Quan el vincle és política educativa: per què la mentoria importa més que mai

El webinar Vínculos que marcan la diferencia va posar al centre una idea tant antiga com essencial: no hi ha educació sense vincle. Tres veus expertes hi van dialogar per explorar-ne el sentit i el potencial: Carlos Magro, pedagog i divulgador; Daniel Osias, director de la Fundació Marianao i referent en acció comunitària; i Mar Avendaño, directora del programa Mentora. La conversa, moderada per Miquel Àngel Alegre, va desplegar una mirada profunda sobre el paper del vincle, la comunitat i la mentoria en la lluita contra les desigualtats educatives i l'exclusió.

• Relacionat: El vincle marca la diferència, una campanya per situar els vincles al centre de les polítiques educatives

“Quan un jove no se sent vist, difícilment se sent capaç.” Amb aquesta idea obria Magro una conversa que situava la cura, l’atenció i els afectes com a nucli d’allò educatiu. Durant dècades, la recerca és clara: abandonar els estudis multiplica per tres la probabilitat de viure en pobresa, i els joves que creixen en contextos vulnerables abandonen fins a sis vegades més que els de famílies amb més recursos. Tot i així, el sistema continua funcionant massa sovint com si l’èxit o el fracàs escolar fossin només una responsabilitat individual.

El webinar va recordar que l’origen de les desigualtats educatives és social, i que les respostes, per tant, també han de ser col·lectives. Aquí és on entra la mentoria, com una intervenció que “millora les habilitats socioemocionals, les actituds davant l’escola, l’autoestima i l’autopercepció, i acaba tenint impacte acadèmic”.

A partir d’aquí, Alegre plantejava diverses pregunta clau: Amb quines condicions s’ha de desenvolupar la mentoria? Quin paper hi tenen els barris i les comunitats, tant per facilitar que la mentoria arreli com per beneficiar-se’n? Com li podem dona rang de política educativa?

“La mentoria busca aportar al jove un actiu essencial, que no és econòmic, monetari ni de reforç escolar, però que la seva absència explica la connexió entre vulnerabilitat social i fragilitat educativa. Un capital en risc en famílies i barris amb menys recursos.”, afirmava.

“És hora de situar el vincle al centre. L’educació necessita imaginació, utopia i valentia. Ens ho demana el país, i ens ho demanen els joves”, Carlos Magro.

El vincle al centre de l’educació

“No hi ha educació sense vincle”, insistia Carlos Magro, recordant que Arendt i Freire —des de tradicions pedagògiques molt diferents— han reivindicat sempre la cura com a essència de la tasca educativa. Però aquest vincle, que és el que sosté l’aprenentatge, és precisament el primer que es perd quan el sistema es rigiditza, especialment a la secundària. En aquests espais on la complexitat augmenta, el vincle sovint es delega, s’aprima o es dona per descomptat.

• Relacionat: Educar a partir del vincle: la força de la mentoria en una societat resilient

La mentoria —ben estructurada, estable i sostinguda— restableix aquest vincle trencat o afeblit. Torna algú que escolta, que observa dues vegades, que trasllada confiança i expectatives. I això, per a un adolescent en vulnerabilitat, pot ser un punt d’inflexió.

Mar Avendaño ho resumeix amb claredat: la mentoria no substitueix ningú. No és un reforç acadèmic, ni una tutoria. És acompanyament. I és una forma d’estar, una manera de mirar sense jutjar, que crea l’espai perquè l’altre pugui ser.

Què defineix una bona mentoria?

1. Una relació horitzontal, sense jerarquia. No es tracta de dir “fes això”, sinó de caminar plegats mentre el jove descobreix quina direcció vol prendre.

2. Un espai segur, on es pot parlar, expressar-se i equivocar-se sense por, i on el jove sent que la seva veu importa.

3. Un propòsit educatiu clar, amb objectius compartits i converses significatives que donen sentit a la trobada.

4. Un voluntariat format i compromès, que hi és per convicció i que rep suport constant per sostenir el vincle.

5. Una xarxa que acompanya, perquè la mentoria només funciona plenament quan escola, entitat, família i municipi remen en la mateixa direcció.
   

