Entrevista amb la Dra. Julia Pryce sobre el poder de les relacions de mentoria

La Dra. Julia Pryce, professora a la Universitat Loyola a Chicago, ha dedicat la seva carrera a estudiar el poder de les relacions de mentoria en les vides dels joves. La seva recerca se centra en el paper dels adults no parentals, la importància de l'“adaptació" (“attunement”) en les relacions i en les estructures que fan que els programes juvenils siguin efectius. La seva feina ha permès destacar com la disponibilitat d’una xarxa d’adults de confiança pot marcar una profunda diferència en el benestar i el desenvolupament en la infància i l’adolescència.

En aquesta breu entrevista, entendrem quines són les seves perspectives sobre què és necessari perquè la mentoria tingui un impacte real, els desafiaments que afronten els centres educatius per satisfer les diverses necessitats dels seus estudiants, i com les persones adultes podem jugar un paper fonamental com a figures de referència per al jovent.

JP: Em considero investigadora, però realment també m'identifico com a treballadora social. El nucli de la meva feina és tenir una conversa entre la recerca i la pràctica. Moltes de les meves preguntes provenen d'observar els professionals i d’intentar aprendre d'ells. Aprofito aquests aprenentatges per estudiar-los sistemàticament mitjançant la recerca. I, llavors, filtro les lliçons apreses de la recerca de nou a la pràctica. És important poder nodrir la recerca d’allò que els professionals ja estan fent molt bé. La meva experiència em diu que els i les professionals tenen molt bones pràctiques i idees, i el nostre repte des de l’àmbit acadèmic és capturar-les i portar-les a la llum d'una manera estructurada.

"Quan ens allunyem de l’instint d’arreglar i comencem a escoltar els joves, connectem amb les seves capacitats"

En diversos dels seus articles ha emfatitzat la importància d'una figura adulta de confiança més enllà de la família o de l'escola (vegeu Keller & Pryce, 2010). Per què creu que aquesta presència és tan decisiva en el desenvolupament i el benestar dels joves? Què canvia quan aquesta figura és present o absent?

JP: Cada cop hi ha més evidència en relació amb la necessitat d’una xarxa de suport per al desenvolupament de les persones joves. Veiem que si un o una jove té aquesta figura adulta de confiança (més enllà de la família o de l’escola), tendeix a anar-li una mica millor pel que fa a la salut mental. Sovint també tindrà més èxit acadèmic i experimentarà més satisfacció en les relacions personals. Per tant, aquest adult de confiança és realment important, tal com sosté la recerca. La meva perspectiva és que, si un o una adolescent es pot mostrar tal com és amb una altra persona adulta, això li ofereix l'oportunitat d'explorar la seva pròpia identitat, de veure diferents perspectives sobre com pot ser la vida, i d’experimentar realment una sensació de ser valorat com a individu. M'interessa molt utilitzar la nostra recerca per millorar la qualitat d'aquestes connexions perquè les persones joves es puguin sentir vistes i escoltades de manera autèntica per qui són.

• Relacionat: Carta d'una mentora: “Potser no ets la persona perfecta, però pots ser la que algú necessita”

També sabem que aquestes relacions de suport amb adults no parentals poden tenir altres efectes en les vides dels joves. Fins i tot si són relacions que no es viuen d'una manera totalment autèntica o profunda. Per exemple, gràcies a relacions més esporàdiques amb altres adults, observem models de possibilitat en què els joves poden veure la vida de manera diferent i obtenir diferents accessos a carreres o oportunitats de desenvolupament personal. És a dir, en alguns casos no es tracta de tenir un vincle molt fort amb una persona adulta de referència, sinó de tenir accés a una xarxa de persones adultes variades disponibles.

Per tant, es tracta de construir una relació autèntica i propera? Com? O això va d’exposar al jove a moltes opcions diferents, encara que la connexió íntima no sigui tan valuosa? Crec que comencem a millorar el camp de la mentoria sobre quin tipus de programes oferim i què hem de prioritzar. Jo diria que com més profundament puguem arribar a aquesta connexió autèntica, millor estarà la persona jove per obrir-se a totes les oportunitats. Però començo a veure que no tots els programes poden prioritzar aquestes relacions de la mateixa manera.

