La revolució digital no és digital: 3 reflexions per educar les tecnologies que ja ens estan transformant

Volem un sistema educatiu més digital, però també més crític, humà i divers. On l’estratègia d’urgència no congeli els debats necessaris al voltant dels riscos. Assignant recursos allà on més calen perquè les tecnologies tanquin esquerdes, no les eixamplin.

Relacionat: Els algorismes a examen: Per què la IA en educació?

Aquests dies de tornada a les aules he parlat amb molts docents i direccions de centre. Persones que admiro profundament. Compromeses a un nivell que transcendeix els “processos d’ensenyament-aprenentatge”. Són autèntics motors de generació d’oportunitats per al seu alumnat i famílies. I totes coincideixen en la insatisfacció respecte dels plans de transformació digital que estan havent de desplegar en els seus centres. No tant en el “què”, sinó en el “com”. El fil conductor és la manca de temps per a digerir uns canvis que els hi venen donats. Una transició digital que no parteix de les necessitats i de la reflexió informada de les comunitats educatives. Que s’ha plantejat més des de les urgències que des dels propòsits.

Relacionat: Et convidem a formar part del Laboratori d’Oportunitats Educatives que estem creant!

Una transició digital que no parteix de les necessitats i de la reflexió informada de les comunitats educatives. Que s’ha plantejat més des de les urgències que des dels propòsits.

No soc sospitós de ser conservador ni enemic dels canvis, tot el contrari. De fet, fa anys que reivindico des de diversos espais la necessitat d’introduir les tecnologies per accelerar els aprenentatges i oportunitats, especialment on la funció escolar és encara més imprescindible. Precisament per aquest motiu, encara em resulta més decebedor que una transformació tan important es faci sense espais crítics, sense empatia amb els equips docents i amb una manca de mecanismes d’equitat.

En aquestes línies comparteixo la meva visió. Sense receptes màgiques, però amb la voluntat decidida d’obrir noves vies “fora de pista”.

1/ És veritat, no hi ha marxa enrere. Però tenim alternatives.

El tsunami pandèmic va tensar tots els sistemes educatius. A escala global. Es va posar en evidència que aquells sistemes digitalment madurs i més equitatius van poder donar una resposta més àgil i justa a l’hora de garantir el vincle educatiu i tancar l’esquerda digital. I també s’estan recuperant més ràpidament del sotrac. A casa nostra, va suposar també la implementació del Pla d’Educació Digital, amb un desplegament irregular de maquinaris i una oferta formativa instrumental d’urgència que buscava fer una actualització exprés després d’anys de deixadesa i reactivitat als canvis tecnològics al sector educatiu. Aquesta pantalla ja l’hem passat i difícilment podem o volem tornar enrere.

Ara ens trobem en un moment decisiu. En els pròxims mesos es licitaran maquinaris i formacions que definiran, en bona part, el sistema digital que l’educació catalana tindrà els anys vinents. Alhora, sobre la marxa, estem endollant els nostres infants, adolescents i joves a unes tecnologies que amb prou feines coneixem. Els estem exposant a uns riscos que encara són difícils de dimensionar.

// Ateneu de Fabricació del Parc Tecnològic, Barcelona //

Trobo que l’acceleració (digital) no ens està donant temps a ser crítics. A què els decisors públics i els docents tinguin el coneixement necessari per a prendre decisions informades sobre aspectes clau de qualitat, privacitat i desitjabilitat educativa. A explorar educativament el que ens funciona i el que no. A què sapiguem en quines condicions les tecnologies generen noves oportunitats, i en quines condicions generen noves desigualtats. Estem ficats en una autopista (amb peatges), quan potser necessitem una xarxa de camins.

Vam salvar els mobles com vam poder durant la covid, amb molt patiment i esforç dels agents educadors. Ara ens mereixem espais on poder pensar, explorar alternatives i ser més responsables de les transformacions digitals que cada comunitat educativa haurà de liderar els pròxims anys.

2/ No ets tu, soc jo.

Mirar-se de reüll la raqueta quan el revés se t’escapa. Pensar que l’objecte és la solució. Creure que les tecnologies ens farien millors. I no reconèixer que els pecats de la digitalització, de fet, són pecats humans. També a l’educació.

