De Ciutat Educadora a Comunitats Educadores: el futur que ja està en marxa

Trenta anys que han canviat el marc: la ciutat com a agent educatiu

Fa més de tres dècades, la Carta de Ciutats Educadores va formular una idea que, amb el temps, s’ha convertit en una evidència: “l’educació transcendeix els murs de l’escola per impregnar tota la ciutat”. Aquella formulació aparentment senzilla va obrir un nou camp conceptual que entenia la ciutat (els seus espais, serveis, relacions, institucions i ciutadania) com un ecosistema educatiu permanent.

La innovació no va ser només política i tècnica, sinó sobretot cultural. Va desplaçar la mirada de l’escola com a únic centre de gravetat educatiu a una idea de ciutat que també educa, que acull la diversitat, que promou vincles i que fa de la convivència i els aprenentatges una tasca col·lectiva.

Aquest canvi de perspectiva va tenir una conseqüència decisiva: ampliar el dret a l’educació més enllà de l’ensenyament obligatori. Va assentar les bases del que avui anomenem educació 360.

"Els temps i espais foraescola són avui més determinants que mai per al creixement dels infants i adolescents"

Trenta-cinc anys després, aquell moviment ha demostrat ser no només vigent, sinó imprescindible. El moment actual, marcat per desigualtats profundes, crisi ecosocial, fragilitat democràtica i noves formes de socialització, demana un pas més enllà. I aquest pas, avui, s’enriqueix amb la perspectiva de comunitats educadores.

El centre avui és la comunitat: una realitat que ja existeix

No cal imaginar escenaris futurs, els fonaments de les comunitats educadores ja són aquí. Centenars de municipis, entitats, escoles, famílies i professionals estan convertint barris i pobles en escenaris educatius plens de vida.

Aquesta realitat s’ha fet especialment visible en espais de reflexió col·lectiva com la 7a Jornada Anual d’Educació 360, on la conversa central amb Yayo Herrero va posar paraules a una intuïció compartida: l’educació que realment transforma és la que arrela en el territori i es construeix des de la comunitat. En aquest context, Yayo Herrero també va fer una reflexió clau:“el lleure i el temps lliure, o l’ocupes o te l’ocupen”. Aquesta afirmació sintetitza un diagnòstic molt actual que mostra que els temps i espais foraescola són avui més determinants que mai per al creixement dels infants i adolescents. Si no els omplim d’amistats, activitats significatives i referents adults positius, aquests espais són ràpidament ocupats per altres forces que promouen l’aïllament social, la soledat, el sedentarisme o els missatges d’odi.

És per això que Yayo insisteix que cal “teixir relacions denses i comunitàries als espais als marges”. Perquè el lleure educatiu no és només una activitat complementària: és l’espai on molts infants descobreixen qui són i què els agrada, on troben els seus primers cercles d’afecte, i on experimenten formes de participació i de vida col·lectiva.

Aquesta manera d’entendre el foraescola com un espai educatiu ple de potencial ja s’està desplegant en molts territoris. Les experiències compartides a la Fira 360 de la Jornada Anual en són un bon exemple: projectes coliderats entre ajuntaments, entitats i centres educatius que enforteixen els vincles comunitaris i converteixen el lleure en un bé comú.

"Quan la Declaració del Dia Internacional de la Ciutat Educadora 2025 afirma que “la infància és protagonista i constructora del futur” està descrivint pràctiques que avui ja es despleguen a molts territoris"

Les comunitats educadores, doncs, ja existeixen. El repte no és inventar-les, sinó reconèixer-les, reforçar-les i donar l’estabilitat estructural perquè aquest potencial comunitari arribi a tots els infants i adolescents.

El llegat de Ciutats Educadores que ha fet possible aquest salt

L’evolució cap a les comunitats educadores és possible perquè s’inscriu en una genealogia marcada pel moviment de Ciutats Educadores. De fet, moltes de les idees que avui reivindiquem des de la visió d’educació a temps complet ja es troben a la Carta i a les diferents declaracions que s’han anat fent:

• la ciutat com a agent educatiu permanent,
  
• la importància de generar consciència comunitària i habilitats per organitzar la vida en comú en condicions d’igualtat i justícia,
  
• el compromís de garantir la participació de la infància i l’adolescència en la vida comunitària,
  
• la responsabilitat col·lectiva de sostenir la vida.

Quan la Declaració del Dia Internacional de la Ciutat Educadora 2025 afirma que “la infància és protagonista i constructora del futur”, no fa només una declaració de principis, està descrivint pràctiques que avui ja es despleguen a molts territoris.

Aquest marc conceptual basat en tres elements clau: la ciutat com a ecosistema, la comunitat com a subjecte i la infància i adolescència com a agents que exerceixen el seu dret a participar amb equitat, és el que ha permès que iniciatives com l’Aliança Educació 360 arrelessin i creixessin. Sense aquell canvi de mirada dels anys noranta, avui seria impossible parlar de comunitats educadores com a present i com a horitzó compartit.

Ara sabem que educar des de la comunitat no només és possible, és imprescindible.

El que ja està passant: barris que eduquen, polítiques que canvien, comunitats que cuiden

El pas cap a les comunitats educadores no és només una tendència emergent, és un canvi que té reconeixement institucional, avenços normatius i formes concretes de política pública.

