Avui no podem obviar que l’entorn digital és un espai central de socialització, identitat i participació per a infants i adolescents. Però no és un espai neutre: està en mans privades i és un espai travessat per desigualtats, violències i estereotips. S’hi reprodueixen i, sovint, s’hi amplifiquen.
Aquesta va ser una de les idees de fons del webinar organitzat en el marc de la publicació de la revista RESET: reptes i propostes per a la revolució digital dels gèneres, una conversa amb Karina Gibert, Ona Lorda i Sandra Gómez, moderada per Laia Orozco, per posar en comú diagnòstics, tensions i propostes davant un repte que interpel·la l’educació, les famílies, les administracions i, en general, el país.
El debat va defugir de les dues simplificacions habituals: per una banda, pensar que el món digital és només una amenaça o, per l’altra, confiar que per si sol serà capaç de generar més i millors oportunitats. “Cal entendre que internet i les xarxes són un pou d’oportunitats per relacionar-se, obtenir informació i fer xarxes de suport, com per exemple ha passat amb el moviment LGTBIQ+, però alhora són un lloc on s’amplifiquen moltes de les desigualtats i violències que tenim en el món analògic”, sintetitzava Ona Lorda.
Una ambivalència que també recollia Sandra Gómez, amb esperit possibilista: “L’espai digital obre un ventall molt ampli per a narratives que no són hegemòniques: permet trobar referents, imaginar futurs alternatius i construir identitats més enllà dels límits del propi entorn físic”. Però aquesta potencialitat conviu amb una altra realitat: “els dissenys de plataforma, les lògiques de mercat, els algoritmes i les desigualtats estructurals condicionen qui hi participa, com, i en quines condicions”.
Del mite dels “nadius digitals” a la realitat dels “orfes digitals”
Un dels consensos més clars de la conversa va ser la necessitat de desmuntar que els infants i adolescents, pel sol fet d’haver crescut envoltats de pantalles, ja saben moure-s’hi amb criteri. Per Ona Lorda, “cal trencar el mite dels nadius digitals per parlar d’orfes digitals”. Perquè la familiaritat amb la tecnologia no equival a comprar amb una alfabetització digital: “No és el mateix un ús intuïtiu que fan els nens i nenes amb els mòbils que un ús responsable, segur i amb totes les habilitats i tota la formació que haurien de rebre”.
Saber obrir una aplicació, editar un vídeo o moure’s per una xarxa social no vol dir comprendre els riscos, detectar les violències, interpretar críticament els continguts o saber què fer quan una situació es complica. “Els nens i les nenes avui en dia no neixen amb totes aquestes capacitats”, va recordar Lorda. Segons dades d’ICILS, 3 de cada 4 adolescents tenen dificultats per destriar bé la informació, fer-ne una valoració crítica i avaluar la fiabilitat de la informació.
“Hem normalitzat les violències a les xarxes com el preu a pagar per ocupar l’espai”
Karina Gibert hi afegia una capa especialment rellevant en el context actual de desplegament de la intel·ligència artificial. “La irrupció de la IA generativa ha canviat el joc, però ho ha fet en una societat que no estava preparada per entendre’n els límits. La IA generativa té uns reptes ètics i sociològics extraordinàriament delicats, i quan tu tens uns usuaris que no estan molt preparats per les limitacions que tenen aquestes eines, poden dipositar una confiança que està fora de lloc”.
Per això, una de les idees més repetides del webinar és que no n’hi ha prou amb parlar de dispositius, accés o límits d’edat. El debat de fons és un altre. Quina formació estem garantint perquè infants i adolescents puguin ser ciutadans digitals crítics, autònoms i protegits?
“Moltes adolescents han normalitzat les violències digitals”
Per les ponents, les violències digitals no es poden analitzar com un fenomen aïllat, com una excepció o com un “cost” inevitable de les xarxes. Són part d’un sistema de desigualtats més ampli: “La violència estructural que ocorre en l’espai físic o analògic es reprodueix en aquest espai digital”. A Catalunya, 8 de cada 10 noies es veu afectada emocionalment per les discriminacions a les xarxes socials. Les noies i adolescents estan més exposades a un entorn digital cada cop més hostil.
Lorda va posar nom a algunes de les més presents entre infants i adolescents: “ciberassetjament”, “sextorsió” o “online grooming” . “Els nens i nenes estan ara mateix enfrontant-se, i aquí especialment les nenes i les noies, a una situació que és de ciberassetjament, i tenen molts problemes per explicar-ho, denunciar-ho i perquè se’ls prengui seriosament”.
Per Sandra Gómez el problema no és només que costi identificar certes agressions, sinó que moltes adolescents les assumeixen com a part inevitable de ser-hi. “Hem arribat a un moment en què les hem normalitzat, en què és gairebé el preu a pagar per ocupar aquest espai”. Per tant, necessitem un canvi de mirada que no sigui individualitzadora, que combati l’assetjament i la sexualització, que minimitzi l’impacte l’exposició a estàndard irreals i que acompanyi en la gestió i els usos del temps digital. Així com fomentar unaresponsabilitat compartida per construir una cultura digital més equitativa.
