Les escoles no han de ser un reflex de la societat, han de ser millors, reflexions d’Històries de l’escola (C4)

Laura Prat, docent de l’IE Josep Maria Xandri i membre del col·lectiu Clam Educatiu

• Llegeix el recull d'articles Reflexions d'una docent sobre 'Històries de l'escola'

El passat dimecres es va emetre el quart capítol d’Històries de l’escola, en què vam tenir l’oportunitat de visitar l’Escola Samuntada de Sabadell. No fa pas falta arribar al dia 10 de rodatge per entendre que es tracta d’un projecte que incorpora l’art com un eix principal de l'aprenentatge i, entenc, del vincle i convivència entre infants i mestres. L’episodi posa de manifest que l’art no només enriqueix l’experiència d’aprenentatge, sinó que permet treballar valors tan essencials avui com la llibertat i el pensament crític. Això contribueix, alhora, a desdibuixar les jerarquies tradicionals entre àmbits de coneixement, reconeixent el valor de les disciplines artístiques en la formació integral de l’infant. Ha estat molt bonic espiar a través de les càmeres el Gael mentre ensenya a tocar un instrument al Pau, els infants tenint converses literàries amb contes il·lustrats amb la Sònia, o responent a preguntes que estimulen la llibertat de pensament a Art amb el Xeivi. El compromís dels professionals de l’escola és evident, i no és d’estranyar que tota la feina que s’hi veu s’hagi traduït en un projecte que il·lusiona els infants i connecta amb les famílies, fent-ne augmentar les matrícules.

L’art no només enriqueix l’experiència d’aprenentatge, sinó que permet treballar valors tan essencials avui com la llibertat i el pensament crític.

Un altre tema que vertebra aquest episodi són els esforços per garantir la inclusió, que es personifiquen a través de l’Oliver i l’Aleix. Acompanyats i atesos pràcticament a cada moment, tant dins de les aules com fora d’elles, les seves experiències ens ofereixen un exemple viu de l’acte de justícia que implica que totes les persones, independentment de les seves característiques, puguin participar activament en la vida comunitària. Per aconseguir aquesta fita és fonamental aprendre a viure junts, amb les nostres semblances i les nostres diferències. Aquest és un pilar essencial per a tothom. Tot plegat em fa pensar en quants de nosaltres, docents nascuts a finals del segle passat, no vam tenir aquesta oportunitat. En aquella època, tot estava compartimentat i organitzat en funció de com era i qui era cadascú. En nom d’una suposada exigència -que no era més que una selecció- vam obviar un dels elements clau de les societats vertaderament democràtiques: la convivència i el reconeixement de l’altre com a igual.

Dit això, voldria aprofundir en la representativitat de l’episodi. Segurament a moltes persones del món educatiu els haurà semblat que aquest centre mostra una imatge molt amable del repte que és la inclusió (i, doncs, la personalització) en realitat. Quedi per davant, però, que no pretenc minimitzar el repte que enfronta l’Escola Samuntada, sinó tot al contrari. Vull explicar que segur que n’afronten molts d’altres que no han aparegut.

En nom d’una suposada exigència -que no era més que una selecció- vam obviar un dels elements clau de les societats vertaderament democràtiques: la convivència i el reconeixement de l’altre com a igual.

A la majoria de centres públics del nostre país hi ha aules amb 25 o 30 alumnes amb una diversitat molt gran d’interessos, habilitats, talents i valors; així com amb trastorns de l’aprenentatge diversos, de conducta, alimentaris, problemes de salut mental, i realitats socioeconòmiques que podrien fer caure de cul a terra. Procurar atendre totes aquestes particularitats de l’alumnat és el més meravellós i el més complex de la nostra feina. Per fer-ho en condicions, cal un desplegament de recursos humans i materials immensos. I cobrir les demandes d’un centre educatiu on la diversitat és altament pronunciada i on hi ha un nombre significatiu d’estudiants que necessiten una atenció gairebé individualitzada, és encara més difícil.

La inclusió és un objectiu fonamental en el nostre sistema educatiu. No obstant això, desplegar-la amb efectivitat és un dels reptes més grans que afronta l'educació a Catalunya. El decret d’Educació inclusiva, publicat fa 7 anys, ha estat un pas important en aquest camí, però la seva implementació encara es veu limitada a la pràctica. Cal un canvi de mirada col·lectiu que impliqui veure l’escola com un espai que ha d’acollir la diversitat, entenent-la com una normalitat inherent i enriquidora. Aquest canvi no només ha de ser de mentalitat, sinó que també suposa una altra aproximació pedagògica i, per tant, metodològica i organitzativa.

Les escoles no han de ser un reflex de la societat, han de ser millors. L’objectiu de la veritable inclusió no és cap altre que el que ens mostra l’escola Samuntada.

Per ser realment justos amb l’alumnat, cal personalitzar l’aprenentatge partint de la premissa que no tothom ha de fer el mateix tota l’estona, que diuen al meu centre. Cert és que aquest enfocament requereix un conjunt de canvis estructurals, entre els quals en destaco la urgència d’una formació més especialitzada per als professionals de Magisteri i del Màster de Formació del Professorat, la incorporació de nous perfils als centres (psicòlegs, educadors socials i altres), l’increment de les hores dels professionals de suport a l’aula, així com també la reducció de les ràtios d’alumnes per aula.

La convivència i la participació en la vida comunitària de tot l’alumnat, independentment d’on vingui i de com sigui, és un acte de justícia. Les escoles no han de ser un reflex de la societat, han de ser millors. L’objectiu de la veritable inclusió no és cap altre que el que ens mostra l’escola Samuntada: un espai on tots, sense excepció, puguin participar plenament i aportar la seva visió única al món.

Aquest article forma part del monogràfic 'Reflexions d'una docent sobre 'Històries de l'escola'.