Com planificar un curs amb presencialitat discontínua o intermitent?

Director de la Càtedra UNESCO en Educació i Tecnologia per al Canvi Social. Catedràtic. Universitat Oberta  de Catalunya

El models de formació mixts, híbrids o blended responen a situacions en què es pot prendre la decisió de determinar les parts presencials i no presencials que els configuren. En el nostre cas, ens trobem davant una necessitat una mica diferent, la de saber com podem dissenyar programacions que facin front a situacions d’aturada de la presencialitat de manera inesperada.

Tot i que la resposta a aquesta qüestió demanaria un espai més ampli, en aquest text l’hem sintetitzada en 5 estratègies bàsiques:

• Elaborar un pla de contingència per a reduir la incertesa en fer front a períodes de presencialitat discontinua o intermitent i contemplant el risc de desigualtats.
• Dissenyar els moments presencials i online amb fluïdesa i de manera que siguin reversibles.
• Incorporar una utilització de la sincronia i l’asincronia que sigui sostenible i que aprofiti el potencial d’aquesta darrera.
• Diversificar els mecanismes de recollida d’informació per a l’avaluació.
• Redefinir una organització que doni suport al professorat per enfrontar-se en millors condicions a aquesta situació.

1. Elaborar plans de contingència: cap a un model de presencialitat discontinua o intermitent

En el proper curs acadèmic ens haurem d’enfrontar al concepte de “presencialitat discontinua o intermitent”. És possible que el curs comenci presencialment, però les institucions han d’estar preparades per a donar total suport als estudiants durant un curs sencer, en el quals tindrem moments d’intermitència on caldrà fer-ho online. 

No sabem els nivells d’adopció de la modalitat online en la nova normalitat, però sí que sabem que probablement seran superiors als que teníem abans del 2020. Les institucions han de disposar de nous nivells d’infraestructura digital –tecnologia i suport- per a donar un suport fiable als estudiants.

Els centres, però també l’administració, han de començar a elaborar plans de contingència que incloguin programacions que contemplin l’assoliment de cada competència en dos entorns diferents –presencial i virtual-, i establir els vincles que permetran enllaçar les activitats que es facin en un entorn amb l’altre. El model de presencialitat discontinua ens ve forçat per la impossibilitat de coincidir en l’espai en un període donat, probablement de durada indeterminada. Tindrem moments “d’apagada”, que caldrà fer ben lluminosos. El nostre professorat és capaç d’il·luminar-los, si disposen del suport i de la formació adequades. En aquests plans, cal afegir sempre una estratègia comunicativa ben dissenyada, adreçada a les famílies per tal que tinguin tota la informació i els resulti fàcil de comprendre el seu rol en aquesta modalitat de presencialitat discontinua.

Tot i que molts aspectes que han generat aquests dies una situació de desigualtat educativa, podrien quedar molt pal·liats amb l’aplicació de les estratègies que comentem en aquest text, cal no oblidar que hi ha una sèrie de requeriments que són imprescindibles per a poder obtenir un bon rendiment de la part virtual del model de presencialitat discontinua. En concret, cal resoldre l’accés a Internet per part de totes les famílies, i també l’accés a dispositius entre els membres de les famílies. Igualment, cal garantir que el professorat pugui disposar de les eines necessàries a casa seva per a poder exercir la docència no presencial amb suficiència. 

2. Dissenyar els moments presencials i online de manera que siguin reversibles

No hem de dissenyar, d’una banda, els moments presencials i, de l’altra els virtuals. Es tracta de dissenyar-los tots com si fossin un contínuum, malgrat no sabem quan arribaran uns i altres. Hem d’aplicar el concepte d’entorn de 360º també a la realitat digital. Només d’aquesta manera serem capaços de donar-li sentit a la totalitat. Cal lligar la presencialitat i la virtualitat etre elles, de manera, quan convingui, les dues  flueixin amb absoluta naturalitat. 

