10 arguments per respondre el cunyadisme educatiu als àpats nadalencs

Arriben les festes nadalenques i això vol dir que tornen les discussions abrandades, també sobre educació. És normal, tots tenim a prop vides d’infants o d’adolescents que, entrecreuades amb els maldecaps personals i les incerteses generals del moment, necessiten respostes.

A partir de les dades de l'Anuari de l’Educació, de l'Educació venç la pobresa i de tota la recerca que genera la Fundació Bofill, et proposem arguments a 10 plantejaments que tenen més a veure en creences infundades que en la realitat. També aprofitem per desitjar-te unes molt bones festes i que, pel bé de totes i tots, el 2026 hi hagi menys persones convençudes que la terra és plana i més decisions preses a partir de l’evidència.

1. “Abans els nanos sortien de l’institut més preparats”

No és veritat. Potser t’ho sembla, perquè abans només alguns arribaven a l’institut o a FP, batxillerat o universitat. Quan només hi arribaven uns pocs, podia semblar que el nivell era més alt, però això no era representatiu de com de bé o de malament preparava l’institut a tots els joves.

Si ara hi ha resultats generals que han baixat és perquè encara depenen sobretot dels diners que té la teva família. A alguns els va bé i a d'altres no i per això baixen els resultats globals. El que no ha canviat és que el nivell educatiu depèn molt del nivell econòmic de la teva familia.

2. “L’institut no pot ser per tothom perquè fa baixar el nivell general”

El nivell no baixa perquè l’escola sigui per a tothom sinó perquè Catalunya continua finançant l’educació molt per sota de la mitjana europea. Falten professionals i serveis. Deixar gent fora no faria que el nostre sistema educatiu fos millor. Oi que si els hospitals només curessin constipats tindríem una ràtio de cures extraordinària, però no voldria dir que tenim els millors hospitals del món?

Que l’educació sigui per a tothom és beneficiós per a tothom, tant per qui abans no hi accedia com per qui ja ho feia. Com més anys passa una persona al sistema educatiu, més probable és que li vagi bé a la vida i això ens convé a tots: Un país amb més població amb nivells alts d’estudis gasta menys en atur o salut.

3. “Amb les innovacions pedagògiques d’ara no aprenen a dividir”

Aprendre a dividir, o a fer qualsevol altre operació, no té res a veure amb innovar. Les innovacions pedagògiques, que han permès avançar en els aprenentatges per competències, tenen sentit si ajuden a entendre per què és útil dividir o fer qualsevol operació. Aprendre això és bàsic en un món que canvia constantment. És el que mesuren per exemple les proves PISA.

El problema és que el sistema educatiu encara pateix les conseqüències de l’infrafinançament. Sense més recursos i suport, no hi ha cap mètode que funcioni, ni els de tota la vida ni els més moderns. I convertir el debat educatiu en una batalla entre “antics i moderns” desvia el focus de la necessitat real: més inversió per tenir més i millor escola pública.

4. “Per culpa dels immigrants no tinc beca menjador”

Si no tens beca menjador no és pas culpa dels immigants. De fet, sabies que hi ha un 17% de famílies que tenen dret a rebre beca menjador i no ho fan? La culpa que no tinguis menjador escolar gratuït és que Catalunya és un dels països d’Europa que no té un menjador escolar per a tothom i ben integrat a l’escola.

Països de mides i riqueses molt diferents, com Suècia, Cròacia, Estònia, Letònia, Lituània o Finlàndia sí que el tenen. Enfrontar famílies entre elles només tapa el problema real: la pobresa infantil i el finançament insuficient de l’educació, també en l’espai de migdia, que és un moment molt important per l’educació.

5. “Estan més preocupats pel feminisme que per ensenyar a llegir”

Una cosa no té res a veure amb l’altra. Catalunya fa quinze anys que treu mals resultats en comprensió lectora, per tant la comprensió lectora ja era una assignatura pendent abans que a l’escola es parlés de feminisme, de benestar emocional o d’altres temes col·laterals. Podem mirar a l’escola, però resulta que són una minoria els joves que veuen que a casa seva es llegeix.

