5 propostes per encarar una crisi psicològica des de l’escola en temps del Covid-19

Les nostres vides estan canviant i canviaren encara més, això afectarà la vida social, familiar, les relacions personals i també l’escola. Encara no sabem com, però podem anticipar algunes qüestions, les més urgents. Estem vivint una emergència sanitària però també una mena de pandèmia social, reveladora d’altres problemes existents a la nostra societat: desigualtats socials, bretxa digital, oblit en la cura persones vulnerables, manca recursos sanitaris…Tot això s’ha fet pales aquest dies i en viurem les conseqüències per un llarg temps.

Es la primera vegada a la historia que una crisi ens ha fet sentir l’existència d’un subjecte global i planetari com mai ho havíem vist. Hem conegut campanyes, algunes virals, en les que dèiem “Tots som...” però aquesta ens ha tocat a tots i totes, en cada cos ha ressonat la por, la incertesa. Els infants i joves no han quedat al marge i, si be tenen menys preocupacions pel futur, ells també viuen amb neguit la por al contagi, seu o de familiars, la restricció dels contactes amb amics, les sortides al carrer i els llocs tancats.

L’impacta psicològic i emocional -a banda d’altres (salut, economia, convivència social)- d’un confinament llarg presenta manifestacions a la salut mental i al benestar emocional diverses: trastorns de la son, pèrdua d’hàbits, canvis d’humor sobtats, ansietat excessiva, tristesa, trastorns de conducta, dificultats de concentració. La seva intensitat i gravetat es proporcional al temps de reclusió però també a les condicions de cada persona i família, que son diverses i molt diferents. Per alguns, agreuja considerablement la seva precarietat i vulnerabilitat.

Com retrobar els vincles des de l’escola?

Ara, quan ens trobem en una fase final, cal posar els esforços en retrobar els vincles que s’han trencat o perdut durant el confinament. Cal recuperar allò que es recuperable, admetent que sempre hi ha pèrdues i que en el seu lloc haurem d’inventar noves maneres de fer. La qüestió, doncs, que ens hauríem de plantejar es:

Com podem fer, des de l’escola per retrobar aquests vincles i anar configurar una vida digna, sense renunciar a la diversitat i a la singularitat de cada alumne/a, i alhora sense renunciar a la universalitat d’alguns drets col·lectius?

Sense ànim d'exhaustivitat, oferim algunes propostes concretes:

En primer lloc, podem convocar alguna/s reunions amb mares i pares per orientar-los en la relació i convivència amb els fills/lles aportant criteris i recomanacions de cara a abordar les pors que manifestin a casa (contagi, sortides, signes d’estima als familiars) i/o els signes de tristesa i angoixa per pèrdues sofertes (morts, atur pares) i/o imaginades en un futur. Pautes de conversa i accions familiars conjuntes.

En segon lloc, cal incloure, en l’acció tutorial, aspectes nous, fruit de la crisi: la relació entre iguals (contactes), la relació amb les tecnologies i els aprenentatges, les pors i l’ànim trist vinculat a les pèrdues. Això pot vincular-se a treballs acadèmics –en equip- que aprofundeixen en alguns dels temes (coneixement de la malaltia, conseqüències sanitàries, socials i econòmiques...). El coneixement i a informació ajudaran també a esvair alguns dels prejudicis que podem generar.

Cal també cercar vies d’ajut als nois/es de suport i atenció psicosocial (individual y familiar) quan sigui adient, sense pressuposar problemes o trastorns abans que no tinguem signes evidents. Sabem que una crisi deixa empremtes, però no son per a tots iguals ni en el mateix temps. Cal respectar el temps que cadascú/a necessita per subjectivar l’ esdeveniment traumàtic. Aquestes derivacions als serveis de salut mental (CSMIJ, CDIAP) i/o serveis socials (SSB) es poden vehicular mitjançant l’EAP.

A l’àmbit educatiu es poden promoure intervencions de caire col·lectiu, amb grups de conversa reduïts (8-10 alumnes amb 1-2 professionals), mirant d’incloure el màxims d’alumnes, on tothom pugui testimoniar de les seves vivències, explicitar les seves pors i proposar solucions i/o formules de cooperació. Això evitarà contribuir a l’estigmatització de grups i/o de persones.

L’escola no pot assumir sola–ni li toca- l’abordatge d’aquesta situació i es per això que s’imposa un veritable Treball en xarxa amb altres professionals de l’entorn, coneixedors del context d’intervenció. Fora convenient establir una atenció intensiva a un grup reduït de famílies i alumnes, que per les seves necessitats específics ho requereixin, seguint la metodologia ja comprobada de programes com Interxaxes (Horta-Guinaró) i altres. Accions coordinades en xarxa amb altres serveis col·laboradors habituals del centre educatiu (EAP, CSMIJ, SSB, Lleure).