És molt important que, en aquest disseny, es faciliti que durant les classes presencials s’ensenyi i s’aprengui a utilitzar els entorns virtuals de manera eficient, tant per part de docents com d’alumnes (competència digital discent). Cal tenir ben present aquell principi que diu que l’aprenentatge no és només allò que passa quan el docent està mirant. 

El resultat habitual de posar en pràctica aquest principi és, per a alguns, el concepte de classe invertida. Però no és ben bé això. És una gran limitació pensar que en el període online l’activitat bàsica dels alumnes ha de ser llegir o visionar contingut. Hi ha moltes altres activitats d’aprenentatge que es poden desenvolupar de manera virtual, sigui de forma individual o en grup: els exercicis de síntesi, els anàlisis de casos, els joc de rol virtuals, els debats, els projectes... Els criteris per a decidir quines activitats emprar ens els han de donar les seves possibilitats d’interacció (presencial o virtual) i la motivació que puguin generar entre els alumnes perquè s’impliquin. Òbviament, per tal d’aplicar aquestes metodologies en un entorn online, els docents han d’estar entrenats. 

3. Incorporar una distribució de la sincronia i l’asincronia que sigui sostenible i que aprofiti el potencial d’aquesta darrera.

Els entorns virtuals o digitals estan molt infrautilitzats, especialment pel que fa al valor que poden aportar al procés d’ensenyament i aprenentatge. Per a treure’n el millor profit, cal fer el disseny des d’una situació de no presencialitat. Quan es fa a l’inrevés, la manca d’experiència en la modalitat totalment online limita enormement el disseny i execució d’activitats i recursos  que l’entorn digital ens aporta, perquè ho pensem des d’una òptica presencial i, per tant, limitadora. La utilització de la sincronia i l’asincronia és un bon exemple del que acabem de dir. 

La interacció deixarà de ser permanentment síncrona perquè mantenir-la així és insostenible. Cal descobrir, valorar i aplicar en el disseny de les programacions la utilització dels mecanismes asíncrons com a parts íntimament imbricades en el flux del procés d’ensenyament i aprenentatge. Igual que, com hem dit abans, els moments de presencialitat i no presencialitat s’han de dissenyar simultàniament, hem de fer el mateix amb els moments de sincronia i asincronia. 

Cal descobrir el potencial que té l’asincronia per a l’aprenentatge, i valorar-la com un mecanisme que ens dona més agilitat i flexibilitat. Ens la dona a nosaltres i la hi dona als alumnes, que els permet utilitzar en moments diferents els dispositius que tinguin a casa, contribuint a la redistribució d’aquests recursos. Cal, a més, aprendre a utilitzar-la, també, durant el període de presencialitat, per a facilitar el canvi d’entorns de manera fluida.

4. Diversificar els mecanismes de recollida d’informació per a l’avaluació 

Els mecanismes d’avaluació han de ser diversificats. Per avaluar, cal acumular informació que ha de provenir de fonts prou diferents. D’aquesta manera, si en un moment determinat no es poden usar unes, es podran activar d’altres. 

Cal apostar decididament per un model d’avaluació formativa, i reduir al mínim els moments d’avaluació purament sumativa o qualificadora. La diversificació de mecanismes ens ha de permetre no haver de dependre sempre de la identificació física de l’estudiant. L’avaluació ha de poder ser presencial i no presencial; síncrona i asíncrona; individual i grupal; a més de posar en pràctica sistemes d’autoavaluació, heteroavaluació i coavaluació i valorar la contribució que poden tenir les analítiques d’aprenentatge en el conjunt del sistema.

Un aspecte ben important és tenir en compta el grau de sostenibilitat dels models d’avaluació en la situació de discontinuïtat, que ens permeti poder fer-hi front sense posar en joc l’exhauriment dels nostres recursos, temporals i personals. 

