de dispositius electrònics per donar a les famílies sense recursos digitals. El Consorci d’Educació de Barcelona va repartir els dispositius adquirits i va facilitar la distribució dels ordinadors dels centres educatius a l’alumnat que ho necessitava. Igualment, l’Ajuntament de Sitges també ha repartit els dispositius del centres educatius, i ha potenciat campanyes solidàries de donació.

Propostes de polítiques

Aquest breu diagnòstic dels recursos digitals al territori català suggereix que hi ha hagut una bona resposta per part de les administracions i iniciatives socials durant aquests mesos, si bé encara ens cal treballar per poder garantir la igualtat d’oportunitats davant d’un canvi de model educatiu en el qual s’intensifiqui l’ús de les noves tecnologies. La crisi sanitària pot suposar un moment de reflexió per dissenyar polítiques educatives dirigides a garantir la inclusió digital de tots els i les menors de Catalunya. Aquestes mesures no haurien, doncs, de tenir com a objectiu resoldre el problema de la bretxa digital durant els períodes de tancament de les escoles, sinó de manera permanent. A continuació es presenten 5 possibles polítiques en aquesta direcció:

1. Col·laboració pública i privada per oferir solucions de connexió a internet, seguint els exemples dels acords adoptats pels governs internacionals amb empreses tecnològiques. Una opció seria establir una tarifació social, on el cost de les famílies més vulnerables fos zero.
2. Provisió de llicències de software educatiu, seguint els exemples de les universitats. Així, cada família amb nens o nenes escolaritzats en centres públics o concertats hauria de tenir accés a les llicències del software necessari per seguir l’activitat docent de l’escola.
3. Servei de préstec públic gratuït de dispositius electrònics: mitjançant els centres cívics i/o les biblioteques públiques es podria oferir un servei de préstec d’ordinadors portàtils i tabletes. Aquest servei aniria adreçat a cobrir necessitats de poca duració. Un exemple seria la Biblioteca de les Coses a Sant Martí, on s’ofereix un servei de préstec de tot tipus d’utensilis i aparells.
4. Augmentar l’equipament digital de les biblioteques públiques, amb més ordinadors i programari informàtic. Aquest servei aniria adreçat a cobrir necessitats molt esporàdiques, però garantir que hi hagi sempre dispositius suficients.
5. Campanyes de recollida de dispositius: moltes empreses i particulars renoven amb molta freqüència els seus dispositius electrònics. Així doncs, es podria crear un servei de recollida dels dispositius que ja no es volen, realitzar un formateig i posada a punt, i finalment, donar-ho a les famílies amb més necessitats. És a dir, establir com a política permanent la mateixa política que s’ha realitzat en el context de la crisi sanitària.