“No podem desconnectar la mirada de gènere dels altres eixos de desigualtat”
Un altre dels grans fils de la conversa va ser la necessitat de no aïllar la desigualtat de gènere de la resta d’eixos de desigualtat. L’experiència digital no és igual per a tothom, i la capacitat de protecció, d’acompanyament i d’accés a oportunitats tampoc. “La capacitat que tinguem de poder acompanyar en l’entorn digital serà clau i aquesta capacitat és profundament desigual”, explicava Sandra Gómez. “Depèn de l’origen, de la realitat socioeconòmica, de la situació en què es trobi el centre educatiu, de major o menor complexitat, dependrà del capital cultural o social propi, però també de l’entorn proper”.
Aquesta mirada interseccional va aparèixer també quan es va parlar del territori. Gómez va advertir que encara massa sovint pensem internet com un espai deslocalitzat, com si allò que passa en línia quedés desenganxat de la realitat material. Però les violències digitals també es viuen de manera diferent segons si una adolescent es troba en un entorn rural o urbà, segons si pot accedir a recursos especialitzats o no, segons si denunciar comporta o no un risc immediat d’estigmatització dins la pròpia comunitat.
“No podem desconnectar la mirada de gènere de la resta d’eixos de desigualtat”. Tampoc, per exemple, quan parlem de fomentar vocacions STEM: “Si jo el que necessito és convidar que més noies tinguin un interès per les vocacions STEM, però també més noies de barris empobrits, més noies que han tingut trajectòries no tan avantatjades, tambénecessitaré que puguin tenir referents en les que se sentin emmirallades”. Quines barreres acumulades estan dificultant l’accés, la permanència i la identificació amb aquests espais?
“Prohibir sense formar és només retardar el problema”
En un context marcat pel debat sobre la prohibició o limitació dels mòbils i les xarxes socials entre menors, Karina Gibert formulava sense ambigüitats: “Si això no va acompanyat d’un pla formatiu de desenvolupament amb competències digitals, de desenvolupament de l’esperit crític, no fem res, només estem retardant el problema”
El problema, segons Gibert, és pensar que fixar una edat resol el que en realitat és un repte educatiu molt més profund. “Quan nosaltres diem fins que tinguin 16 anys, estem fent una hipòtesi que en realitat no sabem si es complirà o no: que quan aquest nen tindrà 16 anys ja tindrà criteri per saber fer anar bé aquesta eina”, va dir. “Però si no fem res per desenvolupar aquest criteri, l’eina sola o la mesura tota sola no serà un èxit”.
“Quan deixem de parlar de tecnologia a les escoles vol dir que ho estem relegant tot a l’entorn social personal de la persona”
Aquesta mateixa idea va ser recollida per Sandra Gómez, que va advertir d’un altre efecte pervers de les respostes exclusivament prohibitives: que acabin expulsant la tecnologia de l’espai educatiu i deixant-ne tota la gestió a l’entorn familiar o privat. “Quan deixem de parlar de tecnologia a les escoles vol dir que ho estem relegant tot a l’entorn social personal de la persona”, va alertar. Això, per Gómez, lluny de reduir desigualtats, les pot accentuar. El repte no és només limitar, sinó sobretot educar i formar de sistemàtica, progressiva i universal.
“Hem d’imaginar una escola on t’ensenyin a ser un ciutadà digital”
Per les ponents, l'educació digital ha de formar part del nucli de l’escola. “Hem de caminar cap a un escenari on ningú es pugui imaginar una escola on no t’ensenyin a ser un ciutadà digital”, expressava Karina Gibert. “Anem a una societat digital i el que hem de formar a l’escola són ciutadans solvents”.
Per això va defensar que aquestes competències han de formar part del “síl·labus oficial de l’educació primària” i que això hauria de passar “a totes les escoles públiques, privades, rurals, urbanes”. Per Gibert, tot el desenvolupament tecnològic hauria d’anar acompanyat t’un pla format que ha d’arrencar des de ben petits. Això no vol dir utilizar ordenadors ni pantalles, sinó que vol dir “treballar pensament computacional i crític”. En la seva mirada, no es tracta d’un tema accessori ni d’una tasca d’acompanyament que es fa quan es pot, sinó d’un deure estructural del sistema educatiu. Però, alhora, això no pot recaure només en infants, famílies i escoles.
“Hi ha una narrativa que ens ha fet una mica de mal durant tot aquest temps i és que sembla que els individus, les persones, som les responsables de navegar de forma segura, de protegir-nos en l’entorn”, advertia Sandra Gómez. Però això, “no podem obviar la responsabilitat que tenen les corporacions en un disseny de plataformes que no està orientat justament al benestar o a la igualtat”. En la mateixa línia, va defensar una “perspectiva comunitària” i de “corresponsabilitat”, en què escola, lleure educatiu, administracions públiques i sector tecnològic assumeixin la part que els correspon.
Ona Lorda posava també aquest accent en la necessitat de regulació i d’un paper molt més decidit de les administracions: “El més important aquí és fer que aquests espais siguin segurs. Es tracta de garantir drets”, va afirmar.
Per tant, per les ponents, una de les prioritats polítiques hauria de ser “un compromís vinculant del sector tecnològic per desenvolupar entorns digitals lliures de discriminacions de gènere”.
El problema és “polièdric” i interpel·la tothom: “cada un ha de jugar el seu rol”, sentenciava Gibert.
