En moments de crisi, compromís social per l'educació
05/05/2020
El confinament i l’etapa d’alerta pot acabar total o parcialment, però la tornada a la normalitat social – pre-crisi - trigarà i molt. La “normalitat acadèmica” costarà de recuperar i probablement no serà de la mateixa forma en tots els territoris i centres i, segons les circumstàncies, hi haurà passos enrere.
L’activitat educativa de presència, paraules, mirades, gestos i abraçades no tornarà sense córrer riscos, haurem de treballar per reduir-los. El contacte, els espais compartits i les activitats grupals formen part del treball educatiu i són vitals desprès de les mancances i vivències d’aquestes darreres setmanes.
Per ordre de prevalença marcaria uns punts bàsics, teòricament obvis, que no sempre es porten a terme a la pràctica.
1. Posar a disposició de la Comunitat educativa els materials, recursos i instal·lacions. Els centres escolars són de les poques construccions pensades per a infants i joves, dotada d’instal·lacions òptimes per l’educació difícilment reproduïbles en moltes vivendes. En les actuals circumstàncies poden esdevenir els espais més segurs en el període post-confinament, garantint els espais que s’utilitzaran i aplicant les mesures de salut, desinfecció i neteja necessàries. Sempre serà més fàcil desinfectar un pati d’escola que una plaça pública, una aula que una biblioteca i es pot controlar millor l’accés i les persones que hi treballen. Les instal·lacions esportives, aules, biblioteques i l’equipament informàtic no transportable, poden constituir un recurs comunitari, que amb una adequada planificació territorial, promoguin l’equitat al poder atendre als infants i joves que es troben en condicions de més dificultat. En aquests moments establir acords d’ús de les instal·lacions - tant de primària com secundaria- en el marc de plans territorials (necessàriament compartits i acordats) és una responsabilitat ineludible dels municipis amb els centres educatius. Ens consta la clara predisposició de molts d’ells a fer-ho, ara caldria generalitzar-ho.
2. Acompanyament a les famílies. El compromís amb les famílies amb les que es comparteixen responsabilitats educatives, ens fa estar amatents i sensibles a les seves dificultats i elaborar propostes conjuntes que vagin en la millora del benestar, generant confiança mútua i col·laboració en la construcció d’espais educatius conjunts. El coneixement de les diverses circumstàncies familiars ens ha de permetre afinar les propostes d’actuació. Totes i cadascuna de les famílies han de ser escoltades abans de planificar i proposar solucions a la complexitat existent. Ara més que mai les famílies han de saber que treballem pels infants i joves, pels seus fills i filles i que junts trobarem les millors solucions. N’enumero algunes de tot el ventall de possibilitats que se’ns plantegen:
- Considerar les possibilitats existents per recolzar el treball telemàtic dels seus fills i proporcionar recursos– reforç escolar, aules d’estudi, casals de joves... - que puguin complementar el suport familiar.
- Valorar possibles absentismes escolars en un futur, fent un seguiment acurat dels itineraris escolars de cadascun dels infants i joves.
- Copsar l’estat anímic dels infants i joves i de la convivència a les llars, fet que ajudarà a dissenyar estratègies de consol, acompanyament i elaboració de les emocions que s‘han produït al llarg d’aquesta etapa de confinament.
3. Redimensionar l’acció tutorial. Els centres probablement hauran de reestructurar l’acció tutorial i l’orientació exercint un “acompanyament individualitzat” sense deixar l’acció grupal. Com ja estan fent molts centres, tots els docents haurien de participar en el seguiment de l’alumnat i el contacte amb les seves famílies, reduint així el nombre d’alumnes que tutoritza cada docent, per facilitar la identificació de cadascuna de les situacions en les que caldrà intervenir per cercar i trobar les solucions més adequades a cada cas. La necessària coordinació de l’equip en l’acció, la recollida d’informació i la planificació de solucions a nivell intern del centre i amb els suports externs imprescindible: EAP, Serveis comunitaris, Serveis Socials... són elements claus per tots els estaments de la comunitat educativa.
4. Treballar en xarxa. El treball en xarxa, coordinat, l’intercanvi d’informació i la confiança entre els centres docents, i els professionals dels diferents serveis que intervenen en el teixit educatius dels infants i joves, és la única alternativa per optimitzar uns recursos que d’entrada són limitats i insuficients. Al setembre és més que previsible el col·lapse dels els serveis educatius (EAPs) i dels serveis socials dels municipis degut a la feina que no s’ha pogut fer en aquests darrers mesos i per l’allau de noves demandes derivades del confinament ( depressions, angoixes, dols...) i de la precarietat de recursos familiars. Enfortir el valor dels centres educatius pel benestar dels infants i joves depèn tan dels docents com dels educadors que necessàriament hauran d’intervenir. Compartir, coordinar, complementar-nos és més que útil, serà imprescindible. Una part important de la recuperació educativa passarà per l’acció d’educadors i suports que, des de les activitats no lectives, també enfortiran vincles, refaran afectes i adhesions, centraran i acompanyaran processos personals.
5. Adaptar el currículum. Ben segur que els equips docents adequaran els programes del nou curs en funció del currículum treballat fins al confinament i caldrà una bona feina d’avaluació inicial i de coordinació per definir aquelles competències que s’hauran de reforçar i identificar l’alumnat què necessitarà algun tipus de suport. Les maquinàries administratives són excessivament lentes per respondre a les urgències. Com dèiem en el punt anterior, és més que probable que els recursos dels centres no siguin suficients. Si no volem que cada família cerqui la seva solució particular – que ho faran els que puguin - caldrà vincular els recursos dels municipis i entitats del territori, sumant-los als fons de cada centre. Els suport educatiu generalitzat pot ser una bona fórmula per treballar en aquests temps de mancances i incerteses. La detecció de les dificultats de l’alumnat, la concreció de competències, eines i tasques a realitzar per part dels equips docents i la coordinació i seguiment continuat amb els educadors de les aules d’estudi i suport, pot ajudar a pal·liar algunes de les grans mancances que es detectin.
6. Potenciar les activitats educatives – no lectives- i en especial el suport educatiu. En el moment actual el valor de l’educació no lectiva dels programes d’educació a temps complet / Educació 360 que molts municipis han iniciat conjuntament amb aules/espais de suport educatiu, poden esdevenir eixos claus en la recuperació i seguiment de molts alumnes que es troben en dificultats degut a circumstàncies molt diverses. Aquests espais de suport han de contribuir a l’èxit educatiu dels infants i adolescents, acompanyant en tasques escolars, reforçant les competències bàsiques, desenvolupant hàbits i tècniques d’estudi, sensibilitzant l’alumnat vers la importància de l’aprenentatge i ajudant als infants i adolescents a assolir autonomia en el procés d’aprenentatge. El suport Educatiu en espais públics amb la implicació dels centres i professorat, amb indicacions dels equips docents, amb l’acompanyament dels tutors i ben coordinats des dels municipis pot esdevenir l’eina contra el fracàs i la exclusió. Esmerçant els recursos necessaris, es podrà augmentar l’èxit educatiu i millorar l’equitat.
Per acabar vull manifestar, de manera explícita, que la comunitat educativa necessita la seguretat de que les Administracions (Departament d’Educació i Ajuntaments) treballaran de manera coordinada oferint tots els recursos i recolzant les actuacions que ajudaran a sortir d’aquest atzucac, i les famílies necessiten la confiança i certesa de que els centres educatius treballaran pel benestar dels seus fills i filles.
Serà dur, però unint esforços i amb molta col·laboració, ens en sortirem!
PER SABER-NE MÉS:
