Com dissenyar un programa de reforç escolar efectiu

En la incertesa en la que es troba el sistema educatiu, una cosa sembla clara per als experts: el tancament dels centres escolars eixampla la bretxa educativa. És a dir, les diferències d’aprenentatge entre estudiants de famílies amb més i menys recursos s’accentuaran arrel de la crisi de la COVID19. Ara bé, aquest no és un problema nou. Tal com es pot observar en el gràfic, si bé fa referència al conjunt d’Espanya, la taxa d’abandonament escolar prematur depèn notablement del nivell educatiu de la mare. Concretament, a l’any 2019 aquesta taxa es trobava entorn el 4% per als fills de mares amb estudis superiors, mentre que per als fills de mares amb educació primària o inferior es trobava per sobre del 40%.

Evolució de la taxa d’abandonament escolar prematur en funció de l’educació de la mare - Espanya

Font: Ministeri d’Educació i Formació Professional.

L’equitat del sistema educatiu i el fracàs escolar són qüestions que no només preocupen en el nostre país. L’estratègia de creixement de la Unió Europea Europa 2020 incloïa entre els seus objectius per a l’any 2020 la reducció de la taxa d’abandonament prematur dels estudis al 10%, excepte per a España, on l’objectiu es va situar en el 15%. Segons les darreres dades publicades per l’IDESCAT, però, a Catalunya ens trobem lluny encara de complir amb aquest objectiu. Concretament, la taxa d’abandonament prematur dels estudis es situa en el 19%, després d’un repunt de dos punts percentuals en el darrer any. Davant d’aquesta informació, doncs, cal preguntar-se què podem fer per tal de reduir l’abandonament prematur dels estudis que, a més, afecta en major mesura als joves de famílies en situació més desafavorida.

Programes de reforç a altres països

Diversos estudis mostren com l’extensió del temps d’aprenentatge és una mesura efectiva per millorar els resultats educatius dels alumnes amb més dificultats, reduint les desigualtats existents. És el cas de les activitats de reforç escolar, habituals a diversos països. Per exemple, França va impulsar l’any 2017 el Devoirs faits, un programa que ofereix quatre hores setmanals de classes particulars gratuïtes fora de l’horari lectiu, per a nens d’entre 11 i 15 anys, amb l’objectiu de reduir el fracàs escolar. Cada centre escolar pot decidir en quin moment del dia realitzar les hores de reforç, de tal manera que un 30% dels centres ofereix hores de reforç a l’inici del dia, un 32% en el descans del migdia, un 85% al final del dia i un 69% en altres moments lliures. El programa es va oferir inicialment en 7.100 escoles, i la proporció d’alumnes que es podien beneficiar en cada centre depenia de les seves necessitats i els mitjans de què disposava, sent l’equip docent qui decidia a quins alumnes oferir de participar. Posteriorment, el programa es va anar ampliant, de tal manera que a l’any 2019 es van oferir 340.000 hores de reforç, amb un pressupost de 1,2 milions d’euros. D’acord amb aquestes xifres, el cost per hora del programa seria només d’uns 3,5 euros. Això s’aconsegueix gràcies a la participació, a més dels docents de cada centre, que veuen retribuïdes les seves hores extraordinàries, de professors retirats, pares i mares, i voluntaris en servei cívic, que reben una retribució simbòlica.

Programes similars són el Bragrut d’Israel o el Piano Nazionale Qualità e Merito d’Itàlia. El programa Bragrut es va començar a implementar a l’any 1999 a 10 escoles de secundària que mostraven mals resultats acadèmics, i es va anar ampliant, de tal manera que a l’any 2005 ja s’implementava a un terç dels centres de secundària. L’objectiu del programa era incrementar el percentatge d’estudiants que obtenien el certificat d’haver superat les proves de secundària per poder-se matricular en l’educació superior, mitjançant un increment del temps lectiu. Concretament, el programa incloïa classes de reforç individualitzades i adaptades a les necessitats de cada alumne dels tres darrers cursos de secundària, en grups reduïts de màxim cinc estudiants. Els tutors eren els mateixos docents del centre escolar, i els participants en el programa eren escollits per part de l’equip docent, en base a la seva probabilitat de poder superar les proves de secundària. Així, es recomanava seleccionar a aquells estudiants que havien suspès fins a tres assignatures, en les quals es centrarien les classes de reforç.

