Politiques per a l'acompanyament als docents en una educació digitalitzada

Les tecnologies digitals de comunicació han estat el principal medi per implementar l’educació a distància durant el confinament. Tanmateix, no tota la comunitat educativa ni l’administració estaven preparades per aquest canvi tan sobtat i universal. Els professors i les professores, peces clau a l’educació, s’han vist forçats a adaptar els seus plans docents i materials educatius i a reforçar el seguiment individualitzat de l’alumnat, d’un dia per l’altre. La major o menor mesura en que han pogut dur a terme aquesta adaptació ha estat molt condicionada pels recursos digitals disponibles en els centres i els recursos i competències digitals dels i les mestres. Així doncs, aquesta situació ha posat de manifest la desigualtat de recursos digitals entre els centres i les desigualtats de recursos i competències digitals entre el professorat.

Aquesta experiència ens serveix per reflexionar sobre la relació entre el docent i la tecnologia per a l’educació del futur, i quines mesures es poden implementar per obtenir el màxim benefici de les eines digitals al nostre abast. La literatura indica que el simple fet d’introduir recursos digitals a l’educació no provoca efectes positius en si mateix, sinó que depèn de la qualitat de la implementació, la qual, al seu temps, depèn en gran mesura dels coneixements i les competències digitals del professorat. Així, és rellevant que la formació dels i les mestres estigui enfocada amb una perspectiva digital i se’ls hi doni els recursos digitals necessaris per implementar l’educació en línia, ja sigui de manera presencial o a distància. Aquest acompanyament és especialment crític si volem superar les mancances acumulades amb anterioritat en temes d’inclusió i equitat, i lluitar contra l’abandonament prematur i la desafecció escolar.

Què s’està fent als altres països?

Un docent es forma durant els seus estudis universitaris per assolir els coneixements i competències necessàries per exercir l’ofici de mestre/a. Aquesta formació ve guiada pel marc competencial docent definit a cada sistema educatiu o país. Aquest marc, si existeix, pot incloure les competències digitals de forma específica o general. Així doncs, si bé poden existir diferències regionals, dels 27 països de la Unió Europea, 7 inclouen les competències digitals de forma específica pels docents d’educació primària i secundària (Espanya, Croàcia, Lituània, Àustria, Noruega, Estònia i Irlanda) i 12 ho inclouen de forma general (França, Itàlia, Holanda, Bèlgica, Alemanya, Dinamarca, Polònia, Eslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària i Eslovènia). En canvi, la resta de països o no ho inclouen o bé no tenen cap marc competencial definit. La diferència entre incloure les competències digitals de forma específica o general fa referència a que en el primer cas es desenvolupa un marc competencial concret sobre les competències digitals que necessita el professorat, mentre que en el segon les competències digitals s’inclouen de forma superficial en el marc competencial, sense dedicar-li una atenció específica.

La formació dels docents, però, no es limita a l’etapa universitària, sinó que és una professió que exigeix un continu aprenentatge i reciclatge dels coneixements, en formació continuada, dins o fora de les universitats. Així, a quasi tots els països europeus existeixen diverses mesures de política pública adreçades a donar suport al professorat en la seva formació continua, i en concret, a desenvolupar les seves competències digitals. Aquestes mesures de formació es proveeixen des de diferent nivells administratius i poden adoptar diverses formes com, per exemple, que sigui la pròpia administració qui ofereixi cursos de formació digital o que ho financin mitjançant l’atorgament de recursos econòmics als centres educatius. En aquest sentit, Estònia és considerat un model a seguir pels sistemes educatius europeus, en especial pel seu procés de digitalització. El seu pla estratègic d’educació 2014-2020 va apostar per la formació dels docents i estudiants en competències digitals, posar a disposició de la comunitat educativa les eines digitals necessàries i incloure suport mitjançant professionals especialitzats en educació i tecnologia.

Arrel de la crisi sanitària i el tancament de centres educatius, els diferents països han posat en marxa mesures complementàries, dirigides tant a la formació dels docents, com a la provisió de recursos educatius en línia i al reforç de personal per donar suport als docents en la seva tasca. Per exemple, el Departament d’Educació del Regne Unit ha donat suport a l’Associació Britànica de Proveïdors Educatius per crear una plataforma web on incloure material educatiu en línia per a la comunitat educativa. Un dels objectius és facilitar als docents material de qualitat i fàcil d’utilitzar, així com donar suport per desenvolupar l’educació a distància. En aquesta plataforma el professorat pot veure les opinions d’altres docents sobre els productes i així facilitar el procés d’elecció. A més, el govern ha anunciat que contractarà treballadors socials per donar suport als docents a la tornada a les aules. Aquest reforç de personal s’encarregarà especialment d’acompanyar als menors amb dificultats i els més vulnerables.