5. Redefinir una organització que doni suport al professorat per enfrontar-se en millors condicions a aquesta situació

Part del professorat manifesta, aquests dies, que estan saturats per la càrrega  de treball, tangible i emocional, que els ha produït l’elevat nombre d’hores que han hagut d’estar davant d’una càmera o responent els missatges dels estudiants en temps real. A molts els ha donat la sensació que estaven dedicant 24 hores al dia, 7 des a la setmana a atendre el seu (o els seus) grups de classe. Això no es pot repetir.

És cert que, mitjançant l’aprenentatge i la pràctica de les estratègies esmentades més amunt, la càrrega de saturació de feina dels docents haurà de disminuir. Però amb això sol no serà suficient. Es té l’errònia concepció que l’educació online és més econòmica, i que això és així perquè funciona amb menys recursos. No és veritat. Si es vol oferir una educació online de qualitat, o una modalitat online en un context de presencialitat discontinua de qualitat, cal assumir determinats costos que són estrictament necessaris. I també cal assumir un cert grau de nova organització de l’aprenentatge.

Cal ajustar les ràtios a aquesta nova situació, de manera que es redistribueixin les hores de feina dels docents tenint en compte que hi ha dos espais (virtual i presencial) que s’han d’atendre tots dos. Les ràtios són un element clau per a garantir un bon acompanyament en el procés d’aprenentatge en l’educació online. Mentre alguns models propugnen el model “industrial” de l’educació a distància tradicional (Peters, 1973) -on la idea era la d’arribar, com fos, “a tots”-, la tecnologia i la situació actual ens recomanen ràtios adequades com per que la interacció docent-estudiants i estudiants-estudiants es pugui donar, de manera significativa, en l’entorn virtual. Igualment, caldria replantejar les funcions de la tutoria en aquest context dual.

La utilització de personal docent de suport en aquestes circumstàncies que, a la vegada, permetés anar preparant i formant docents per al desenvolupament futur de l’educació obligatòria en una societat cada cop més digitalitzada seria un recurs que les administracions haurien de valorar. Per exemple, la possibilitat de crear noves figures de professorat assistent en els contextos virtuals. Aquells interins que es troben sense plaça, o que només ocupen períodes curts de substitució podrien fer aquesta tasca, que hauria d’estar adequadament remunerada, a l’alçada de la important tasca docent que haurien de dur a terme. 

De la mateixa manera, es podria valorar que els estudiants que han de fer pràctiques facin també pràctiques de docència online, donant suport al professorat que, en aquests determinats períodes, ha de treballar des de casa (en aquest sentit, és molt important destacar que calen mestres per al futur que tinguin la realitat digital interioritzada i experimentada, i això s’ha de fer durant el període de formació inicial que qualifica per a l’exercici de la pràctica professional).

També caldria que es dediquessin hores del calendari lectiu del professorat a la seva formació més intensiva en el procés d’ensenyament i aprenentatge en entorns virtuals (competència digital docent). No com s’ha entès fins ara (com puc fer arribar contingut als meus alumnes), sinó amb aquesta comprensió més realista, complexa i eficient de la discontinuïtat de períodes i metodologies per a fer possible l’aprenentatge. Això hauria d’estar combinat amb la participació d’altres figures docents que donessin suport i espongessin la dedicació lectiva del professorat. 

Finalment, cal observar com alguns països ben propers, ja s’han posat a treballar no només en el present, sinó, i cal celebrar-ho, a preparar el futur. El passat dia 21 d’abril, el Consell de Ministres del Govern de Portugal, ha aprovat la resolució 30/2020 en la que estableix ....  des de les polítiques educatives nacionals, la necessitat de dotar “als nens i joves de les habilitats digitals necessàries per a la seva plena realització personal i professional, així com de la igualtat d’oportunitats per accedir a equips i recursos educatius digitals de qualitat i la inversió en les competències digitals dels professors i els formadors en el context de les modalitats de formació del Sistema Nacional de Qualificacions.” És un bon senyal del camí que cal seguir.