Com a professora universitària, ho veig així: constantment ofereixo recomanacions als meus estudiants, els connecto amb col·legues i xarxes professionals, cosa que també puc fer amb estudiants que no conec massa bé, si sé quins són els seus interessos, per exemple. Però si els conec molt bé, o si sento que hi tinc una connexió més autèntica, possiblement podem tenir converses que els permetin dir-me amb confiança el que realment volen, i llavors orientar aquesta creació de xarxes d’una forma més pertinent al que realment volen o necessiten. El que la meva recerca defensa és a la idea que és essencial és que que hi hagi una experiència segura de la connexió amb la persona adulta començar a poder demanar aquestes altres tipus de coses.

En la seva experiència amb projectes de mentoria dins i fora dels centres educatius ha pogut observar els reptes que afronten les escoles i els instituts per atendre poblacions estudiantils diverses (vegeu Pryce, Deane, Barry & Keller 2017). Quins elements considera que pot aportar la mentoria per ajudar el professorat a proporcionar un suport més personalitzat i relacional a tot l’alumnat?

JP: L'element personalitzat és realment important. He notat, observant estudiants dins els centres fins i tot amb els millors docents, que el professorat està intentant connectar amb l’alumnat individualment, però sovint no poden. Per tant, quan aquests nois i noies poden tenir durant sessions breus un adult designat exclusivament per a ells o per a un petit grup, aquesta atenció relacional personalitzada pot ser molt significativa. De vegades el que importa ni tan sols és el contingut que fan; és la idea que algú s'està centrant en ells exclusivament, perquè potser això no els passa enlloc més.

Un altre element interessant és la continuïtat que la mentoria pot aportar, idealment, en els programes que s’ofereixen a l’alumnat. He estat treballant amb un programa a Texas als EUA on tenen mentors que acompanyen amb els estudiants durant diversos anys, malgrat que l’alumnat pugui anar canviant de professors i, fins i tot, de centre. Veig que aquests mentors ajuden els nois i noies a navegar per aquestes transicions a través dels centres en moments realment importants. En el millor dels casos, aquestes persones mentores poden tenir més continuïtat relacional que el mateix professorat. L'altra qüestió és la construcció de ponts que els mentors poden potencialment fer amb els centres educatius. En alguns dels treballs inicials que vaig fer, vaig observar els mentors connectant amb el docent o portant aquell noi o noia al professor, per ajudar-lo a tenir una conversa que li costava engegar autònomament. Així doncs, la persona mentora pot ser un connector amb el centre, sent algú que potser és una mica de fora però que coneix bé l’adolescent.

"Hem d'entrenar els adults i els i les mentores perquè els joves se sentin vistos en aquest món digital"

En el context actual, marcat per les conseqüències de la pandèmia, dinàmiques socials en permanent canvi i els desafiaments de la polarització i l'extremisme, quines necessitats emergents veu entre els adolescents i els joves? Basant-se en la seva feina amb models com el Mentoring FAN (Gilkerson, Barry & Pryce, 2018), com els programes de mentoria poden ajudar-los a sentir-se escoltats i reconeguts, i a tenir esperança?

JP: L'aïllament social que estan experimentant els joves, malgrat la hiperconnectivitat digital, és realment una quimera. Em fa pensar en la necessitat que les persones mentores interactuïn amb els joves en aquest moment on la tecnologia és una part tan gran de les seves vides, ens agradi o no. Cada vegada noto més que hem d'ajudar a formar els mentors per trobar maneres de connectar amb els joves en aquests mons tan tecnològics. El món digital és on es troben avui en dia bona part de les seves relacions socials, no podem simplement lluitar-hi constantment en contra. Hem de trobar maneres d'utilitzar la tecnologia constructivament i, alhora, trobar maneres d'ensenyar als i a les adolescents a tenir converses cara a cara.

En lloc de dir-li al jove que deixi el telèfon, el mentor podria dir: “Què estàs mirant? Parla'm dels teus amics. Ensenya'm aquest ball de TikTok. Ensenya'm la llista de regals d'aniversari que has creat o la teva llista musical”. Aquest abisme que sovint tenim entre adults i joves al voltant de la tecnologia no funciona només dient als joves que parin. Hem d'entrenar aquests adults perquè puguin entrar en el món de la persona jove d'una manera que es pugui sentir vist, també en el seu món digital.

• Relacionat: “Com el sistema educatiu acompanya les famílies d’adolescents també és política educativa”

I aquí també els mateixos principis d'adaptació (attunement) s'apliquen. Si aquest o aquesta jove se sent vist i escoltat per qui és, si no se sent com si l'adult estigués només intentant canviar-lo o arreglar-lo. Això permet al noi o noia , llavors pot obrir-se i, fins i tot, deixar el telèfon per començar a tenir una conversa cara a cara.

