Escoles dataficades sense control

Notícies

Cada dia augmenten les alertes sobre els efectes nocius que pot arribar a tenir el fet d’estar enganxat a les pantalles. No només per la sobreestimulació, els continguts que es consumeixen, els problemes de concentració o la manca de son: el que preocupa especialment és l’impacte potencial, encara desconegut, sobre el caràcter i el desenvolupament psicosocial dels infants. Així i tot, els menors del nostre país (5-11 anys), passen pràcticament el mateix temps connectats que el que passen a l’escola, una dada que d’entrada resulta excessiva per a qualsevol persona que en tingui coneixement. Per combatre aquesta situació, els pares tenen eines que permeten limitar i controlar el que fan quan naveguen a casa, però, saben el que passa quan es connecten a l’escola?

Els menors del nostre país (5-11 anys), passen pràcticament el mateix temps connectats que el que passen a l’escola

Segons un estudi fet a més de 50.000 adolescents d’entre 11 i 18 anys d’educació secundària obligatòria (ESO), hi ha un ampli marge de millora en l’educació digital, un camp en què més del 70% de l’alumnat s’ha sentit desbordat o saturat per la càrrega de treball, amb dificultats per organitzar-se i donar resposta de manera adequada a totes les tasques que se li demanen. Els adolescents que pensen que ha estat una bona manera d’aprendre no arriben ni a la meitat i, és més, un de cada quatre alumnes diu que ha tingut una experiència dolenta o molt dolenta, i la majoria, regular ―i això sense entrar en els reptes als quals s’enfronta el professorat. Davant d’aquesta evidència, paga la pena aturar-se a revisar la digitalització de l’educació i entendre a qui beneficia veritablement.

Font: Andrade, B., Guadix, I., Rial, A. i Suárez, F. (2021). Impacto de la tecnología en la adolescencia. Relaciones, riesgos y oportunidades. Madrid: UNICEF España

Els menors no són productes

De la mateixa manera que la qualitat de la navegació i el tipus de continguts són rellevants per tenir una experiència digital saludable, també ho és la privacitat i la seguretat. I aquí la indústria té una responsabilitat inqüestionable a l’hora de facilitar serveis digitals segurs i adaptats a l’edat de qui els utilitza. Segurament degut a la urgència amb què es va haver de desplegar la infraestructura digital d’aprenentatge, sumada a la manca de coneixement tècnic per part dels decisors, així com a una absència de criteris per part dels poders públics, s’ha digitalitzat l’educació sense entendre del tot què significava fer-ho ni tampoc què ens hem deixat pel camí

S’ha digitalitzat l’educació sense entendre del tot què significava fer-ho ni tampoc què ens hem deixat pel camí

Som conscients que alguns sistemes d’educació en línia (EdTech) recopilen informació privada dels infants mentre estudien a casa? Human Rights Watch (HRW) ha examinat 164 productes de tecnologia educativa en 49 països i ha conclòs que el 90% «posaven en risc i infringien els drets dels infants». Hi ha hagut alguna mare o algun pare que hagi autoritzat que se segueixi el comportament digital del seu fill? Són els pares i mares conscients dels drets digitals dels seus descendents? Saben les autoritats que s’han recollit dades d’identitat, localització, tipus de dispositiu o cercle d’amistats per després vendre’ls a empreses de publicitat? El desconeixement arriba a tal punt que pràcticament tots els països han donat suport públicament a productes que, d’acord amb aquest informe, vulneraven els drets digitals dels menors.

Relacionat: La revolució digital no és digital: 3 reflexions per educar les tecnologies que ja ens estan transformant

L’educació en digital comporta nous riscos que cal preveure i minimitzar abans d’obligar els més vulnerables de la nostra societat a desenvolupar-se en aquests entorns en què es poden acabar convertint en productes. La facilitat per capturar, emmagatzemar, processar i controlar dades en els espais d’aprenentatge digital ha fet que assistim a un boom tecnològic. Tanmateix, tal com reconeix la UNESCO, aquesta és una arma de doble tall, ja que d’una banda té un gran potencial per crear aprenentatges personalitzats, millorats i deslocalitzats, però de l’altra pot conduir a una concentració de poder no desitjable que incrementi el risc d’utilització de les dades en perjudici de l’alumnat. Per tant, cal trobar un equilibri entre l’ús de la tecnologia per avançar en la transformació de l’educació i la salvaguarda de la privacitat i els drets individuals.

Cal trobar un equilibri entre l’ús de la tecnologia per avançar en la transformació de l’educació i la salvaguarda de la privacitat i els drets individuals

Els gegants tecnològics, proveïdors de les plataformes de teleescola, solen tenir polítiques internes específiques de limitació d’anuncis adreçats als infants i adolescents, però no n’hi ha prou a deixar a la voluntat privada una qüestió tan rellevant per a la nostra societat. El risc no és només que es facin mapes de relacions o de comportament mentre els infants participen en aquestes classes virtuals, sinó que, aparentment, aquestes plataformes instal·len rastrejadors que segueixen els infants per Internet després que surtin de la seva aula virtual, fora de l’horari escolar, per després dissenyar anuncis basats en el seu comportament.