Continuem esperant que les tecnologies ens resolguin els nostres problemes. Que ens facin la vida més fàcil, però potser no a ser millors. En altres paraules, volem fer transformacions digitals sense transformar-nos nosaltres mateixos. Posant el pes dels resultats, i el corresponent judici, en les eines. Diem que la intel·ligència artificial conté biaixos (però són els humans que han dissenyat l’algorisme els que els tenen). Diem que les plataformes ens espien (tanmateix, són els humans qui empaqueten les dades i les venen). Diem que les eines de col·laboració i participació no funcionen (però som nosaltres que no tenim cultures de participació riques i greixades).

La promesa era que gràcies a internet tindríem accés lliure al coneixement de manera il·limitada i, per tant, una societat més equitativa i cohesionada. En definitiva, un món millor. Cal reconèixer que en part era veritat. En part. Hem vist que tenir accés a la informació no equival a la capacitat d’aprendre i, encara menys, que aquest aprenentatge es tradueixi en una societat més justa.

// Associació Azahara, Salt //

Ben pocs de nosaltres voldríem ara per ara tornar a un món sense internet. Malgrat això, veiem que les desigualtats s’acceleren, els discursos es polaritzen, les democràcies s’afebleixen, i la sensació d’apocalipsi és constant. Podem afirmar que són les tecnologies les culpables d’aquests problemes?

Penso que no. Els mals usos, la manca d’ètica i el desconeixement és el caldo de cultiu ideal perquè les tecnologies tinguin resultats nocius indesitjables. En educació, on ens dediquem a cuidar i acompanyar el més valuós que tenim, no ens podem permetre confiar que l’eina resoldrà els nostres desoris.

És imperatiu aprofitar aquests anys de canvis tecnològics als centres i entitats per dissenyar una millor educació. Per a construir discursos i realitats d’optimisme i esperança. Una esperança “a l’estil Marina Garcés”, sempre activista i compromesa. Cal entendre les tecnologies per poder qüestionar-les. Posar-les al servei de les pedagogies. De les necessitats reals de les professionals. Garantir que la digitalització serà un motor d'oportunitats, especialment per a aquelles que més les necessiten. En definitiva, cal educar les tecnologies!

// Ateneu de Fabricació del Parc Tecnològic, Barcelona //

3/ Equitat Digital: més enllà de “la bretxa”.

Fa ben poquet feia una aportació on enumerava les tres bretxes digitals que travessen també les realitats educatives. Però avui vull que anem encara més enllà.

Us proposo que comencem a parlar d’equitat digital. Entesa d’una manera més ampla, inclusiva i exploratòria.

Garantir connectivitat i maquinaris, certificar la competència digital docent, és condició necessària però no suficient. I fins i tot pot arribar a ser contraproduent

Com ja hem parlat, garantir connectivitat i maquinaris, certificar la CDD, és condició necessària però no suficient. I fins i tot pot arribar a ser contraproduent si no es destinen els recursos i les energies amb encert. Alguns exemples:

• Posar deures per fer a casa, a través d’una plataforma, si no activem suports i acompanyament a les famílies pot generar frustració i desigualtats en els aprenentatges. I pot esdevenir un empobriment pedagògic segons es plantegi l’activitat.
• Desenvolupar activitats educatives amb tecnologies i no atendre a com els participants interactuen i conformen les seves identitats, pot incidir amb més força en desigualtats vinculades al gènere, ètnia o perfil social.
• Permetre que sistemes d’intel·ligència artificial recomanin continguts d’aprenentatge a l’alumnat pot ser interessant a l’hora de personalitzar la seva experiència, però també pot comportar riscos d’etiquetatge, discriminació i fins i tot d’empobriment pedagògic.
• Reivindiquem el tancament de les bretxes digitals i alhora sabem que cada cop més estudis i veus ens alerten sobre els riscos neurològics de la sobreexposició a les pantalles.

Més enllà de les referències anglosaxones descontextualitzades, segur que ens podem reconèixer en algunes d’aquestes situacions. Per a nosaltres, parlar d’equitat digital, és parlar també d’aquestes coses del dia a dia. Fugir del blanc o negre. Depassar els debats dicotòmics per aflorar temes controvertits i incerts, però que de segur són importants i ens demanen el nostre compromís. Per part de tothom!

Volem explorar i aprendre amb tu. Posar llums a les ombres. Compartir el camí de l’equitat digital per avançar amb empenta i curiositat, però també amb la prudència i responsabilitat que ens hem de demanar a nosaltres mateixes.

T’hi sumes?

Envia’ns les teves reflexions, experiències, idees o propostes al correu: equitat.digital@fbofill.cat

També et llegim a xarxes amb l’etiqueta #EquitatDigital