Rosalina Alcalde
Les fires d’orientació acadèmica i professional estan pensades, i molt ben pensades, per respondre a una gran pregunta: “I després de l’ESO, què?”. “Batxillerat o formació professional? Quin cicle? Quina especialitat? Quin itinerari?”.
Però hi ha una altra pregunta que sovint no ocupa cap estand, cap escenari ni cap taula rodona. Una pregunta que flota a l’ambient, que molts joves ja es fan en silenci mentre passegen per la fira o que se la faran en uns mesos, quan arribin les notes de quart d’ESO.
I si no em trec l’ESO, què?
A Catalunya, aproximadament el 60% de l’abandonament escolar prematur es produeix al voltant del quart d’ESO. És precisament l’alumnat de quart el públic estrella de fires, jornades i activitats d’orientació que es concentren entre els mesos de febrer i abril al nostre país. Això vol dir que una part significativa dels joves que aquest any passen per aquests espais ja estan rumiant si continuaran o no. Alguns potser ja han pres la decisió en silenci. Potser no ho diuen en veu alta. Però ho pensen.
“Això no és per mi.”
“Si suspenc, jo no repeteixo.”
“Mai podré treure’m un batxillerat.”
“Estudiar no és el meu.”
Aquestes frases no apareixen als tríptics. Però formen part del paisatge emocional de moltes visites a les fires. Si no obrim aquest debat, estem deixant fora una part molt rellevant del jovent que també és allà.
Hem fet un gran esforç per parlar del després de l’ESO. L’orientació acadèmica i professional és imprescindible per conèixer l’ampli ventall d’oferta formativa que tenim al país. Quan aquesta es combina amb l’autoconeixement, interessos, capacitats, expectatives, esdevé una eina clau per ajudar a triar.
Què passa si el dubte no és l’itinerari, sinó continuar o no continuar?
Cal començar a obrir espais per parlar també del “què passa si no aconsegueixo el graduat?”. No des d’una mirada derrotista. No des de la resignació. Sinó des de la responsabilitat col·lectiva i la cura.
A les fires hi ha representació d’entitats, serveis locals i comarcals, programes educatius, empreses i centres formatius. Molts d’aquests actors ja són, potser sense dir-ho explícitament, eines de suport a trajectòries no lineals:
- Programes de diversificació curricular
- Programes de Formació i Inserció (PFI)
- Escoles de segones oportunitats
- Suport educatiu i mentoria
- Formació en alternança
- Recursos municipals d’acompanyament
El problema no és que no existeixin recursos. El problema és que sovint no estan integrats en el relat central de la fira. Hi ha joves que avui dubten. Hi ha joves que triaran batxillerat o un cicle formatiu i, d’aquí uns mesos, descobriran que no era el que volien. Hi ha joves que acumulen dificultats competencials des de primària i que arriben a quart amb una motxilla massa pesada.
La decisió de no continuar gairebé mai és sobtada. És el resultat d’una trajectòria de dificultats acumulades, de desajustos, de manca de suport o de desconnexió. Una decisió que es produeix dins d’un sistema que, si no és capaç de detectar i acompanyar a temps, acaba generant abandonament com a desenllaç. Però no és sinònim de punt final. El nostre sistema, si funciona bé, té carreteres secundàries, retorns, passarel·les, recursos municipals i oportunitats de reenganxament. I les fires també haurien de dir això:
- Si avui dubtes, no estàs sol.
- Si no ho aconsegueixes aquest any, hi ha alternatives.
- Si necessites un altre ritme, existeix.
- Si t’has equivocat d’itinerari, pots rectificar.
- Si has deixat els estudis, pots tornar-hi.
Més de 20 espais de sensibilització a Catalunya
Per això, aquest any des de la Plataforma Zero Abandonament, hem volgut contribuir a generar més de vint espais de sensibilització dins fires i jornades d’orientació a través de la campanya “Per un país que no abandona”.
Ho hem fet de la mà de municipis i consells comarcals que han volgut activar els materials i adaptar-los al seu territori.
Aquesta complicitat institucional és clau. Perquè són els municipis, els consells comarcals i els equips locals els qui coneixen de prop les trajectòries dels seus joves, els recursos disponibles i les necessitats específiques de cada comunitat.
Quan aquests actors decideixen incorporar el missatge de la continuïtat educativa dins les seves fires,estan fent molt més que programar una activitat: estan assumint un compromís públic amb el dret a l’educació. Estan passant de la informació a la transformació.
Cal començar a obrir espais per parlar també del “què passa si no aconsegueixo el graduat?”, no des d'una mirada derrotista, sinó des de la responsabilitat col·lectiva i la cura.
Els materials de la campanya busquen obrir conversa, desangoixar famílies, donar llenguatge als dubtes i, sobretot, visibilitzar recursos reals del territori. Volen deixar clar que ningú està sol i que cap trajectòria està definitivament perduda.
Les fires no poden ser només espais de promoció d’oferta formativa. Han de ser espais de garantia de drets educatius. Si volem reduir l’abandonament escolar, hem d’atrevir-nos a parlar de l’elefant a l’habitació.
I començar a respondre, amb honestedat i amb recursos reals, a la pregunta que molts joves ja s’estan fent:
I si no em trec l’ESO, què?