A qui ajuda?

A tothom li podria fer bé tenir un mentor, però a alguns joves els és imprescindible. Per adolescents que viuen situacions de vulnerabilitat social o educativa; nois i noies en moments de transició delicats —entre primària i ESO, entre l’ESO i els estudis postobligatoris—; alumnat que ja mostra desafecció; o perfils amb xarxes de suport febles, quasi inexistents o irregulars.

Per a aquests joves, una persona que creu en ells pot representar un abans i un després. Algú que posa paraules a possibilitats que ningú els havia formulat, que ajuda a ordenar pors i desitjos, i que acompanya en la reconstrucció del projecte educatiu i vital. “Quan el vincle falla, el futur s’esborrona”, recordava Daniel Osías.

“El que transforma és tan senzill com la relació humana. Però això no pot dependre només de la bona voluntat. La mentoria ha d’entrar al centre de la planificació educativa”, Mar Avendanyo

La comunitat i els voluntaris, dos motors

La mentoria mai és només una relació entre dues persones. És la punta visible d’un ecosistema comunitari. Hi ha municipis on la mentoria arrela perquè els centres escolars són permeables, les entitats estan actives i l’administració local assumeix que educar és una missió compartida. En d’altres, en canvi, les costures comunitàries encara són dèbils i cal construir-les quasi de zero.

Osías insistia en una idea: “El repte no és sumar recursos, sinó connectar-los. Quan els territoris treballen coordinats, la mentoria deixa de ser un programa aïllat i passa a ser part de l’ADN educatiu del municipi.” Quan els centres educatius, els serveis socials, les entitats i les famílies comparteixen diagnòstic i camí, el territori es converteix en un espai educador. No és només el que passa entre mentor i jove, sinó tot allò que passa al voltant.

• Relacionat: Test: El que no sabies sobre educació i desigualtats

Per altra banda, Mar Avendaño expressava la importància del voluntariat la figura de qui “no és només qui acompanya, sinó qui fa possible l’experiència. Si no cuidem qui cuida, la mentoria no pot funcionar.” Cada adult que dedica hores a escoltar i acompanyar un adolescent que no coneix està fent un gest de compromís profund amb la idea mateixa d’educació. Per això cal formació, seguiment, espais de retorn i reconeixement. Quan el voluntariat se sent part d’una comunitat educativa més àmplia, els vincles no només es creen, sinó que perduren.

“La força està a la comunitat. Necessitem que les administracions reconeguin el seu poder educatiu i apostin per polítiques permeables i valentes.”, Dani Osias.

Què hauria de passar perquè la mentoria sigui política educativa?

Els ponents coincidien que no es tracta de dissenyar un únic model de mentoria per aplicar-lo de dalt a baix, sinó de crear condicions perquè la mentoria pugui arrelar i créixer en cada territori. Això implica, d’entrada, que les polítiques educatives reconeguin explícitament el valor educatiu del vincle i del treball comunitari, i que hi destinin recursos estables, no puntuals. També vol dir apostar per equips municipals i tècnics capaços de teixir xarxes entre centres, serveis i entitats; preveure temps i espais perquè els docents puguin coordinar-se amb la comunitat; i promoure marcs com els plans educatius locals que facin possible una mirada compartida sobre les trajectòries educatives.

Les iniciatives basades en el vincle, però, requereixen temps, continuïtat, coordinació i una mirada estructural sobre les desigualtats. Són polítiques menys visibles, menys ràpides i més difícils de comunicar. Però els participants segons Magro, les més transformadores: “Les polítiques que posen el vincle al centre són les més transformadores, però també les que més costa fer. Necessiten valentia institucional, no només diagnòstics”.

En definitiva, cal una política que assumeixi que l’educació passa també al barri, a la família, al lleure i a les oportunitats —o mancances— que ofereix el context. En aquest marc ampli, la mentoria es converteix en una estratègia clau d’equitat educativa.