A l’escola s’ha de parlar de tot, com fem a casa o a la feina, perquè forma part de la societat. També és un espai molt important on treballar la convivència entre persones molt diferents, perquè després aquestes persones ens trobarem també al carrer, a casa o a la feina.

6. “A la nostra escola hi ha tants immigrants que el meu fill ja no parla català”

Al contrari, precisament és la immigració el que històricament ha fet que el català pugui guanyar parlants, perquè a Catalunya la natalitat és molt baixa. L’ús social del català no baixa per la diversitat de la població sinó perquè el català és una llengua minoritzada a nivell social, comercial o cultural.

Per això és molt important que a les escoles hi hagi tanta barreja social com hi ha al carrer. Si tots els alumnes catalanoparlants s’ajunten només amb alumnes catalanoparlants, els infants i joves que no parlen català a casa i no tenen cap company amb qui parlar en català ni el coneixeran ni el faran servir. Les escoles necessiten més suport lingüístic, no menys diversitat.

7. “Els nanos d’ara estan sobreprotegits i desorientats, abans sabies de què anava la vida i t’ho havies de currar”.

Tots acostumem a mirar la nostra història personal com si fos la història de tota la generació. Pensem que si abans t’ho curraves te’n sorties perquè nosaltres ens en vam sortir, però ni molt menys tothom que fa 40 o 50 anys s’ho va currar se’n va sortir (té un nom i tot: biaix del supervivent).

Als joves ara els diem que no s’esforcen, però mai cap generació no havia estat tan escolaritzada; que no tenen criteri, quan conviuen amb un ecosistema informatiu molt més difícil que el que vam viure els que ara som adults (ara hi ha xarxes, mitjans digitals, premsa tradicional… Abans en teníem prou escoltant un parell d’emissores i diaris). Diem que no saben expressar-se, tot i que mai havien escrit, creat, compartit i debatut tant.

8. “Els nanos d’ara no entenen el valor de l’esforç i no respecten l’autoritat”.

És fàcil pensar que amb més mà dura hi ha millors resultats, però la història demostra que no és així. El que fa que tinguis més èxit no són només els “colzes” sinó sobretot els recursos de la teva família, que pot pagar llar d’infants, classes de reforç o colònies d’estiu. Les dificultats per gestionar l’aula també poden fer pensar que falta autoritat, però avui la complexitat tampoc té res a veure amb la de fa un temps. Abans una persona pobre podia tenir suport a prop, ara potser no té cap vincle al país o no parla la llengua de l’escola.

Tothom té el deure d’esforçar-se, però la realitat és que moltes famílies, infants i joves parteixen de molt més enrere i per tant per molta gent l’esforç és molt més gran per arribar al mateix lloc. A més a més, quan els joves troben sentit a esforçar-se bé que ho fan cada setmana, llevant-se d’hora per jugar en lligues esportives. Si l’esforç sempre acaba a mals resultats o poques oportunitats educatives o laborals, potser el problema no era l’esforç. 

9. “Volen que l’educació inclogui les extraescolars pels interessos d’empreses privades”

El dret al lleure educatiu no és un capritx per satisfer les entitats que es dediquen a això. L’evidència científica internacional és aclaparadora: fer extraescolars contribueix a millorar els èxits acadèmics, a banda de disminuir riscos de salut com l’obesitat o conductes de risc. La prova és que hi ha moltes famílies que decideixen que els seus fills i filles en facin. Especialment en una societat individualista i amb moltes hores de pantalla.

El problema és que hi ha greus diferències: les famílies amb més recursos fan més extraescolars, i en fan més de temes que perfeccionen coneixements, com els idiomes o les arts, i en canvi les més pobres en fan menys i són de menys qualitat.

10. “A les escoles estan més pendents de fer música i teatre que de fer classe”

Per més que puguem tenir aquesta sensació, això no és cert. Ni pel que diu el currículum ni pels resultats. L’educació artística és indispensable pel desenvolupament de moltes competències necessàries per moltes altres matèries i per això és tan important que es treballi a l’escola.

A més a més, la realitat torna a ser la condició social de la família. A les escoles superiors de música, de teatre o de cinema hi ha accedeixen més els fills i filles de famílies amb més recursos que la resta. També és el gruix de població amb més bons resultats en les matèries no artístiques.