“L’educació és l’arma de cohesió massiva de la societat”: Portugal inspira la primera trobada de grups de reptes de la Plataforma Zero Abandonament

El 3 de maig, a les 10 del matí el pati de l’Espai Jove La Fontana, al barri de Gràcia de Barcelona, era ple de treballadors del sector educatiu, professors, representants municipals i d’altres sectors. Es tracta de la primera trobada de grups de reptes de la Plataforma Zero Abandonament, que posa en comú a diferents actors compromesos amb trobar iniciatives efectives per aturar l’AEP. La Plataforma uneix els participants en sis grups que es centren en sis aspectes imprescindibles que cal treballar per avançar en la creació d’aquestes iniciatives.

Una vegada fetes les presentacions, ens traslladem a la sala on tindrà lloc la presentació de la Dra. Sofia Santos, que ve d’Oporto per parlar-nos de les claus de l’èxit de Portugal en la seva lluita contra l’abandonament. En aquest país, en trenta anys, s’ha reduït l’abandonament d’un 50% a un 6%.

Abans d’això, però, Rosalina, directora de la Plataforma Zero Abandonament, agraeix a les 158 persones inscrites a la Plataforma el seu compromís amb la lluita i fa un repàs de l’impacte que està tenint des que es va fer la presentació del projecte, el passat 7 de març.

“No venim a queixar-nos, el pessimisme no és una opció. Hem d’estar convençuts que podem canviar les coses; els reptes no són espais de debat, són espais de treball. Hem d’aprendre els uns dels altres”

La doctora Sofia Santos ve de la Universitat d’Oporto i va ser assessora del Ministeri d’Educació de Portugal durant els anys de la pandèmia. Inicia la seva presentació destacant la importància del canvi en les polítiques educatives i l’espai públic del seu país, que ha fet possible la reducció de l’abandonament, i posant el compromís en el punt de mira.

Abans d’explicar les mesures cabdals que van provocar aquest canvi significatiu, Santos planteja algunes preguntes. “Quan considerem que l’alumne abandona? Com i qui accedim a aquesta informació? Quin és l’impacte real de l’abandonament? Abans d’idear mesures per combatre’l, hem de conèixer el punt de sortida”, apunta Santos. “És l’alumne qui abandona l’escola o és l’escola qui abandona l’alumne?”

"Abans d’idear mesures per combatre’l, hem de conèixer el punt de sortida. És l’alumne qui abandona l’escola o és l’escola qui abandona l’alumne?”

Després, comparteix els punts de partida que van determinar la creació de mesures contra l’AEP a Portugal on la situació d’abandonament escolar era molt crítica, però actualment és un exemple per a molts altres països i professionals. En primer lloc, posa de manifest la importància de la centralitat social de l’educació: “és una palanca social d’impuls amb un impacte fonamental, i un pilar social a Europa que contribueix a la cohesió i a la llibertat de cada jove”. En segon lloc, remarca que l’educació ha de ser inclusiva, i amb això no només es refereix a inclusiva per als alumnes amb necessitats especials, sinó per a tots aquells que pateixin dificultats financeres o discriminació per ètnia o per gènere. En tercer lloc, parla de l’educació com un procés al llarg de la vida, cosa que implica que hem de tenir-la present en diferents espais i etapes, i que ens ha de servir per adquirir competències que ens permetin complir com a ciutadans i millorar la qualitat de vida. I finalment, explica que perceben l’escola com un espai de participació i que cal donar veu als joves.

Santos posa sobre la taula un altre marc interpretatiu relacionat amb la dualitat i les perspectives del sistema educatiu, referint-se als conceptes de drets i deures, costos i beneficis i riscos i oportunitats. Per una banda, l’escolaritat obligatòria ofereix el dret a l’educació, però a la vegada suposa el deure de mantenir-se a l’escola fins als 18 anys tot i voler sortir-ne per treballar. Així, no adquirir el graduat implica no poder accedir a feines ben remunerades o a cap feina. En aquest cas, hi ha una correlació entre el dèficit de qualificacions i el creixement econòmic del país: “Els joves han d’estar millor preparats per poder competir professionalment a nivell nacional i internacional”. Tot i així, evidencia que l’educació secundària ens ofereix més oportunitats que riscos.