Algunes iniciatives a les quals cal seguir la pista

Afortunadament, els humans, a diferència dels algoritmes, som bons trobant solucions creatives i fa temps que s’estan desenvolupant diferents iniciatives en diferents països que podrien servir d’inspiració.

  • Common Sense és una de les principals fonts de recomanacions de tecnologia als Estats Units. Milions de pares i educadors confien en els seus comentaris i consells a l’hora de navegar pel món digital amb els seus fills. Un dels seus programes de més èxit és el que avalua aplicacions i productes de tecnologia educativa perquè els pares i els educadors puguin escollir amb coneixement la que fan servir amb els seus fills.
  • Webwise ha desenvolupat un generador de polítiques d’ús per a totes les escoles. És una eina gratuïta que permet a les escoles crear la seva pròpia política personalitzada i establir un seguit d’acords que han de signar totes les parts involucrades sobre com i per a què es farà servir la tecnologia basant-se en les necessitats de cada escola.
  • El projecte de Student Data Privacy s’ha creat per organitzar els progenitors entorn de la sol·licitud de les dades i metadades que els proveïdors de tecnologia educativa recullen a les escoles.
  • Austràlia ha creat l’eina eSafety Toolkit per a escoles, amb diferents mòduls explicatius sobre el que s’ha de conèixer per crear entorns digitals més segurs.
  • Grècia, Noruega i Suïssa han posat en marxa programes d’inici de sessió única i segura per als escolars.
  • A Bèlgica, Irlanda, Letònia i Luxemburg, les escoles reben directrius sobre com protegir de manera eficaç la privacitat dels estudiants.
  • A França i als Estats Units s’han aplicat lleis nacionals sobre la protecció de dades dels estudiants.
  • A les províncies canadenques del Quebec i de Nova Escòcia, la protecció de dades es regeix per polítiques provincials que orienten els centres escolars per tal que puguin actuar dins dels marcs legals locals.

Sembla clar que queda feina per fer en aquest camp i que és urgent trobar un equilibri entre l’avenç en la digitalització educativa i la salvaguarda dels drets digitals dels infants.

Per on seguir?

Des que la pandèmia va obligar a fer-ho tot en línia, s’han instaurat noves realitats que convindria revisar, ara ja sí assossegadament i des de la perspectiva crítica. L’experiència d’aquests darrers anys permet contrastar si veritablement l’educació en línia és la panacea de l’aprenentatge promesa o si haurà d’evolucionar. No hi ha dubte que la tecnologia forma part de l’educació del futur, però queda pendent un consens sobre qui l’ha de proveir, com, en quina quantitat i per a què.

No hi ha dubte que la tecnologia és part de l’educació del futur, però queda pendent un consens sobre qui l’ha de proveir, com, en quina quantitat i per a què

L’ús d’eines digitals per part dels joves és ja massiu i precoç, no només a la seva vida personal, sinó també a l’escolar. El descontrol sobre allò que fan les plataformes amb les seves dades és real i, a més, en l’àmbit educatiu no sembla que hi hagi criteris específics ni homogenis per determinar quins proveïdors de serveis digitals faran servir els menors. Entomar un repte d’aquesta envergadura suposa entendre la urgència que representa el fet que milions de menors cada dia estiguin exposats a la recopilació d’informació per part de les plataformes. No hi ha una solució única, ni tampoc simple, però aquí presentem 5 propostes sobre per on es pot seguir: 

  1. Reforçar l’autonomia dels menors mitjançant el coneixement, aprofundint en la importància de les dades i de com protegir-les.
  2. Facilitar mecanismes de denúncia per garantir que es puguin exercir els drets de manera real
  3. Crear un enfocament coherent que doni suport a tots els sistemes educatius de tots els territoris amb elements clarament definits i pràctiques eficaces que estableixin formes d’actuació
  4. Formar el professorat en drets digitals i ciberriscos.
  5. Establir mecanismes d’auditoria externa per validar el compliment de les normes per part de les plataformes.

Cada vegada calen més els enfocaments globals en àmbits comuns i per fer-los realitat caldrà enfortir la cooperació i la col·laboració. En una matèria tan sensible és fonamental intercanviar coneixements i establir normes com més semblants millor per afavorir-ne el compliment.

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar la informació que es fa pública al nostre lloc web i recopilar informació estadística. Si es continua navegant, considereu que s’accepta el seu ús. Podeu canviar la configuració i obtenir més informació aquí.

Acceptar