Parlar d’accés a la cultura no és parlar només d’equipaments, entrades o programacions. És parlar de qui participa, qui es queda fora i per què. I, sobretot, de si els i les adolescents poden sentir que l’oferta cultural també és per a ells i elles, o si només se la poden mirar des de fora.

Sabem que l’accés al consum cultural no és neutre, per no parlar de la producció cultural. Que no tothom creix amb les mateixes oportunitats de viure la cultura com una experiència pròpia, compartida i significativa. I que, quan això falla, les desigualtats educatives i socials també s’eixamplen.

• Relacionat: Mentora impulsa aliances culturals amb la Xarxa d’Espais Amics per ampliar l’accés a la cultura del jovent

1. El consum cultural és un dret, no pot ser un privilegi

El dret a participar en la vida cultural està reconegut ja a l’article 27 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que estableix que tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat i a la Convenció sobre els Drets de l’Infant (art. 31), on es reconeix el dret al lleure i a les activitats culturals i artístiques com a part del desenvolupament integral.

Ara bé, els drets culturals no els podem donar per garantits entre les persones adolescents únicament pel fet que en un territori hi hagi oferta cultural per a joves. Com assenyala Eva García, responsable d’Art i Part, “la participació activa en la vida cultural no és automàtica ni igual per a tothom, i requereix condicions materials, simbòliques i relacions que la facin possible”. Especialment en l’adolescència, una etapa fonamental de construcció d’identitat, d’expectatives i de vincles amb l’entorn.

2. Accedir a la cultura és pertànyer

Els i les adolescents no només necessiten oferta cultural. Necessiten poder sentir que el seu barri, la seva ciutat i la seva comunitat també compten amb espais i propostes pensats per a ells i elles. Espais on poden entrar sense sentir-se fora de lloc. Espais que reconeixen les seves singularitats i que acullen les seves propostes i interessos. Sense aquest sentiment de pertinença, el dret cultural existeix però no es garanteix. Com apunta Eva García, participar culturalment implica “sentir que aquell espai també et reconeix i t’interpel·la com a part de la comunitat”.

Quan el que s’ofereix parla del barri i de les nostres vides i és compartit amb la comunitat, la cultura deixa de ser abstracta o elitista i esdevé experiència viscuda. Aquests processos reforcen el sentiment de pertinença (això passa aquí, amb gent com jo) i l’agència (el que faig té valor per als altres).

3. De consumir a crear: la percepció d’agència

La relació amb la cultura és especialment significativa quan permet passar del consum a la creació. De mirar a fer. De rebre a expressar. Quan el o la jove pot sentir que té veu, que el que crea importa, que pot impactar en la realitat.

David Bueno ho expressa amb claredat quan defensa que les arts haurien de ser la tija central dels aprenentatges, perquè “connecten emoció, pensament i sentit, i activen processos que difícilment s’activen des d’un rol passiu”. Aquesta percepció d’agència és especialment rellevant per a adolescents que han crescut amb poques oportunitats de reconeixement cultural o social i que, a priori, tenen poca relació amb l’entorn ampli on viuen. Difícilment se sentiran part —de la ciutat, de l’institut o del grup d’iguals— si no tenen possibilitats d’intervenir i sentir-se protagonistes. Tot creant també cultivem l’esperit crític i ens connectem amb el món i amb els altres.

4. Mirar molt, però viure poc

Cada cop més persones joves coneixen el món mirant-lo, però no vivint-lo en primera persona i amb els cinc sentits. Quan el temps lliure s’omple sobretot de continguts digitals consumits en solitari, es redueixen les possibilitats de viure experiències compartides i amb sentit.

Diversos autors alerten que, sense aquestes vivències, es fa més difícil construir relats propis, interessos sostinguts i vincles forts amb l’entorn. El sociòleg Hartmut Rosa parla de ressonància per referir-se a les experiències viscudes que ens interpel·len, ens impliquen emocionalment i ens permeten establir una relació viva amb el món, en contraposició al consum passiu. Sense experiències reals, compartides i amb significat, mirem molt, però vivim poc. En això, l’accés a una oferta cultural rica i de qualitat adreçada a les persones adolescents hi té un paper central, oferint oportunitats diverses d’experimentació, de construcció del propi criteri i d’obertura d’interessos.

5. El lleure cultural compartit, més essencial que mai

Les activitats culturals viscudes en directe i amb altres persones no haurien de ser un luxe. Són una necessitat educativa, emocional i social, a banda d’un dret que s’hauria garantir.

La recerca reforça aquesta idea. Segons l’article de Jean Rhodes al Chronicle of Evidence-Based Mentoring, els hobbies i les activitats “amb sentit” (les que t’omplen i et satisfan) són un dels factors amb més impacte positiu en la salut mental dels i les joves, i van contribuir de manera significativa a reforçar la resiliència emocional de moltes adolescents en moments crítics com durant la pandèmia de COVID-19. Quan aquestes activitats, a més, són compartides, el seu potencial es multiplica: generen vincles personals, estructuren el temps lliure i ofereixen experiències amb sentit més enllà del consum individual.

Aquesta evidència connecta amb les reflexions a l’Espai 4 de Pensament i Acció “Com podem millorar els benestars a l’adolescència amb l’educació a temps complet” de la Jornada Anual Educació 360 (2025), on el psicòleg Roger Ballescà va subratllar la importància d’oferir més moments estructurats de qualitat per a adolescents, especialment a través d’una oferta extraescolar rica en arts, cultura i esport, com a factor clau de benestar emocional.

