"La mentoria és més transformadora quan els centres educatius s'hi impliquen"

“Per prevenir l’abandonament escolar hem de reforçar el suport directe que reben els alumnes.” Així obria Mar Avendaño el webinar ‘Mentoria, oportunitats educatives en comunitat’, en el marc de la Setmana contra l’Abandonament Escolar. El programa Mentora va obrir una conversa per anar més enllà de les dades i explicar què passa quan un o una adolescent troba algú que l’acompanya i creu en ell.

La pregunta que convocava el webinar era directa: com garantim que cap alumne abandoni els estudis abans d’hora? Tot, amb un mateix fil conductor: la mentoria com una manera d’entendre l’educació i de fer-la comunitària. “El que ofereix la mentoria és un espai segur en què construir un vincle, sentit i orientació per tal de reforçar les expectatives educatives de l’alumne, del seu benestar emocional, la seva motivació i la vinculació que té amb el centre i el seu itinerari propi”.

A Catalunya, encara gairebé un 14% del jovent se’n va del sistema sense completar estudis postobligatoris. I el risc és més alt entre alumnes d’entorns vulnerables, d’origen migrant o amb itineraris complexos. Davant d’aquest context, la mentoria socioeducativa posa sobre la taula una evidència senzilla però poderosa: “Quan acompanyem, connectem i movitem estem donant oportunitats perquè cada jove continuï estudiant”.

A Mentora, una persona voluntària es troba setmanalment amb un jove per escoltar-lo, orientar-lo, fer activitats significatives i connectar-lo amb recursos del seu entorn. “El que fa especial el programa és la seva senzillesa i, alhora, la seva profunditat”, explicava Sandra Gallardo, inspectora d’educació dels Serveis Territorials del Baix Llobregat. “No es tracta només d’oferir recursos, sinó de generar una relació de confiança i d’altes expectatives.”

Des de Mentora, hi sumen una convicció: la mentoria no substitueix la tasca educativa, la complementa i la fa més comunitària. Però perquè la mentoria sigui més transformadora, necessita arrels. Els centres educatius, on es detecten les necessitats i on s’obren portes, poden ser aquestes arrels.Aquesta idea es va fer molt tangible quan Quique Molina, director de l’Institut Rocagrossa de Lloret de Mar, va explicar el seu recorregut. “Teníem clar que molts alumnes acabaven 4t d’ESO i quedaven en terra de ningú: ni estudiaven ni treballaven. Ens calia acompanyar el pas cap als cicles o el batxillerat, sobretot quan la logística i el context familiar ho feien difícil.”

“Abans d’entrar a Mentora ja teníem clar que ens agradaria entrar en un programa de mentoria, evidentment és una cosa complicada si no tens els recursos, i quan va entrar la possibilitat d'entrar vam dir això és el que volem! I ens està funcionant.”

Quan els joves se senten vistos

L’Eva Labrador, orientadora de l’Escola Pia de Balaguer, va posar paraules a aquests canvis a l’aula: “Veiem alumnes que guanyen seguretat, augmenten l’atenció i la motivació, i disminueixen conductes disruptives. El clima de grup millora i el professorat ho nota.” La clau, deia, és el compromís: “Insistim molt que l’alumne entengui el valor d’aquesta persona voluntària. Se senten vistos: ‘Hi ha algú que, de forma desinteressada, es preocupa per mi.’ Això mou muntanyes.”

També hi ha centres que s’hi endinsen com qui comença una travessa, amb pas ferm però conscient de la magnitud del repte. A l’Escola del Treball de Barcelona, el coordinador pedagògic Josep Vila explicava com han articulat l’equip impulsor i el procés de selecció de mentors i alumnes per començar un pilot al grau mitjà, on detecten el nus més fort de l’abandonament. “Ens arriben perfils de voluntaris molt diversos: estudiants universitaris, professionals d’empresa, emprenedors. Per al nostre alumnat, veure referents és clau.” Des del primer dia, la mentoria s’entén com un projecte sostingut: formació inicial, seguiment, i un “matching” acurat per garantir que el vincle arreli bé. “La continuïtat i la regularitat fan la diferència.”

El relat de la xarxa —allò que passa quan el centre, el pla educatiu d’entorn i l’entitat referent es donen la mà— el completava Eva Labrador, tot descrivint la coordinació amb l’Associació Reintegra i l’Ajuntament: entrevistes individuals, consentiments informats, triangulació de comunicacions… Tot allò invisible que cuida la relació i la protegeix, especialment quan els joves són menors d’edat. “Ens truquem per tot: si un dia el jove no hi va, si el mentor falta, si cal reajustar. És un ecosistema que acompanya.”

Un vincle que transforma

I les persones mentores? També hi guanyen. El Quique ho sintetitzava amb una imatge senzilla: “És una satisfacció veure que la teva aportació té efectes.” Per a molts, la mentoria és un retorn al barri, a l’institut, a aquella etapa on hauria anat bé tenir algú al costat. Per això, en entorns de màxima complexitat, la Sandra subratllava el valor de mentors del mateix veïnat que han superat dificultats semblants: “Quan el referent ha caminat camins semblants, el missatge arriba més endins: tu també pots.”

Darrere de cada experiència hi ha una mateixa columna vertebral: regularitat, selecció acurada, formació i seguiment. I, sobretot, una convicció compartida: el vincle és el motor. “El vincle és el que fa que la mentoria funcioni”, insistia l’Eva. De mica en mica, el jove posa nom als seus interessos, es marca fites i fa passos que abans semblaven massa grans.

I pel centre i els seus equips, la mentoria també deixa empremta. Totes les participants coincidien que, més enllà dels resultats en l’alumnat, el programa genera aprenentatge col·lectiu: permet mirar amb uns altres ulls, amb més sensibilitat, aquell alumnat que pot estar vivint situacions de desafecció o de risc d’abandonament, i llegir d’una altra manera el que passa a l’aula. La mentoria es converteix, així, en una eina de reflexió i de millora educativa per al conjunt de la comunitat educativa.

Davant la pregunta, val la pena? La resposta va ser coral. “És una eina que tenim i que funciona; i en un programa com aquest, que t’acompanya, tot és més fàcil”, deia el Quique. “Per al nostre alumnat, veure referents desbloqueja decisions i els dona perspectives reals”, hi afegia el Josep. I l’Eva ho tancava amb una confessió que diu molt: “Ja no m’imagino l’escola sense mentoria.”