“L’obligatorietat de l’escolarització no es pot veure com un càstig, sinó com una oportunitat, perquè sabem quines són les conseqüències d’abandonar”.

Arribats a aquest punt, Santos remarca dues de les mesures cabdals que es van dur a terme a Portugal. En primer lloc, “l’autonomia i flexibilitat curricular, que permet a les escoles adaptar les estratègies de currículum al seu context i que ha posat de manifest gestions autònomes i molt innovadores”, apunta. Afegeix que es tracta d’una política centralitzada que dóna llibertat a les escoles per gestionar el currículum en l’àmbit metodològic i de participació.

En segon lloc, “hi ha un canvi de paradigma pel que fa a l’educació inclusiva i ens plantegem el mateix concepte d’inclusió. Les escoles han d’estar dotades d’equips multidisciplinaris que tenen en compte aquesta diversitat”, afegeix.

A continuació, Santos dedica més temps a parlar de mesures específiques organitzades en funció del nivell al qual afecten. Parla primer de mesures sistemàtiques, com la reorganització del currículum del perfil dels estudiants, o el Programa Nacional per a Promoció d’Èxit Escolar, que tot i ser una mesura centralitzada s’aplica a nivell local, respectant la diversitat. També remarca l’ampliació de les ofertes de Formació Professional: “L’ensenyament professional no és una qualificació diferenciada; s’ha d’augmentar la seva credibilitat i oferta en els àmbits que interessen a les comunitats”.

“L’ensenyament professional no és una qualificació diferenciada; s’ha d’augmentar la seva credibilitat i oferta en els àmbits que interessen a les comunitats”.

Seguidament, apunta algunes de les mesures organitzacionals més importants, remarcarcant la importància de les escoles de segona oportunitat, que tenen “un efecte cabdal perquè els joves vulguin continuar formant-se”.

En tercer lloc, parla del reforç de l’acció social escolar i dels recursos disponibles en els territoris educatius d’intervenció prioritària com una mesura específica en l’àmbit socioeconòmic, i per acabar, destaca algunes de les iniciatives en l’àmbit socioeducatiu i d’aprenentatge: la importància de les tutories, la reducció de la quantitat d’alumnes per classe i l’augment dels serveis de psicologia i orientació després de la pandèmia.

Abans de tancar, afegeix una reflexió basada en una frase de Basil Bernstein (1970): Quan pensem en les mesures polítiques i en tot el que podem fer hem de pensar si l’educació pot compensar la societat. Quin és l’espai d’acció de l’escola per poder fer front a les desigualtats visibles de la societat, les diferències i la diversitat? L’escola té el deure de donar resposta a tot?

Quin és l’espai d’acció de l’escola per poder fer front a les desigualtats visibles de la societat, les diferències i la diversitat? L’escola té el deure de donar resposta a tot?

Després de la ponència de la Dra. Santos, els grups es reunien per escoltar experiències que els permetessin aprendre per treballar en el seu repte. Es tracta de la primera trobada de grups, però l'esforç, el compromís i la il·lusió es palpaven en cada sala. Tothom era conscient del seu paper i de la missió que entomaven, igual que eren conscients que és una missió sense retorn: la plataforma no abandona!

Vols saber-ne més?

• Visualitza la xerrada “Les claus de Portugal per reduir l’abandonament escolar. Què podem aprendre?”
• Descobreix les experiències inspiradores que es van presentar en la primera trobada de grups de reptes de la Plataforma Zero Abandonament
• Signa el manifest i uneix-te a la lluita contra l’abandonament escolar prematur