De forma similar, el Piano Nazionale Qualità e Merito d’Itàlia es va implementar entre els anys 2009 i 2011, i es dirigia a escoles de secundària amb un baix rendiment acadèmic i que es trobaven en zones susceptibles de rebre els Fons de Desenvolupament Regional de la UE. La participació de les escoles era voluntària, i aquelles seleccionades havien d’organitzar activitats fora de l’horari lectiu per a grups-classe determinats, escollits pel propi centre, ja fossin de reforç o dirigides a potenciar les competències dels alumnes més avantatjats, de manera individualitzada en petits grups d’estudi i també amb els mateixos docents que en l’horari lectiu. Ambdós programes varen mostrar bons resultats en les avaluacions realitzades.

Un altre exemple seria el programa Deliverying Equality of Opportunity in Schools (DEIS) de Irlanda, que es va desenvolupar en els anys 90, i té com a objectiu promoure l’equitat del sistema educatiu mitjançant el recolzament a un 20% dels centres educatius del país. El programa proporciona reforç en diversos serveis educatius i sòcio-educatius dins i fora de l’aula, involucrant al personal docent, professionals del treball social i famílies. Es destinen al voltant de 200.000£ a cada centre educatiu amb un percentatge elevat d’alumnes desavantatjats. A l’any 2015 es van introduir canvis rellevants per a la identificació dels centres susceptibles de rebre aquest recolzament, creant un índex que s’ha de calcular de manera anual. Les avaluacions disponibles del programa també mostren un impacte positiu del mateix en la reducció de desigualtats, així com en la millora de resultats no acadèmics, com l’absentisme o el comportament dels alumnes.

A menor escala, cal destacar també un programa desenvolupat de forma pilot a Chicago, als Estats Units, amb el qual es van aconseguir molt bons resultats, i amb un cost baix, gràcies a la contractació de graduats universitaris que acabaven de finalitzar els seus estudis, encara que no tinguessin formació docent. El programa es va dissenyar en col·laboració amb un grup d’acadèmics de reconegut prestigi i l’ONG Match Tutoring, i es va focalitzar en els grups amb més risc d’abandonament escolar. Incloïa sessions diàries d’una hora, i cada tutor tenia assignats dos estudiants.

Finançament d’escoles amb problemes a altres països

Un altre tipus de programa són els dirigits a incrementar el finançament de les escoles que presenten un major percentatge d’alumnes amb dificultats o d’origen socioeconòmic desafavorit. Entre aquest tipus d’intervencions, es poden distingir aquelles que estableixen un finançament específic per a l’alumne en condicions de desavantatge perquè el gestioni l’escola, com el Pupil Premium del Regne Unit; i aquelles que estableixen un finançament més elevat per als centres que presenten una major proporció d’alumnes vulnerables o que es troben en zones més desavantatjades social i econòmicament, com les Zones de Education Prioritaire de França o els Territoris Educatius d’Intervenció Prioritària (TEIP) de Portugal.

El Pupil Premium, al Regne Unit, es va implantar a l’any 2011, i aporta finançament extraordinari als centres escolars perquè el destinin a ajudar als alumnes més desavantatjats. Més concretament, aquest finançament consisteix en una quantia fixa per cada alumne beneficiari del programa social de menjador (935 lliures per alumnes de secundària i 1.320 lliures per als de primària) i per cada alumne que es trobi en un centre d’acollida o que hagi estat prèviament (2.345 lliures). És el director de l’escola qui decideix amb plena autonomia com utilitzar aquests recursos, de manera que no només s’utilitzen per oferir suport personalitzat, sinó també per finançar el cost dels viatges o visites educatives o activitats extraescolars, per exemple. Per tal de millorar l’impacte del programa, el Departament d’Educació del Govern britànic va recolzar la creació de l’agència Education Endowment Foundation (EEF), una organització que té com a objectiu construir i difondre evidència sobre què funciona en educació, a partir de la revisió d’intervencions existents i avaluacions de noves intervencions. La seva activitat ha estat molt rellevant, i ha posat de manifest que inicialment part dels recursos no s’invertien en intervencions efectives per als alumnes amb més necessitats, permetent la seva adaptació i millora. A partir d’aquí, s’ha generat un repositori de bones pràctiques mitjançant l’evidència de programes pilot d’intervencions desenvolupades en les escoles perceptores dels fons. Les avaluacions del programa mostren resultats positius en la millora de resultats dels alumnes amb majors dificultats i reducció de les desigualtats.