A la Xina, el professorat va rebre orientacions d’experts sobre les metodologies més apropiades per implementar l’educació a distància i en línia. Aquests consells consistien en recursos, plans docents i metodologies per realitzar classes virtuals i activitats educatives mitjançant plataformes web o aplicacions mòbils. Molt semblant, a França han creat una xarxa d’experts en educació digital per tal de facilitar la transformació de l’educació presencial a distància. Aquesta xarxa s’encarrega de donar suport a les autoritats educatives locals, proveir formació als docents sobre les oportunitats que ofereixen les TIC, compartir material educatiu de qualitat i treballar amb altres agents educatius per establir col·laboracions.

A nivell espanyol, el Ministeri d’Educació i Formació Professional convoca places pel professorat per realitzar cursos de formació tutoritzada telemàticament. A la darrera convocatòria s’ha adaptat l’oferta de cursos a les noves necessitats de l’educació a distància i en línia. A nivell autonòmic, la Comunitat de Madrid ofereix una guia amb orientacions i consells als docents per poder afrontar la nova situació sobrevinguda de la millor manera possible. A més, ha anunciat que reforçaran els recursos digitals pel curs següent per poder realitzar l’educació a distància si escau, millorant els servidors i les connexions d’EducaMadrid per així augmentar l’emmagatzematge, la velocitat de transmissió de les dades i millorar la seguretat de la plataforma. També es pretén integrar un servei per realitzar videoconferències i classes virtuals per a les diferents metodologies de docència no presencial. A Andalusia, tenen la plataforma eAprendizaje que serveix per tota la comunitat educativa. Allà, els docents poden accedir a formació sobre la utilització de la plataforma per a la docència i recomanacions sobre la transformació digital educativa. A més, des de l’inici de la crisi la Conselleria d’Educació i Esport va posar a disposició dels docents i alumnes material digital en obert. També hi ha guies sobre programes informàtics i plataformes en línia, i recursos sobre l’ensenyament a distància i semipresencial, entre d’altres.

Quina és la situació actual a Catalunya?

A Catalunya, els docents tenen diversitat de recursos i suport per a la seva formació durant la seva carrera professional. Entre les temàtiques disponibles destaquen el desenvolupament de les competències digitals, l’ús de dispositius digitals a l’educació i l’ús de programes informàtics. El Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ofereix formació sobre digitalització per mitjà dels portals Odissea i Ateneu, entre altres. El professorat té a la seva disposició tant activitats autoformatives i no certificables com activitats formatives i certificables en competència digital. Algunes d’aquestes activitats estan adreçades especialment a la formació en inclusió digital. Així mateix, s’ofereixen tot tipus de recursos i formacions en cultura digital: webinars, cursos telemàtics, tallers i una xarxa territorial que organitza activitats. També s’ofereixen formacions a l’estiu sobre ciència, tecnologia, matemàtiques i cultura digital. A més, hi ha associacions i entitats que ofereixen cursos de formació subjectes a un cost de matriculació, acreditades pel Departament d’Educació.

En aquest context, destaquen els cursos disponibles per aquests mesos de juny, juliol i agost relacionats amb la digitalització i l’acompanyament dels infants en la situació de la COVID-19. Les activitats formatives sobre l’ús de les TIC han estat especialment reforçades arrel de la situació actual d’educació a distància i s’imparteixen de forma telemàtica per mitjà d’Odissea o Ateneu. També destaquen les activitats formatives en benestar sòcio-emocional isuport a la inclusió i escola i família, entre d’altres. Aquesta formació ha esdevingut encara més fonamental per la situació de confinament, on el benestar dels menors s’ha vist debilitada i les diferències socioeconòmiques i la bretxa digital han dificultat que alguns infants poguessin rebre l’acompanyament adient. A més de les sessions formatives, també hi ha recursos i materials pels docents sobre educació inclusiva, reforç escolar individualitzat i salut i benestar. En aquest sentit, s’han popularitzat els cursos i les recomanacions que ajuden els centres a preparar les retrobades i les actuacions del curs vinent des d’una perspectiva humanista i emocional, a més de propiciar conductes de seguretat sanitària per prevenir els rebrots de la pandèmia.

Pel que fa a la formació durant els estudis universitaris, els Graus d’Educació Primària i els Màsters de Formació del Professorat contemplen la capacitat d’integrar les TIC a les activitats educatives com a competència transversal. Els plans d’estudis inclouen mencions i assignatures optatives sobre la temàtica, però no assignatures obligatòries. Així doncs, deixant de banda la transversalitat de la competència, els futurs mestres no reben de forma obligatòria i específica formació relacionada amb l’ús de les TIC en el procés educatiu ni formació sobre els diferents programes informàtics per establir una educació en línia.

Propostes de polítiques educatives

La figura del professor o professora és clau pel procés d’aprenentatge i pel desenvolupament sòcio-emocional dels infants. El domini de les competències digitals per part del professorat és essencial per a la transferència d’habilitats i competències al seu alumnat, com a relleu generacional. Així, els nivells de formació i acreditació educativa de la població adulta del futur depenen en gran mesura del nivell de formació dels nostres mestres i professors i professores actuals.

