Com podem orientar sobre el futur quan el present trontolla?

Una de les moltes conseqüències que ha tingut el confinament viscut per la pandèmia de la Covid-19 és el ressentiment de la tasca orientadora i l'acompanyament que els centres educatius duen a terme, especialment amb aquell alumnat que està a punt de viure una transició cap a l'educació secundària o cap a la post obligatòria.

Si bé l'orientació educativa i l'acompanyament són necessitats transversals que han de tenir presència en tota l'etapa educativa, esdevenen imprescindibles quan l'alumnat ha de prendre decisions respecte del seu futur, i això es produeix, principalment en finalitzar la ESO, el batxillerat o els cicles de formació de grau mitjà.

Aquest darrer és un moment crític pel que fa a l'abandonament escolar. L'any 2019 va ser el primer en deu anys en el que es va detectar un repunt en la taxa a Catalunya: un 19% dels i de les joves entre 18 i 24 anys van abandonar els seus estudis, quan la mitjana europea s'ubica en el 10,3%. Els estudis a més indiquen que l‘alumnat més vulnerable, que procedeix de famílies amb menys estudis o d'origen estranger, és el més colpejat per aquesta situació.

Però, com acompanyar en aquest procés de presa de decisions tan delicat? Si fer-ho en condicions "normals" ja requereix una dedicació i esforç específic, fer-ho en un panorama d'incertesa com el que estem vivint es converteix en un repte majúscul.

I no parlem només de la incertesa pròpia dels centres educatius sinó de la incertesa general que la societat viu després de la brutal sacsejada del confinament a nivell econòmic, social i comunitari. El punt d'inflexió global que hem viscut està permetent reflexionar als professionals sobre com haurà de ser l'acompanyament a partir d'ara.

Al webinar "Cap alumne sense orientació: com acompanyar en temps de coronavirus?” del passat 26 de maig Aina Tarabini, professora del Departament de Sociologia de la UAB i membre dels grups de recerca GEPS i GIPE, i Rosa Artigal, directora d'Acció Educativa del Consorci d'Educació de Barcelona van traçar les línies mestres del que hauria de ser l'orientació i l'acompanyament en la nova configuració que s'aproxima.

Tarabini va definir amb molta claredat aquestes idees clau:

1. Per triar bé en moments de transició educativa, l‘alumnat necessita estabilitat emocional i vital. L'entorn en el qual desenvolupen la vida ha de poder brindar aquest context. La crisi de la COVID-19 ha sacsejat la vida de moltes llars i algunes que ja vivien en condicions complexes han augmentat la seva precarització. Durant aquestes setmanes s’ha assenyalat el retorn a l’escola com a mesura per pal·liar aquesta inestabilitat vital de moltes famílies que des de molts centres s’ha procurat acompanyar de forma telemàtica. Tarabini va voler destacar que, malgrat les pantalles i la virtualitat, els docents que han pogut connectar amb el seu alumnat han aconseguit mantenir aquest vincle.

2. Per altra banda, quan l'estudiant està decidint què vol estudiar s'ha de saber veure a si mateix com aprenent. Hi ha molts infants o joves que no tenen aquesta percepció de sí mateixos, o en el cas de tenir-la la tenen negativa. "Sóc un mal estudiant, no serveixo per a la teoria" diuen. Hem de desterrar aquesta idea i trencar amb la creença que el batxillerat és per l’alumnat acadèmic i els cicles, pel que no serveix per estudiar. En aquesta percepció que l’estudiant té d’un mateix hi té molt a veure els comentaris dels seus docent i tutors, del que esperen d’ell o ella, de les expectatives que tenen sobre la seva trajectòria educativa. Aquesta dinàmica és un dels fets que perpetuen la desigualtat d’accés a la formació superior ja que molts alumnes consideren que o no mereixen aquesta oportunitat o no seran capaços de fer-hi front.

