5 propostes per a l’apropiació digital

Cada dimensió de la bretxa digital està afectada i condicionada per factors diferenciats. Mentre la més essencial és la bretxa d’accés, podríem dir que aquesta es resol a un nivell material, amb l’aprovisionament d’infraestructura i dispositius. Té un efecte fort del nivell socioeconòmic de les llars, que també afecta de forma notòria la dimensió de l’ús. La tercera, en canvi, la qualitat d’ús depèn molt més del capital cultural i relacional de què es disposi. Imaginem 10 alumnes d’una mateixa ciutat, tots tenen dispositius i els utilitzen amb regularitat. No obstant, les seves competències presenten grans diferències en funció del seu capital cultural, el gènere, l’edat, les experiències prèvies. D’acord amb Fernández (1), on més afecten el capital social i l’entorn institucional és precisament en la forma i el tipus d’objectius perseguits amb l’ús.

És precisament en aquest nivell qualitatiu on radica la possibilitat de capgirar les desigualtats que dificulten l’apropiació digital. Si bé cal abordar de forma urgent les desigualtats en l’accés i en l’ús, el salt al maneig qualitatiu està a l’abast de grups socials determinants i no majoritaris. La dimensió digital és molt complexa i a més situa als adults en una posició delicada en quant a educar i acompanyar. Ens referim a una cultura digital en què el l’autonomia regeix l’ús i el maneig dels ecosistemes i les eines digitals per tal d’ aconseguir les pròpies fites personals, educatives, recreatives, relacionals, de salut o qualsevol altre àmbit. I cal afegir-hi: de forma segura, ja que hi ha una part important de l’apropiació que té a veure amb saber calibrar les oportunitats i els riscos. La paradoxa és que essent un repte eminentment col·lectiu, el seguim enfocant en clau individual.

L’abast és tan ampli que genera angoixa i incertesa pensar que hem d’educar en un àmbit en què ni les persones adultes acaben de comptar amb aquesta apropiació tecnològica. Encara juga menys a favor el fet que, en aparença, les infants i joves tenen més destresa instrumental en fer anar els dispositius. Però és important entendre que aquest repte és transversal, intergeneracional i que cal resoldre’l en equip. Així doncs, a continuació es presenten 5 aspectes fonamentals en el camí cap a aquesta apropiació i s’apunten algunes eines disponibles que es poden aplicar a l’aula, a casa o en qualsevol taller de lleure:

1. Hàbits digitals: Ens cal entendre que la major part d’Internet es regeix per l’economia de l’atenció. Això vol dir que les xarxes socials i les aplicacions estan creades i especialment dissenyades per copsar els nostres sentits. Les empreses propietàries es lucren recollint el rastre de cadascun dels clics que fem, els continguts que pengem i les converses que mantenim. Són empreses que fan servir aquesta informació per a finalitats comercials. És el cas de Google, que genera un 85% d’ingressos d’aquesta manera; o Facebook per a qui suposa el 98%. És important doncs generar uns bons hàbits digitals, que ens ajudin a reflexionar quines aplicacions utilitzem i si podríem estar fent servir algunes de programari lliure que ens permetin fer el mateix. Tactical Tech, un equip de recerca i activisme en l’àmbit digital, han creat un manual per a joves anomenat “Data Detox Kit” que aporta exercicis que ajuden a prendre consciència d’aquestes qüestions i apunten accions a prendre. Es poden fer individualment, en una classe, un taller o qualsevol altre format.

2. Higiene digital: Cuidar el nostre “jo digital”. És important saber qui som a les xarxes socials i quina és la imatge que projectem. Revisar i netejar de forma regular els nostres perfils i fins i tot limitar la quantitat d’informació que proporcionem. Per exemple, abans de fer una publicació podem aplicar les tres preguntes d’or:

1. Puc esperar-me dues hores a penjar la foto?
2. Em sentiré a gust si es converteix en el tema de conversa del proper dinar familiar? I si es fa viral i ho veuen milions de persones?
3. Estic donant informació sensible? Per exemple on visc, on sóc ara mateix o altres detalls que es puguin utilitzar en contra meva?

També val la pena decidir qui pot veure i qui no les nostres publicacions. Normalment podem triar entre penjar-ho tot de forma pública (ho pot veure qualsevol) o que ho puguin veure els nostres contactes. És recomanable diferenciar entre contactes creant grups diferenciats per persones properes o grups d’interès en aquelles xarxes que així ho permetin (per exemple Facebook o Instagram, Twitter permet restringir les respostes a les persones mencionades).

3. Dieta digital: Disposem de més informació a l’abast que mai i el que és complicat és tenir el criteri per contrastar-la, prioritzar allò que ens interessa i descartar el que no. En un context on la intoxicació informativa és freqüent, com ara notícies falses i altres tipus de desinformació, és molt important l’alfabetització mediàtica. En aquest sentit, poden ser molt útils els recursos de l’EduCAC, que compta amb diverses propostes didàctiques. Aulamèdia també ofereix diferents recursos per una ciutadania crítica amb els mitjans, i especialment en té una sobre qui decideix les notícies, que permet treballar el cicle complet d’una informació. A nivell internacional, el News Literacy project ofereix eines i recomanacions per investigar la veracitat de les notícies, vídeos i imatges.

4. Benestar digital: Equilibrar els temps de connexió i desconnexió ens ajudarà a sentir-nos millor, i podem provar de declarar alguna zona de la casa com a “lliure de pantalles” (per exemple l’habitació on dormim), però també podem aplicar algunes mesures per connectar-nos de forma més nutritiva i aquí la clau és l’autonomia. Des del Centre for Humane Technology ens arriben algunes propostes per un consum més conscient en forma de guia per a pares i educadors (en anglès). Una mesura senzilla és aprofitar el temps de pantalla per crear espais compartits. També proposen que revisem com ens sentim quan fem servir determinades aplicacions. I de fet tenen un rànquing de les apps que ens fan sentir millor.

5. Tribu digital: És fonamental que emprenguem el procés d’apropació i ús qualitatiu de forma col·lectiva. Si pensem en clau de tribu digital deixarem de pensar que la solució sempre ha de ser tecnològica i ens ajudarà a posar en valor els espais col·lectius que ja existeixen, a banda que ens permetrà no deixar ningú enrere i posar la tecnologia al servei de la transformació social, com fan a la cooperativa Colectic. Convertir els punts Òmnia, les biblioteques, centres cívics, entorns de lleure en espais que ens empoderin digitalment és important. En el context educatiu formal, les escoles poden ser un vector important, per exemple creant mentors digitals (alumnes més grans que puguin ajudar als petits) però sobretot crear espais de reflexió col·lectiva on la pregunta sigui primer què volem aconseguir i per què, i després pensem quin dispositiu o plataforma ens serà més útil per arribar-hi. L’aprenentatge col·laboratiu té moltes claus per donar-nos en aquest sentit. Els mitjans de comunicació també són part de la tribu i poden tenir un paper rellevant en la creació de referents en aquesta cultura digital. El Col·lectiu DonesTech destaca que és especialment urgent crear referents femenins i despertar vocacions científiques STEAM.

Liliana Arroyo, especialista en innovació social digital

Referències:

Fernández, M (2013): “La brecha digital terciara. El desfase de la institución escolar ante las desigualdades económicas y culturales en el entorno digital”, disponible en https://www.ucm.es/data/cont/docs/1010-2015-05-24-La%20brecha%20digital%20terciaria.pdf