Reinventar-nos de totes totes: 5 experiències des de contextos complexos per a millorar l’atenció educativa

Des de fa anys, la globalització ha portat una gran mobilitat de ciutadants d’un lloc a l’altre fent que cada poble, ciutat i país sigui cada vegada més cosmopolita. Fet que s’ha vist i es veu reflectit a diferents escoles del territori, caracteritzant-nos per ser centres educatius amb una gran diversitat cultural, amb alumnes i famílies procedents de diferents països extracomunitaris. Centres en què les llengües, les músiques, les indumentàries, els colors,... en definitiva tots aquells aspectes que caracteritzen cada una de les cultures, s’entrellacen tot fent-nos únics, especials i amb un gran sentiment identiari. En una gran part dels casos aquests centres som anomenats centres de màxima complexitat.

L’experiència de liderar i treballar en un centre d’aquestes caracteristíques ens dona un coneixement profund i real del que es viu en el sí d’aquestes comunitats en què la diversitat es converteix en una oportunitat de convivència, d’aprenentatge, de riquesa i d’interacció entre iguals, però sobretot una nova manera de veure i entendre el món.

En aquests centres es desenvolupen un seguit d’aprenentatges els quals es donen de forma natural entre les nostres alumnes i famílies, tan sols per la simple riquesa multicultural, plurilingüe, diversitat d’identitats, diversitat de vivències i experiències personals,... que ens caracteritza. Com a professionals, part de la nostra tasca és potenciar-los, acompanyar-los i fer-los aflorar.

Així doncs, nous contextos socials (que de nous ja en tenen poca cosa) millor dit contextos socials diversos requereixen de respostes, organitzacions i gestions diverses i flexibles. L’experiència ens ha confirmat que les respostes sovint les trobem dins el mateix propi equip de centre i el que cal és la co-construcció conjunta d’aquestes actuacions i o pràctiques amb altres agents externs. Així doncs, les nostres experiències es concreten en :

1. Atenció socioeducativa: des de fa anys el centre va fer una canvi de concepció en relació a la nostra tasca i funció com a docents, incorporant en el nostre projecte el concepte “socioeducatiu”. Entenem l’escola com a una institució que forma part de la societat, d’un context i d’un territori i aquesta ha d’actuar en funció a aquests àmbits. Per tant considerem que la nostra tasca va més enllà de l’acció d’ensenyar. Estem acompanyant infants i famílies a l’escola, en què aquest acompanyament reverteix a l’entorn i a la societat i conseqüentment amb nous ímputs i experiències de l’entorn que ens retornen al centre. Per tant, és un continum cíclic d’aprenentatge constant dins i fora l’escola. Per aquest motiu no considerem desenvolupar la nostra tasca al marge del que passa a la societat. Aquesta concepció ha de ser compartida, entesa i desenvolupada per a tot l’equip docent del centre i és per això que cada 1 de setembe, l’equip docent coneix el barri, la seva gent, les seves entitats i la seva vida a través de diferents dinàmiques per tal de conèixer de primera mà l’entorn on desenvoluparem la nostra activitat educativa (gimcanes relacionades amb la diversitat lingüística que ens caracteritza; en els espais i entorns significatius pels alumnes; relacionades amb el treball en xarxa per tant en els espais, entitats, institucions significatives pels infants i les famílies,...) És a partir d’aquesta experiència el que ens permet conèixer el projecte de centre i entendre i compartir aquesta nova concepció socioeducativa.
2. Atenció integral de l’infant i la seva familia: l’infant viu en un entorn i en un context que cal tenir-lo identificat i present amb l’objectiu de donar-li una millor atenció global. Contemplar totes aquelles variables que pel motiu que sigui, l’influencien i no són de gestió i de responsabilitat seva, són bàsiques per assegurar la seva estabilitat emocional i una bona predisposició davant els aprenentatges. Aquesta atenció no és extrapolable a tots els infants de l’escola, per tant tota diversitat ha d’anar associada a una atenció diversificada. És per això que hem de donar una atenció personalitzada, diferent de l’atenció individualitzada. En aquesta atenció el tutor/a pren un gran lideratge en col.laboració de la figura de la docent d’educació especial, entesa com a suport directe al docent. Així doncs, estem experimentant un canvi de funció i de concepció d’aquesta figura ja que la diversitat a TOTES les aules ( no només als centres de màxima complexitat) cada vegada és més representada i afortunadament més reconeguda. Per tant aquesta figura passa a ser la mà esquerre dels docents, acompanyant-los en la planificació de les propostes educatives a la diversitat de l’aula (Disseny Universal de l’Aprenentatge i Planificació Multinivell) per tal que els docents puguin oferir a cada infant la proposta més adequada a les seves necessitats. Així doncs, podríem dir que gran part de l’atenció de la docent d’educació especial és indirecte a les alumnes tot i que la seva actuació reverteix directament a elles podent arribar a la gran majoria i aquestes poder desenvolupar l’aprenentatge dins el grup d’iguals i no en un grup reduït al marge del grup classe.
3. Equip multidiscplinar: aquesta atenció integral, especificada anteriorment, requereix d’una ampliació dels equips docents amb d’altres professionals de diferents disciplines sobretot per tal de fer aquesta atenció familiar (educador social, TIS ( tècnica d’integració social), psicopedagoga pròpia de centre i referent de salut). Quan pensem en la construcció d’aquests nous equips, sovint pensem en la seva inviabilitat degut a la manca de recursos econòmics o bé en la inestabilitat d’aquests ja que provenen de partides econòmiques variables. És davant aquesta situació, que considerem la necessitat de noves formes d’organització, col·laboració i funcionament amb la resta de serveis públics d’atenció primària; serveis (educatius, sanitaris i socials) estables en una estructura i un sistema públic que ens assegura la seva viabilitat. Aquest equip ens ajuda a una millor atenció i acompanyament a l’infant, a la família i als docents.
4. Les famílies com a aportadores de coneixement: sol·licitar la coparticipació famliar a l’escola partint del coneixement i de les potencialitats de la família (aportacions en les que es sentin còmodes i segures) ens ajuda a l’aproximació d’aquestes al centre i a una millora de corresponsabilitat en el procés educatiu del seu fill/a. L’experiència ens ha demostrat de la importància de conèixer a l’altre sortint de la idea que tota família ha de participar en allò que la docent planteja, sovint contemplant poc cada realitat familiar. Quan fem una proposta de participació famliar ha d’estar molt ben pensada per tal que aquesta contempli totes les realitats familiars. I per tant, que assoleixi tant l’objectiu familiar com el de la docent ja que sinó pot acabar essent més desafectiva que res més.
5. Conèixer les comunitats: aproximar-nos als referents de les comunitats i compartir aspectes relacionats en quina és la concepció que tenen sobre l’educació, sobre la funció de l’escola, quin rol tenen com a famílies, quin rol tenen els docents ( segons la seva cultura, segons les seves tradicions) ens aporta coneixement directe i deixar de jutjar sense coneixements sòlids. Entendre dinàmiques culturals ens ha facilitat entrendre actuacions familiars i poder-nos acompanyar mútuament, per tal de trobar un equilibri entre la família i l’escola en benefici de l’infant.

Jordina Codinachs, Xevi Planàs i Anna Vilaró

Equip directiu de l’escola la Sínia de Vic