Una mirada que connecta amb el que proposa el model Planet Youth, que identifica la participació regular en activitats estructurades de lleure com un factor protector del benestar en l’adolescència, especialment quan es dona en entorns comunitaris i amb adults de referència. En aquesta mateixa línia de reflexió, es va posar també sobre la taula la necessitat de promoure entorns digitals més segurs i de revertir la manca actual d’oferta cultural comunitària específica per a adolescents.

En aquest sentit, garantir temps educatiu i cultural de qualitat fora de l’horari lectiu no és només una qüestió d’accés a activitats, sinó una aposta clara pel benestar, la salut mental, la construcció de vincles i la inclusió en una etapa vital especialment crítica.

• Relacionat: Quan la mentoria obre portes a la cultura: “Per a algun jove que no hi ha tingut molt de contacte, és espectacular”

6. Cultura comunitària: quan crear juntes promou la pertinença i l’agència

Aquí és on els projectes comunitaris de base artística mostren tot el seu potencial. El teatre social, la música comunitària, la creació audiovisual participativa o l’art col·lectiu a l’espai públic parteixen d’una idea senzilla però poderosa: les persones joves no són públic, són creadores. I això ho canvia tot.

A Catalunya hi ha molts exemples d’aquest tipus d’iniciatives, sovint impulsades per entitats locals, equipaments de proximitat o aliances amb centres educatius i serveis comunitaris. Són projectes que situen el jovent al centre del procés creatiu, connecten cultura i territori, promouen l’accés a persones amb menys oportunitats i generen reconeixement col·lectiu.

Un bon exemple són les activitats d’Artixoc, que mostren com la creació artística comunitària pot esdevenir una eina potent de participació, expressió i transformació social. Tal com explica la seva directora, Àgia Luna, es tracta de generar espais on infants i joves no només accedeixin a la cultura, sinó que hi participin activament, creïn col·lectivament i se sentin reconeguts dins la seva comunitat. Els projectes Amics i Circ, Música enTàndem i Teatre Musical enTàndem promoguts per l’entitat AFEV de la mà de l’Agència de Salut Pública de Barcelona també afegeixen la figura de les persones mentores com a vector del contacte de l’alumnat amb menors oportunitats a activitats extraescolars culturals de qualitat.

7. El codi postal encara marca l’accés a la cultura

A Catalunya fa temps que tenim evidència que l’origen social i el territori condicionen fortament l’accés a la cultura. Tal com recull El Crític en analitzar la nova Llei de Drets Culturals, “el lloc on vius continua determinant quines oportunitats culturals tens i quines no, especialment entre infants i joves”. No parlem només d’anar puntualment a un museu amb el teu grup classe. Parlem de tenir extraescolars culturals de qualitat disponibles i accessibles, de conèixer i freqüentar equipaments públics de caire cultural, de sentir que aquests espais no són només per a altres. Quan això falla, la desigualtat s’acumula i acaba impactant en les perspectives educatives i les trajectòries vitals.

8. El vincle adult com a pont: capital social i accés real

Entenem, per tant, que no totes les persones joves parteixen del mateix punt quan parlem d’accés a la cultura o de capacitat d’agència. Una part important d’aquesta desigualtat té a veure amb el capital social: les xarxes de persones, espais i oportunitats a les quals es pot accedir.

És aquí on la figura mentora pot jugar un paper instrumental. La recerca en mentoria diferencia entre el capital social de vinculació (bonding), relacionat amb el cercle proper, i el capital social d’enllaç (bridging), que connecta amb recursos fora de l’entorn immediat. Tal com també recull el Chronicle of Evidence-Based Mentoring, les relacions de mentoria poden actuar com a ponts que proporcionen accés a recursos socials nous que els joves no tenien prèviament, ampliant així el seu capital social i les seves oportunitats futures.

En l’àmbit cultural, aquest rol de pont és especialment rellevant: connectar amb equipaments, propostes i experiències que sovint no arriben soles, reduir barreres simbòliques i legitimar aquests espais com a propis: això, també és per a tu. Hi ha adolescents que no han visitat equipaments culturals del seu territori o no han participat de l’oferta cultural que teòricament està dissenyada per a elles, simplement perquè no hi ha hagut ningú que els digués: “Has vist això? Sembla que connecta amb el que deies que t’interessava. Va, vinga, ves-hi. Si vols, t’hi acompanyo.”

[Al programa Mentora diverses parelles han participat en activitats ofertes per la Xarxa d’Amics de Mentora, equipaments i institucions culturals i educatives com ara els Museus d’Arqueologia o visites al patrimoni arquitectònic i natural de la pròpia comarca. En aquestes sortides, les parelles reforcen el seu vincle i aprofundeixen en converses sobre interessos, motivacions i expectatives de futur. També, les trobades de mentoria permeten fer tastets de creació artística i explorar vocacions en aquest sentit.]

En el fons, de què estem parlant?

Parlar d’accés cultural és parlar de com promovem que els i les adolescents visquin el món en primera persona. A sortir de la pantalla (o a crear i incidir a través d’ella), a tenir experiències reals que amplifiquin vincles, a construir relats propis i a sentir que formen part d’una comunitat que els reconeix. La cultura no és un afegit. No és un extra. És una manera molt concreta de dir: aquest món també és teu, i el que tu hi aportes és important.

Una crida a sumar-se: cultura compartida, oportunitats compartides

Si volem garantir l’accés equitatiu a la cultura, no n’hi ha prou amb una bona oferta. Cal obrir portes, construir aliances i pensar la cultura també com un espai educatiu, relacional i comunitari.

Des de Mentora impulsem la Xarxa d’Amics de Mentora, una xarxa oberta d’equipaments, institucions culturals i projectes educatius que volen facilitar l’accés a la cultura a adolescents acompanyades per una persona voluntària del programa Mentora.

• Consulta com sumar-t’hi aquí.