En moltes ciutats i pobles, la transformació educadora es fa visible en la proximitat: carrers pacificats, entorns escolars segurs, espais públics amb vocació educativa, equipaments que esdevenen nodes comunitaris i xarxes d’entitats que articulen oportunitats educatives foraescola. Els barris i viles han esdevingut l’escala clau per entendre com els infants i adolescents viuen el seu dret a l’educació ampliada i que inclou des del trajecte a peu a l’escola, al temps al parc o a la biblioteca, o les activitats al casal, a l’esplai o en experiències culturals i esportives que connecten agents diversos.

"L'educació comunitària o 360 no és una qüestió voluntarista, és una política necessària i una responsabilitat públic"

Aquesta mirada reconeix que les oportunitats educatives es construeixen en el temps i en l’espai quotidià i és un avenç profund del model educatiu del país. Un salt impensable fa només unes dècades que ha fet possible que la ciutat i el poble es reconeguin com a ecosistemes educatius i que el país assumeixi que el lleure educatiu no pot quedar al marge del dret a l’educació, tal com confirma l'articulat de la Llei d’Educació de Catalunya (12/2009 art. 41, 201 i 202) o la Llei dels Drets i Oportunitats en la Infància i l’Adolescència (14/2010 art. 57 i 58). Aquests marcs normatius obren la porta a una nova manera d’entendre les polítiques educatives, ja no centrades només en l’escola, sinó en la globalitat d’oportunitats que infants i adolescents han de poder viure.

A més, la Síndica de Greuges ha estat explícita en aquesta mateixa direcció en l’informe La universalització del lleure educatiu a Catalunya, que posa xifres i urgència a allò que molts territoris ja veuen cada dia: les desigualtats en l’accés a les activitats foraescola són una de les bretxes educatives més profundes i més injustes. Per això, universalitzar el lleure és, literalment, una condició per garantir l’equitat educativa.

Aquests reconeixements institucionals mostren que l’educació comunitària o 360 no és una qüestió voluntarista, és una política necessària i una responsabilitat pública. Aquest canvi normatiu i institucional convergeix amb una realitat de base molt potent: arreu del territori, hi ha comunitats que ja eduquen, que cuiden i que sostenen vincles. 

"El repte és avançar en que el dret ampliat a l’educació amb comunitats educadores no depengui només de la voluntat local, de la capacitat organitzativa o de la solidesa de les xarxes d’un territori"

Fer estructural el que ja passa: polítiques que consoliden comunitats educadores

No partim d’un buit: partim d’un llegat potent i d’un present actiu. El repte d’ara és que avançar en el dret ampliat a l’educació amb comunitats educadores no depengui només de la voluntat local, de la capacitat organitzativa o de la solidesa de les xarxes d’un territori. Cal que les polítiques públiques generin les condicions perquè a totes les comunitats puguin posar a l’abast oportunitats pel lleure educatiu de nens, nenes i adolescents.

Això implica donar continuïtat a allò que ja estem veient que funciona, i fer-ho des d’una lògica de drets. Fer estructural aquesta mirada vol dir avançar en propostes concretes com les que l’Aliança Educació 360 ja ha posat sobre la taula del Parlament de Catalunya per prioritzar en la futura llei per la inversió del 6% del PIB en educació:

• Assegurar un mínim de 2 tardes d’activitats extraescolars a tots els infants i adolescents, a través d’ampliar plans educatius d’entorn i d’incorporar les extraescolars a les “motxilles escolars” del Pacte contra la segregació.
  
• Garantir 2 setmanes d’activitats d’estiu per a tots els infants i adolescents, començant pels que creixen en situació de pobresa, amb una mesura de país i alhora, consolidant plans d’estiu per reduir desigualtats.
  
• Universalitzar l’espai migdia com a temps educatiu i de benestar que garanteix àpats saludables i entorn educatiu per a tots els infants i també adolescents a totes les escoles i instituts.
  
• Invertir per dignificar i adequar el parc escolar públic (climatitzar, naturalitzar, reformar, pintar, etc.) perquè els centres educatius siguin, alhora, equipaments comunitaris oberts al barri per a usos diversos com a infraestructura social fonamental també per al lleure.
  

Aquestes propostes no inventen res de nou: donen una escala sistèmica i de país a pràctiques locals que ja existeixen, que ja transformen ciutats, barris i pobles. I, sobretot, fan possible que el dret a una educació ampliada no depengui d’on vius o de la teva família, sinó que sigui una garantia compartida arreu que no deixi ningú enrere.

Avançar cap a aquest model desplega el potencial del moviment de Ciutats Educadores. Si fa més de trenta anys la Carta va obrir la porta a entendre la ciutat com a ecosistema educatiu, avui aquest mateix esperit ens empeny a reconèixer que aquest ecosistema es construeix des de la comunitat i que cal dotar-lo d’estructura, recursos i estabilitat.

Fer-ho és una aposta per la cohesió social, per la igualtat d’oportunitats i per una educació que sosté la vida i enforteix la democràcia. En definitiva, és consolidar allò que moltes comunitats ja fan cada dia: educar des del territori per garantir infàncies i adolescències més lliures, amb més vincles comunitaris i plenes de possibilitats.