Carta d'una mentora: “Potser no ets la persona perfecta, però pots ser la que algú necessita”

El 5 de desembre es celebra el Dia Internacional del Voluntariat. La Dúnia, mentora a Balaguer, és una de les més de 2.500 voluntàries que avui, arreu del país, s'impliquen per una educació més justa. 

Quan penso en com vaig arribar a la mentoria, em sorprèn que el primer pas fos tan senzill però que tot el camí hagi estat tan profund. Tot va començar amb un tríptic informatiu que convida la ciutadania balaguerina a participar en el projecte Mentora. Semblava un anunci qualsevol, d’aquells que sovint passen desapercebuts, però aquell dia el vaig llegir amb més atenció. Potser perquè just en aquell moment tenia certes hores lliures (estava estudiant a distància i treballava a mitja jornada), o potser perquè sempre m’he considerat una persona altruista, amb la necessitat d’ajudar els altres. Sigui com sigui, vaig decidir que volia saber-ne més.

• Relacionat: Quan el vincle és política educativa: per què la mentoria importa més que mai

Vaig assistir a la primera trobada informativa. Recordo perfectament com explicaven el valor de l’acompanyament, la importància de ser una figura estable per a un jove que potser necessita una empenta, una mirada diferent o simplement, algú que hi sigui. Em va agradar moltíssim aquella manera d’entendre l’educació i el creixement personal, no com una obligació sinó com un camí compartit. Aquella mateixa tarda ja sabia que volia formar part del projecte. Em vaig decidir perquè, en el fons, sentia que tenia ganes d’aportar alguna cosa que anés més enllà de mi mateixa. Volia dedicar el meu temps lliure a una causa que tingués sentit, a una experiència que m’omplís i que, d’alguna manera, pogués tenir un impacte positiu en algú. No sabia exactament què em trobaria, ni si seria prou capaç, però sí que tenia la convicció que el compromís i la voluntat sempre obren camins.

"Les desigualtats, educatives i socials, no sempre són evidents: es manifesten en mancances subtils de confiança, en pors silencioses o en la sensació d’estar sola davant d’un futur que encara no sap com imaginar"

Amb el pas de les setmanes, la relació amb la jove a qui acompanyo va anar creixent de manera natural. Els inicis sempre són delicats, és normal que hi hagi vergonya, distància o incertesa. Al cap i a la fi, és una persona adolescent que es troba amb algú que només veu un cop per setmana i a qui teòricament, ha d’obrir una finestra de la seva vida. Però en el nostre cas, tot va fluir amb molta suavitat. Des del primer dia hi va haver un clima de confiança que s’ha anat reforçant en cada trobada: converses sobre estudis, dubtes, conductes que no entén d’ella mateixa, decisions que no sap com afrontar… I, de fons, sempre el mateix fil, la necessitat de ser escoltada.

És curiós com a mesura que acompanyes algú, també acabes descobrint coses sobre tu mateixa. Hi ha moments concrets que m’han marcat. Escenes que em recorden que els adolescents també necessiten ser tractats amb la mateixa dignitat i consideració. Moltes vegades els demanem que s’adaptin, que entenguin, que canviïn, però rarament ens aturem a escoltar la complexitat del que senten.

"Fins i tot quan pensem que no som “la persona perfecta”, podem ser útils i significatius en la vida d’algú"

La jove m’ha ensenyat que, abans de donar cap consell, el més important és ser-hi. Escoltar sense pressa. Validar el que passa. I, de tant en tant, oferir una mirada externa que no pretén jutjar, sinó ajudar-la a ordenar pensaments. I he après que les desigualtats, tant educatives com socials, no sempre són evidents: es manifesten en petites coses, en mancances subtils de confiança, en pors silencioses, en la sensació d’estar sola davant d’un futur que encara no sap com imaginar. També, he hagut d’acceptar que no sé de tot ni tinc totes les respostes. Hi ha temes de la vida quotidiana i acadèmica que jo mateixa desconec, però just aquí és on la mentoria esdevé una experiència col·lectiva. L'associació Reintegra i la Fundació Bofill sempre ens faciliten recursos, eines i orientacions que ens permeten créixer com a persones adultes. És una feina compartida, un engranatge que funciona perquè ningú camina sol.

El que més m’ha sorprès, però, és que ella també m’ha aportat molt. M’ha ajudat a reflexionar sobre coses que jo mateixa havia deixat aparcades, m’ha motivat a prendre accions que potser no hauria fet i m’ha recordat que, fins i tot quan pensem que no som “la persona perfecta”, podem ser útils i significatius en la vida d’algú.

"Acompanyar algú és recordar que tots, en algun moment, hem necessitat que algú cregués en nosaltres"

Aquesta experiència m’ha fet veure la mentoria com un procés lent i profund. Els canvis no són immediats, i no han de ser-ho. El vertader valor no és “il·luminar-los el camí” ni solucionar-los la vida, sinó caminar al seu costat mentre ells descobreixen què necessiten i qui volen ser. Per això crec sincerament que més persones s’haurien d’animar a participar en el voluntariat. No només pel que podem aportar als joves, sinó també pel que rebem d’ells. Perquè acompanyar algú és recordar que tots, en algun moment, hem necessitat que algú cregués en nosaltres. I perquè és molt bonic saber que, sense fer soroll, ni grans gestos, pots ser una presència que dona calma, que escolta i que ajuda a veure les situacions des d’una altra perspectiva.

• Relacionat: Més de 2.500 voluntàries i voluntaris s’impliquen per una educació més justa

Si et planteges sumar-t’hi, només et diria això: val la pena. Cada setmana, cada conversa, cada petit pas compartit.

Val molt la pena.