Com es comentava en un post anterior [link], és important realitzar un acompanyament escolar adient als estudiants. Però no serveix de res dissenyar i implementar mesures dirigides als alumnes, sinó no se’ls hi dóna la capacitació i els recursos necessaris als equips docents per implementar l’educació en línia. A continuació, es proposen cinc mesures per assegurar l’acompanyament al professorat davant la nova realitat:

1. Formació presencial en TIC per desplegar estratègies i habilitats digitals de coordinació docent: els docents tenen activitats formatives institucionals i recursos telemàtics a la seva disposició, però cal finançar també cursos presencials (o semipresencials) per a l’acció coordinada d’equips docents, vers la digitalització de l’educació. Calen pedagogies pròpies de centre, d’àrea i d’especialitat que responguin als reptes de les diferents etapes, comunitats educatives, famílies i alumnes. La formació presencial ajuda a la cohesió docent en el centre, afavoreix l’intercanvi d’experiències i la formació entre iguals.
2. Dotar als tutors i tutores amb mitjans per comunicar-se amb els seus alumnes amb seguretat i privacitat: l’educació a distància ha conduit als docents a utilitzar els seus propis recursos digitals disponibles a casa, i a l’alumnat a patir les dificultats de compartir els recursos digitals de la família en horaris coincidents. Aquests recursos poden ser insuficients o no estar en les condicions adients per poder realitzar les activitats educatives necessàries, així com no tenir la connexió a internet suficient i segura. Cal prioritzar socialment la connectivitat gratuïta per a les activitats telemàtiques educatives en els nivells escolars. Així, es proposa assegurar la bona connexió a internet amb el finançament de les connexions públiques municipals, que obrin la possibilitat d’utilitzar gratuïtament els serveis WiFi i les xarxes de fibra òptica o les connexions per cable de que disposi el barri, el municipi o el territori. Cal garantir que els equips docents disposen dels dispositius digitals necessaris per l’educació telemàtica en els nivells escolars, i de programes informàtics de qualitat per fer l’acompanyament escolar als estudiants en el cas de necessitar recórrer a l’educació a distància en un altre confinament.
3. Contractar personal per donar suport als equips educatius: seguint l’exemple del Regne Unit, es proposa contractar personal de reforç en els centres escolars, tant per partir grups en menor ràtio, com per afavorir co-tutors de reforç per una major personalització de l’ensenyament i aprenentatge amb suport sòcio-emocional. Aquests co-tutors serien encarregats de fer el seguiment personalitzat de l’alumne afavorint la comunicació entre el centre i la família (tutors de grup), que conjuntament amb el docents de cada grup-classe podrien detectar les necessitats educatives i emocionals de l’alumnat més vulnerable, proposar mesures de suport i avaluar-ne el seguiment. Aquesta mesura és compatible amb la proposta de docència presencial que hi ha actualment, i amb la possible situació d’un nou confinament, si fos necessari.
4. Introduir un treball amb projecte virtual obligatori a cada curs del grau de magisteri i màster, que contempli l’ús de les TIC en educació: actualment no hi ha cap assignatura o matèria escolar que no requereixi un bon domini de les tecnologies de la informació i la comunicació en el desenvolupament professional, i una formació constant en l’ús de les xarxes digitals per l’auto-formació i l’actualització docent. Cal modificar els plans d’estudis i afegir a les assignatures un treball amb projecte virtual sobre la integració de les TIC en les activitats educatives i sobre les metodologies docents no presencials o semi-presencials (propostes d’activitat, mòduls, unitats o recerques guiades).
5. Creació d’una xarxa d’experts en educació digital: seguint l’exemple de França i modificant la Xarxa Territorial de suport a la Cultura Digital ja existent a Catalunya, (coordinadors TIC i coordinadors TAC) es proposa crear un Programa per estructurar el talent existent al sistema educatiu, prioritzant el treball dels docents d’experts en la formació del territori, i la creació de grups de treball per l’elaboració de material digital. El Programa hauria de comptar amb convocatòries anuals per valorar i premiar les actuacions relacionades amb l’educació digital en els centres educatius, amb modalitats retribuïdes d’ “Experiència de centre” i “Experiència d’aula”, per afavorir la transferència de bones pràctiques. La participació en el programa hauria de comportar reconeixement, materials, suport i formació pels projectes de centre. Es proposa crear un grup dinàmic d’experts en l’avaluació de formació telemàtica i la transformació digital, per a fer-ne el seguiment, que s’encarregaria de propiciar i parametritzar les col·laboracions amb xarxes internacionals i nacionals, entitats, associacions i agents educatius locals, per facilitar un tarannà robust que permeti la sostenibilitat d’aquest procés de transformació educativa digital.