3. Per últim, hem de tenir clar que no es pot escollir quan no saps si allò que vols fer ho fas bé o no, o si t'agrada o no. L'experiència és la clau per prendre decisions encertades. Veure, trepitjar, tocar i en definitiva, experimentar. L’alumnat ha de poder fer-ho en l'entorn escolar. "No es pot orientar si no posem al centre de l'acció l'experimentació" deia Tarabini. Cal destacar aquesta idea, ja que, tal com deia la sociòloga, si els centres educatius no posen a disposició del seu alumnat l'experimentació i la vivència, aquesta quedarà en mans del capital familiar, que sabem que està clarament marcat per la classe social a la qual pertany la família.

Com dèiem però l'acompanyament no és una tasca que els docents només desenvolupin amb aquell alumnat que viu una transició educativa. Any a any i curs a curs, des dels més petits fins als més grans, viuen processos de canvi i l'acompanyament forma part de l'aprenentatge. Tarabini assenyalava que "la finalitat d'acompanyar és el benestar emocional de l‘alumnat orientat a l'aprenentatge, perquè la cura és una condició per aprendre".

En aquest sentit i donada la situació extraordinària que hem viscut durant el confinament, les cures i l'acompanyament emocional així com l'atenció a les famílies ha esdevingut el pal de paller de la tasca de molts docents durant les setmanes de confinament. Així ho indica, tant l'estudi que estan duent a terme des del GEPS, on participa Tarabini, com els sondejos de docents i centres que ha dut a terme el consorci d'educació. Artigal assenyalava que "els docents han entrat a les cases de les famílies, i han hagut de gestionar la individualitat amb més profunditat". Aquesta proximitat ha fet enfortir vincles, que també són pilars de l'aprenentatge de l‘alumnat.

Per Artigal hi ha dos puntals que des de l’impuls de l’administració han esdevingut clau en aquest període de confinament.

Les Xarxes pel canvi, que a Barcelona involucren 26 nodes amb la totalitat de centres públics i alguns de titularitat concertada, que s’articulen per territoris i que connecten la primària amb la secundària. Aquestes xarxes han reportat al consorci que durant el confinament s’ha prioritzat que l’aprenentatge s’hagi dut a terme des de l’escolta, des del vincle i des de la connexió amb les famílies, afavorint així la proximitat.

El procés de ritualització del tancament de curs amb la reobertura dels centres les últimes setmanes. L’objectiu doncs és donar forma a aquest tancament amb la presencialitat. Per Artigal però té un significat important el fet de poder tornar a obrir les aules i desplegar el sistema de retrobament en petits grups i amb el o la docent per poder fer un retorn a l‘alumnat del que ha passat aquests últims mesos. Els docents han de poder explicar a l‘alumnat els canvis que han pogut veure en ells i elles i assenyalar els aspectes que creguin oportuns de l'evolució tant acadèmica com emocional durant la pandèmia.

En aquest sentit, Taribini posava en dubte la necessitat de reobrir els centres aquestes darreres setmanes si l'única funció era restablir aquest vincle que presumptament s'ha donat per trencat. Si bé és evident que la presencialitat ha alterat la relació que l'alumnat ha tingut amb el centre, les dues estaven d'acord en destacar que el món virtual ha permès definir un vincle importat, amb aquells infants i joves que han pogut sostenir el nou paradigma de l'educació en línia.

Tots els nivells educatius han de poder ritualitzar el tancament de curs, però especialment aquells grups que canvien de cicle, o fins i tot de centre. En molts casos aquest alumnat ja no tornarà a trobar-se amb els mateixos companys i companyes de classe ni tan sols amb el mateix escenari que els ha acompanyat els darrers anys de la seva vida acadèmica.

"Orientar - recordava Tarabini - no vol dir només tenir informació en un pdf sobre l'oferta que l'alumnat té al seu entorn. Parlem d'un coneixement que requereix temps, que no s'adquireix de la nit al dia. Que necessita també una mirada concreta que esclareixi què entenem per formació. I per últim, necessita un propòsit, que en aquest cas no només és el de garantir la igualtat d'accés a l'educació, i la igualtat d'oportunitats, sinó de garantir la igualtat de resultats".

Podeu veure un vídeo resum (14 min) del webinar en aquest enllaç, o la gravació sencera (1 h 14 min) en aquest altre.