La mentoria té un gran potencial en aquest sentit: podem trobar-nos amb la persona jove connectant al voltant de la tecnologia i després, idealment, fer alguna cosa interessant que els ajudi a aprendre a estar al món encarnat (embodied), fora de l’espai digital. Hem de crear provocar aquestes oportunitats perquè siguin vistos i escoltats, i hem de mantenir la nostra curiositat sobre el seu interès pel món digital.

"Fem recerca per millorar la qualitat de les connexions, perquè els joves se sentin vistos i escoltats, de manera autèntica, per qui són"

En els seus estudis sobre l'adaptació (attunement), vostè mostra que la clau no és només tenir empatia, sinó ser capaç d'escoltar i ajustar-se contínuament al que el jove necessita (Pryce & Deane, 2024). Si hagués de donar un únic consell senzill a qualsevol adult—familiar, docent o veïna—sobre com posar això en pràctica a la vida quotidiana, quin seria?

JP: Intentaré donar un consell i després parlaré breument d'una part del procés d'adaptació. El procés d'adaptació (o attunement) requereix connectar amb nosaltres mateixos per poder adaptar-nos a altres persones. Es tracta de llegir els nostres pròpies senyals per poder després llegir els senyals d'un altre. Sabem que si no estem regulats, si no hem tingut una manera de revisar com estem amb nosaltres mateixos, serà menys probable que puguem connectar amb el o la jove. Serà més probable que saltem i intentem canviar-los per satisfer el nostre punt de partida.

Així doncs, el meu únic consell és desenvolupar un hàbit de pausa i autorevisió per a tu mateix com a mentor o persona adulta que treballa amb joves. Abans de fer aquella trucada, abans d'anar a trobar aquella persona, abans d'enviar aquest missatge de text, abans de respondre a l'examen de matemàtiques suspès, fes una pausa i revisa com estàs. Si ho fas, és menys probable que saltis directament a solucionar, és menys probable que sobrereaccionis. I és més probable que comprenguis el que necessita l’altra persona. Per anar bé, això ha de convertir-se en un hàbit.

• Relacionat: "La mentoria és més transformadora quan els centres educatius s'hi impliquen"

És fàcil començar a pensar en les interaccions amb les persones joves com un conjunt de problemes a resoldre en lloc d'un conjunt de connexions a fer. I, si s’aconsegueix aquesta connexió, es pot arribar a col·laborar en la resolució de problemes. Quan fem una pausa i ens revisem, podem connectar veritablement amb l'adolescent en el punt on es troba, no només mostrant empatia i donant-los espai per tenir un sentiment, sinó veritablement contribuint a construir la seva pròpia capacitat per a la resolució de problemes. També és una oportunitat per reflexionar i t d'assimilar plegats la fita que estan afrontant i superant.

Moltes vegades la feina del personal que treballa amb joves o de les persones mentores o altres adultes de referència s'ha desvirtuat cap a "apagar incendis" o simplement resoldre els problemes. Això treu part de l'alegria de conèixer realment la gent, i també limita que aquella persona comenci a desenvolupar les habilitats per resoldre els seus propis problemes de forma autònoma.

Si fem una pausa i no saltem a arreglar-los immediatament, podem ser curiosos sobre quines són les idees d'aquella persona sobre com trobar solucions. Llavors podem construir junts quelcom que el o la jove és molt més probable que posi en pràctica, i estem construint plegats la seva capacitat perquè comenci a sentir-se millor amb si mateix o mateixa. Si ens allunyem d'aquest instint nostre d'arreglar, sentim més satisfacció en la nostra tasca i aconseguirem estar menys esgotats i cremats, perquè comencem a adonar-nos que molts d'aquests problemes no els hem de resoldre nosaltres; es tracta realment de connectar-se amb l’altre i la seva capacitat.

La mentoria, com ens recorda la Dra. Pryce, no es tracta només de programes formals o formació especialitzada. En el seu nucli, es tracta de relacions: la capacitat d'escoltar, d'adaptar-se i d'estar present en les vides dels joves. Cadascú de nosaltres té el potencial de ser aquella figura de confiança que ajuda un jove a sentir-se vist i valorat. Les relacions sòlides i adaptades (attuned) no són un extra, són essencials per al creixement saludable i el futur dels joves.