Les Zones de Education Prioritaire de França van ser creades a l’any 1981, i es va estructurar com un programa de recolzament que oferia finançament addicional i una major autonomia a les escoles de determinades àrees geogràfiques. Amb dades de l’any 2012, l’ambiciós programa francès hi destinava 1.130 milions d’euros, que es repartien entre 8.000 centres, els quals acollien 1,7 milions d’alumnes. Això representa un finançament addicional de 650 euros per alumne i any. A l’any 2015, a més, es va desenvolupar un nou índex per identificar quins havien de ser els centres d’atenció prioritària, i que es basava en quatre variables a nivell de centre educatiu: percentatge d’alumnes d’entorns desafavorits, percentatge d’alumnes residents en “zones urbanes sensibles”, percentatge d’alumnes amb beques, i percentatge d’alumnes repetidors a principi de secundària. Una característica interessant del cas francès és que, per tal d’atraure bons professionals de l’educació a les escoles que participen en el programa, s’introdueixen incentius mitjançant bonus o complements de destinació en el salari. Les avaluacions del programa mostren resultats mixtes, i alguns autors assenyalen la falta de recursos com el motiu pel qual la mida de l’impacte del programa és relativament modesta.

Els Territoris Educatius d’Intervenció Prioritària (TEIP) de Portugal són regions amb una major desavantatge social, major necessitat d’atenció a la diversitat i major taxa d’abandonament prematur dels estudis. El programa es va crear a l’any 1996 inspirat en les Zones de Education Prioritaire de França (ZEP) i algunes experiències i programes dels Estats Units i el Regne Unit. A l’any 2007 s’aplicava en 35 Agrupamentos, i actualment s’aplica en més d’un centenar d’Agrupamentos i engloba el 16% dels centres escolars, amb un finançament global de 180 milions d’euros. Cada centre ha d’elaborar i implementar un pla de millora (com a part del seu projecte educatiu de centre), que tingui com a objectius millorar la qualitat de l’aprenentatge i els resultats dels alumnes; reduir l’abandonament, l’absentisme i el mal comportament; acompanyar la transició de l’escola al treball; i jugar un paper clau en la vida educativa i cultural de la seva comunitat. El programa s’organitza mitjançant contractes-programa entre els Agrupamentos i les Direccions Regionals d’Educació, i és co-finançat pel Fons Social Europeu. El finançament està associat a l’establiment d’un paquet de mesures concret, normalment relacionades amb la contractació de personal. De fet, el 83% del finançament es dedica a recursos humans (segons dades de l’any 2010), i entre les mesures i activitats que organitzen els centres hi ha tutories i altres tipus d’acompanyament per estudiants concrets o grups d’estudiants, incloent suport pedagògic, tutories, mediació cultural, activitats extraescolars o participació de les famílies. Els resultats disponibles mostren que, en promig, existeix una millora en l’aprenentatge i el progrés educatiu dels alumnes, si bé aquesta varia segons l’etapa educativa.

Què fem aquí

A Catalunya també trobem diferents iniciatives que tenen com a objectiu combatre l’abandonament escolar prematur i reduir les desigualtats del sistema. Així, per exemple, el Programa Èxit es va iniciar de forma pilot a l’any 2001, i actualment dona suport a 43 instituts i 105 escoles públiques de la ciutat de Barcelona, mitjançant tutories en grups reduïts per a alumnes d’entre 5è de primària i 4t d’ESO. Els tutors del programa són estudiants d’estudis postobligatoris, que són contractats mitjançant beques de col·laboració i coordinació convocades per part del Consorci d’Educació de Barcelona. De forma similar, el programa de Suport Escolar Personalitzat (SEP) és un recurs per millorar la resposta a les necessitats individuals d’aprenentatge dels alumnes i per assolir l’èxit escolar de tots els alumnes. Mitjançant una proposta pedagògica referida a aspectes organitzatius i metodològics s’ofereix un suport individual o en petit grup a aquells alumnes que el necessiten. Concretament, són els i les mestres de l’escola qui han d’oferir aquest suport escolar personalitzat, ja sigui en horari lectiu o postlectiu, amb les seves dotacions horàries. És l’equip docent qui decideix el moment en que cada alumne ha assolit els aprenentatges fixats, inicialment, per millorar.

En la mateixa línia, el Programa d’Acompanyament Escolar (PAE), finançat a parts iguals entre la Generalitat de Catalunya i el Ministeri d’Educació, es va iniciar de manera experimental durant el curs 2004-2005, i es va anar ampliant, fins el curs 2011-2012, que va ser el darrer en que es va implementar. El programa es dirigia a alumnes amb dificultats al darrer cicle d’educació primària i els tres primers cursos d’educació secundària. Els centres participants (de manera voluntària) es comprometien a oferir classes de reforç fora de l’horari lectiu, normalment 4 hores setmanals, a estudiants amb necessitats especials o amb un baix rendiment acadèmic. El programa es desenvolupava amb dues modalitats diferents: una modalitat en la que l’acompanyament el realitzaven monitors, normalment estudiants universitaris; i una modalitat en la que l’acompanyament el realitzaven professors del propi centre. Si bé aquest programa va rebre algunes crítiques sobre aspectes que caldria millorar, va oferir bons resultats segons les avaluacions realitzades, motiu pel qual, en el context actual, s’està reclamant la seva recuperació per part d’experts i diferents entitats socials.

