Educació més enllà de les parets de l’escola, reflexions d’Històries de l’escola (C3)

Laura Prat, docent de l’IE Josep Maria Xandri i membre del col·lectiu Clam Educatiu

Al tercer capítol, Històries de l’escola ens va portar cap al nord del nostre territori i ens va endinsar a la realitat de dues escoles rurals, l’Escola de Llobera, al Solsonès, i l’Escola Santa Coloma de Ger, a la Cerdanya. Crec que no m’equivocaria de gaire si digués que aquest episodi ens va entendrir a tots aquells que estàvem davant la pantalla, educadors o no. El comiat del Blas que se’n va cap a secundària i les paraules de reconeixement i estima que li tenen els companys, ens va fer ploriquejar a mitja Catalunya. El monòleg de Cleopatra captivant el públic, amb un discurs molt potent d’empoderament femení, i els alumnes fent una retroalimentació tècnica mentre l’admiren i l’aplaudeixen. El Drac i els seus companys aprenent matemàtiques mentre fan compost, conversant amb l’Aran sobre què és una persona lesbiana, que és una noia que està amb una noia “i no passa absolutameeeent res”. Infants reflexionant sobre la mort i en Martí explicant que quan es va morir el seu avi va tenir ganes de fer-se mal a ell mateix, mentre les mestres sostenen i acompanyen aquest moment tan delicat.

"En el nostre dia a dia rutinari, tenim molt poques oportunitats de veure, visitar i interactuar amb bones pràctiques educatives de referència."

Per què ens va fer emocionar tant? És cert que tothom va sent, de mica en mica, més conscient de la dificultat i els reptes a què ens enfrontem els docents. I també és cert que estem fent una feina d’una càrrega humana molt elevada i conviure amb la sensació que mai es fa bé del tot és molt difícil. En el nostre dia a dia rutinari, tenim molt poques oportunitats de veure, visitar i interactuar amb bones pràctiques educatives de referència. Tot és molt complex. Tot és molt contextual. Gairebé mai traiem el cap de l’aigua. Ens motivem amb els petits èxits que aconseguim en el nostre dia a dia. Però ja costa! Penso que aquest episodi ens va connectar a tots amb el plaer d’aprendre, tant des de la perspectiva de l’alumnat com la dels mestres.

En les escoles rurals del capítol, l’aprenentatge va més enllà de les simples lliçons acadèmiques. Hi ha una càrrega humana molt alta, on les experiències, les emocions i les relacions entre l’alumnat, els docents i la comunitat esdevenen part essencial del procés educatiu. Els aprenentatges transcendeixen les quatre parets de l’escola (surt, l’escola? Ni la recordo). S’hi veuen espais multinivell, on joves de diferents edats es relacionen i aprenen junts, escoles sense conserges perquè els mateixos alumnes s’encarreguen d’obrir l’escola i d’arreglar una canal embussada, on els aprenentatges es connecten profundament amb el territori i amb la realitat que envolta els infants, fent que l’educació sigui viva, significativa i arrelada al context.

Una anàlisi pedagògica i una crítica provocadora

Aquest episodi posa l’accent en l’aprenentatge i en la bellesa d’educar en un entorn natural, cosa que contrasta notablement amb els dos primers episodis. En els dos primers s’hi ha volgut mostrar, sobretot, les dificultats derivades dels contextos socioeconòmics complexos i en el patiment que generen, i s’ha posat poc accent en el plaer d’aprendre i en els moments en què l’educació esdevé una experiència transformadora. És per això, per contrast, que en certa manera s’ha construït una imatge idealitzada i romantitzada de l’educació al món rural, presentant-lo com un espai on l’educació és humana, propera i connectada amb l’entorn. Cal anar amb compte amb aquesta asimetria, perquè en educació, com en la vida, res és blanc o negre.

Si bé el capítol mostra pràctiques exemplars i enriquidores, l’educació en un entorn rural també pot presentar reptes molt grans. La poca diversitat amb què tenen oportunitat d’interactuar els alumnes, les relacions personals molt intenses i properes que, en comunitats petites, poden tenir un gran impacte, i la dificultat per retenir professorat en són alguns exemples. A més, tal com assenyalen les mestres al programa, aquests territoris afronten una problemàtica important: la presència de moltes segones residències i la manca de famílies que hi visquin de manera estable, fet que compromet la viabilitat dels projectes educatius i, en alguns casos, fins i tot en pot provocar el tancament.

"Projectes educatius innovadors malden per sobreviure, sota la mirada crítica d’una societat que encara observa el canvi pedagògic amb recel i amb un suport administratiu molt baix."

A més, l’episodi transmet la sensació que aquestes escoles compten amb el suport de les famílies, de la comunitat educativa i el teixit associatiu. No es percep cap fissura en el model pedagògic presentat i sembla que totes les famílies no només ho recolzen, sinó que en participen. Celebro molt que sigui així! Tanmateix, la realitat actual del nostre país és ben diferent: molts projectes educatius innovadors malden per sobreviure, sovint sota la mirada crítica d’una societat que encara observa el canvi pedagògic amb recel i amb un suport administratiu molt baix que ja vaig assenyalar en l’article anterior: dificultats per retenir professorat compromès, processos d’estabilització que posen en risc equips sòlids i motivats, poques hores de coordinació i treball conjunt, poques hores dedicades a l’acompanyament tutorial, excessiva càrrega de feina al professorat, etc. Aquest esforç extra es deixa entreveure en l’episodi quan algunes mestres comenten que, tot i que oficialment la seva jornada acaba a les cinc, la feina continua vespres i caps de setmana.

Entre la il·lusió i la resignació 

Amb totes aquestes idees i inspiració després del programa, toca navegar amb la realitat. Amb amics i companys de professió comentem el programa, entre il·lusionats i resignats. No sé per què. Com si aquest projecte només fos viable en un lloc concret i reservat per a unes persones concretes. No ens fem trampes al solitari. Si ens sembla idíl·lic, per què no ho hem de voler per a tothom?

"Hi ha res més necessari i urgent que l’educació?"

És cert que, quan els centres es troben en zones profundament castigades per la desigualtat social o la segregació, els reptes són immensos i l’energia que s’hi ha de dedicar és enorme. Però si trobem que en els entorns que mostra el capítol té sentit dur a terme pràctiques connectades amb l’entorn, treballar amb metodologies actives, donar espai a les relacions personals i als conflictes, tractar temàtiques vinculades amb la realitat… Per què ens costa imaginar-nos-ho en altres llocs? Ja sé que no tot té sentit a tot arreu, però algunes de les pràctiques del capítol no són un luxe, sinó un imprescindible i urgent pas per al benestar dels infants i, per tant, per al futur. Tots els nens i nenes en són mereixedors. Desplegar aquest model a tots els centres requereix un esforç enorme i molts recursos, però hi ha res més necessari i urgent que l’educació?