Valors, diversitat i qualitat: la Formació Professional com a opció transformadora, reflexions d’Històries de l’escola (C5)

Laura Prat, docent de l’IE Josep Maria Xandri i membre del col·lectiu Clam Educatiu

• Llegeix el recull d'articles 'Reflexions d'una docent sobre 'Històries de l'escola'

El passat dimecres vam poder gaudir d’un episodi d’Històries de l’escola una miqueta diferent. Aquesta vegada, vam sortir de les etapes obligatòries i van endinsar-nos a l’Escola Pia de Mataró, en un cicle formatiu d’etapa postobligatòria. A partir d’aquí, ningú està obligat a ser-hi i tothom hi és perquè vol aprendre. Aquesta és la premissa de fons, i es nota. No és estrany, doncs, que el capítol desprengui entusiasme i ens mostri moments especialment potents, com els mateixos alumnes preparant i liderant classes per alumnat de secundària, el Xevi i la resta de l’equip motivant l’alumnat de manera genuïna i entusiasta, el Tanis explicant com es va sentir quan va saber que tenia trastorn d’espectre autista i com se sent ara, la Carla superant errors en el guiatge d’un vaixell i guanyant confiança en ella mateixa, o un grup de joves mantenint una conversa madura i respectuosa sobre el polèmic cas Rubiales.

En paral·lel, també voldria destacar la voluntat de l’equip del programa de trencar els estereotips que encara sovint envolten el món dels esports: ni es tracta d’un àmbit exclusiu d’homes, ni s’hi fomenta necessàriament la competitivitat. A l’episodi, moltes noies van tenir presència i veu pròpia; van poder expressar com se senten i compartir les seves vivències amb naturalitat. Alhora, els docents van transmetre valors com la cooperació, el treball en equip i la igualtat, presents pràcticament en tot el que es veia en pantalla. Com a docent d’adolescents, en un moment en què els patrons de gènere tornen a despuntar amb força, s’agraeix profundament que es valori i visibilitzi la diversitat. Estic convençuda que molts joves —penso especialment els que no encaixen en els models hegemònics— interessats en l’àmbit esportiu es van poder veure reflectits en algun dels protagonistes, van ampliar perspectives i, potser, fins i tot, van començar a imaginar-se fent camí en aquesta via.

Cal destacar per damunt de tot l’acompanyament tutorial i l’orientació que s’hi duen a terme.

Des d’un punt de vista pedagògic, cal destacar per damunt de tot l’acompanyament tutorial i l’orientació que s’hi duen a terme. És especialment rellevant el seguiment personalitzat que es mostra al vídeo, un aspecte sovint associat només a les etapes obligatòries, però que aquí pren tot el sentit. Ha estat molt bonic escoltar les converses del Xevi amb l’Ona o amb l’Amaia. A més, es fa evident com les competències personals treballades a l’aula —sovint mitjançant role plays— acaben tenint una aplicació directa en contextos reals, siguin esportius o no. En aquest cicle, s’ha vist que equivocar-se forma part del procés natural d’aprenentatge, i on l’alumnat disposa d’un entorn segur per fer-ho; l’error es normalitza i esdevé una eina de creixement. Així, ens allunyem d’una visió resultadista que encara impera massa sovint en el panorama educatiu actual. A més, com ja apuntàvem a l’inici, també s’hi fa evident la diversitat. Els alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE) i amb necessitats educatives especials (NEE) també formen part de l’etapa postobligatòria.

Aquest episodi aconsegueix posar en joc escenaris on la qualitat educativa hi és ben present, tant per les pràctiques que s’hi despleguen com per la professionalitat de l’equip docent. El retrat que se’ns ofereix de l’Escola Pia de Mataró contribueix a desmuntar l’estigma que sovint acompanya la Formació Professional, entesa encara per alguns com una “opció de segona” per a qui no accedeix a la universitat. De fet, ho diu explícitament una docent durant el programa: alguns alumnes seus volien estudiar un cicle i les famílies els van obligar a fer batxillerat. És fonamental aprofitar l’altaveu que ofereixen iniciatives com aquesta sèrie per reivindicar el valor d’aquesta via educativa. Les famílies i els equips docents tenim la responsabilitat de fomentar itineraris formatius diversos entre els joves, on l'FP sigui percebuda, com hem vist, com una opció plenament vàlida i de qualitat. Fa temps que els professionals dels cicles formatius reclamen aquest reconeixement, i és hora d’escoltar-los amb atenció i compromís.

Fa temps que els professionals dels cicles formatius reclamen aquest reconeixement, i és hora d’escoltar-los amb atenció i compromís.

• Relacionat: Perduts pel camí: desigualtats en les transicions educatives després de l’ESO

Aquests deu dies de rodatge a l’Escola Pia de Mataró han tingut una intenció clara: fer valdre l’acompanyament a l’alumnat, el treball rigorós de competències personals i tècniques, i la qualitat de la docència en l’àmbit dels cicles formatius. I això, sens dubte, dignifica la Formació Professional. Celebro que se li doni l’espai i el reconeixement que mereix.

Ara bé, com a docent de secundària, no puc evitar sentir un petit regust agredolç. Fins ara, la sèrie ha posat en relleu els reptes que enfrontem, però ha donat poca visibilitat a experiències engrescadores dins l’educació secundària obligatòria: no s’hi han mostrat gaires moments en què es vegi clarament com els alumnes aprenen —matemàtiques, lectura, gestió de les emocions, organització personal…— i, alhora, gaudeixen del procés. Trobo que seria molt valuós mostrar també aquesta realitat. Potser, amb una mica de sort, ho podrem veure en el darrer capítol.