Què hauríem de fer

Les valoracions d’aquests programes i les evidències dels seus resultats serveixen de guia per establir com s’hauria de dissenyar un programa dirigit a acompanyar i reforçar els resultats acadèmics dels alumnes amb més dificultats o d’origen socioeconòmic més desafavorit. Aquestes són les cinc preguntes que un bon programa de reforç hauria de respondre:

1. Quin és l’objectiu del programa? Definir bé l’objectiu del programa és rellevant, per dos motius. Primer, per poder dirigir els esforços i les activitats organitzades, evitant que la confusió o poca claredat desviïn les actuacions cap a altres objectius, i facin que la intervenció sigui menys efectiva. Segon, per poder avaluar posteriorment l’efectivitat del programa. En el context actual, l’objectiu d’un programa d’acompanyament i reforç hauria de ser millorar el rendiment i l’aprenentatge dels alumnes més vulnerables, el que permetria reduir les desigualtats educatives i l’abandonament prematur dels estudis.
2. A quins estudiants s’hauria de dirigir el programa? En base a l’objectiu establert, el programa s’hauria de dirigir als estudiants d’origen socioeconòmic més desafavorit, que són els que mostren també més dificultats per a l’aprenentatge i majors probabilitats d’abandonament prematur dels estudis. Tal com s’ha mostrat, alguns programes internacionals identifiquen a aquests estudiants en base al llistat de beneficiaris de beques menjador, mentre que en d’altres s’identifiquen quines són les escoles amb més estudiants vulnerables, i després són els propis directors dels centres escolars els que decideixen a quins alumnes oferir la participació en els programes. En aquest darrer cas, el repte per a l’eficàcia del programa és la correcta identificació dels centres o territoris que presenten desavantatge social i educativa. La identificació dels centres ha de ser justa i objectiva en base a paràmetres mesurables i verificables, i ha de ser consensuada entre els diferents agents de la comunitat educativa. En el context català, es podrien identificar quins centres escolars són els que presenten majors dificultats, per exemple, en base al sistema d’indicadors de complexitat educativa dels centres, i a partir d’aquí, deixar que sigui el centre escolar qui estableixi quins alumnes es poden beneficiar més de la seva implicació en el programa. També es podria pensar en algun mecanisme que permeti incloure en el programa a alumnes vulnerables d’altres centres escolars. Els programes de reforç es podrien destinar a estudiants de final de primària i als de secundària obligatòria. La participació dels alumnes hauria de ser voluntària, i les famílies s’haurien de comprometre a promoure el seu seguiment.
3. Com s’hauria de finançar el programa? El programa Pupil Premium del Regne Unit, en el qual s’estableix un import fix per alumne que gestiona l’escola, pot ser un bon model, doncs permet adaptar el programa a les necessitats individuals de cada alumne. El nombre de possibles beneficiaris en cada centre escolar es podria determinar de manera objectiva en base a les necessitats globals observades, i la direcció dels centres susceptibles de rebre finançament haurien de decidir l’alumnat que pot ser beneficiari, tenint en compte els factors que l’envolten. S’hauria de determinar la quantia adequada per alumne en base al cost estimat dels recursos necessaris per a un bon programa d’acompanyament de l’alumne.
4. Quines activitats s’haurien de finançar en el marc del programa? Igual que en altres programes observats en l’àmbit internacional, els recursos assignats a cada alumne es podrien destinar no només a la realització de classes de reforç amb un tutor, sinó també a la realització d’altres activitats, com poden ser les sortides o colònies amb l’escola o la realització d’activitats extraescolars. Aquest tipus d’activitats també s’ha demostrat que tenen un efecte positiu en el rendiment escolar dels infants i joves. En la organització de les diferents activitats es podria comptar amb la participació de tota la comunitat educativa, incloent les famílies de l’entorn i entitats sense fi de lucre, la qual cosa podria permetre reduir el seu cost i incrementar la seva efectivitat. El director o tutor de cada alumne és qui tindria més informació per poder fer servir els recursos de la manera que millor s’ajusti a les necessitats de cada infant per tal d’assolir els objectius fixats en el programa.
5. Com s’hauria de fer el seguiment i avaluació del programa? Els diferents programes internacionals, especialment aquells que donen més llibertat als centres en l’ús dels recursos, tenen com a denominador comú que inclouen plans concrets per al rendiment de comptes dels centres davant del corresponent ministeri d’educació i davant de tota la comunitat educativa. És important incloure aquests instruments de seguiment dels programes i del destí dels recursos, així com recollir indicadors que permetin la posterior avaluació del programa.