Els darrers anys han estat escenari d’una contenció pressupostària en educació sense precedents en les societats avançades. La crisi ha passat factura a bona part de les democràcies europees i dels països de l’OCDE, fins al punt de reduir no tan sols les quantitats agregades de despesa pública en educació, sinó fins i tot la mitjana d’esforç relatiu de despesa educativa sobre el PIB, que passa a la UE-27 del 5,55% del 2009 al 5,26% l’any 2012 (Eurydice, 2013, citat a Martínez-Celorrio, 2015).
En un context de reducció del PIB europeu agregat, aquesta davallada evidencia que estem davant d’un procés gairebé generalitzat de desinversió educativa. I mostra, així mateix, un retrocés sostingut en el temps no experimentat pels països de l’OCDE en èpoques precedents. En efecte, després d’increments excepcionals en la despesa pública educativa en la dècada dels seixanta (Karabel i Halsey, 1977), la crisi dels anys setanta va comportar una desacceleració de la inversió educativa, però en cap cas una «retirada» dels Estats en educació com l’experimentada recentment. Les pressions cap a l’ajust estructural han suposat una reducció sostinguda de la despesa pública en educació en molts països avançats. Malgrat les crides al canvi de model productiu, a l’èmfasi en l’educació i el desenvolupament com a palanques de sortida de la crisi, el cert és que la tendència generalitzada ha estat la de l’austeritat. La salut i l’educació, parts habitualment més grans del pastís pressupostari, no han restat al marge de les reduccions pressupostàries per acomplir amb els objectius de dèficit, especialment els marcats per la UE.
A Catalunya, la contenció de la despesa educativa ha estat fortament marcada per les obligacions fixades per l’Estat (que ha de respondre, al seu torn, als objectius de dèficit fixats per la UE). Amb tot, des d’un punt de vista normatiu, és la reforma de l’art. 135 de la Constitució espanyola, fixada per la Llei orgànica 2/2012, de 27 d’abril, d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, el que més condiciona els sostres de despesa. És evident que aquesta llei condiciona àmpliament l’autonomia pressupostària de les administracions públiques i, per tant, bona part de l’autonomia política. Les decisions sobre finançament de l’educació que habitualment han de competir amb altres sectors de l’activitat governamental, ho han de fer en un entorn de competència més acarnissada, en un context de clars límits de la despesa pública. És precisament en contextos de crisi, però, quan més evidents es poden fer les prioritats polítiques sectorials i les opcions polítiques dins de cada sector.
Podeu consultar L'estat de l'educació a Catalunya. Anuari 2016 complet aquí.
Equip implicat
Publicacions, vídeos, actes i posts
