Puzles per a no abandonar els aprenentatges i la vida
15/01/2024
"Em dic Laura i tinc un fill de 15 anys: en Gerard. Estic una mica desesperada. Hauria d'estar fent quart de l'ESO, però amb prou feines aconsegueixo que es llevi i vagi a classe. Em diu que res se li ha perdut allà, que no vol estudiar i que li és igual tenir o no tenir el títol final."
"Jo sóc en Manel. A mi el que em preocupa és que el meu fill, en Jordi, ja està avisant que l'any vinent no farà res, que m'oblidi del batxillerat. Reclama el seu dret a tenir un any sabàtic. Diu que ja porta massa anys anant a escola."
"El meu nom és Maria. Ja porto uns quan anys batallant perquè en Jaume tingui uns resultats escolars com Déu mana. No hi ha manera que tregui notes acceptables. Ja el vàrem fer repetir segon, però no ha servit de res. Diu que lo seu no és estudiar."
"A mi ja m'agradaria que en Joan estudiés l'any vinent. Soc Míriam. M'ocupo sola de tres fills. El meu fill gran pensa que quan tingui setze anys haurà de treballar per portar diners a casa i per tenir-ne ell. Crec que li agradaria estudiar coses que tenen a veure amb el funcionament dels ordinadors, però no hi ha cap escola prop de casa i que sigui gratuïta."
"Treballo al costat de molts nois i noies adolescents per provocar que tinguin ganes de tornar a aprendre. Soc educadora i em dic Montse. Desenvolupo la meva feina en una escola de noves oportunitats."
"La meva filla va acabar l'ESO amb molt bones notes. Sempre ha estat una alumna excel·lent i una bona noia amb tothom. En acabar, va dir que no li interessava seguir anant a una escola onhavia d'aprendre coses inútils. Es dedica a llegir i estudiar coses rares. Té un grup que diu que fa poemes i componen música. Jo crec que està perduda. Ah!, soc en Miquel."
Aquest podria ser l'inici d'una trobada de cafè i pastes de famílies preocupades per aconseguir que el seu fill o la seva filla trobin algun forat en el món sense desconnectar-se de les possibilitats de continuar estudiant i pensin a preparar-se millor per a la vida que els espera. Ens falta, però, la veu de l'adolescent que viu en aquesta situació i que, potser, es mira la vida d'una altra manera.
Molts d'ells i elles estan atrapats entre desitjos, alegries, malestars i benestars. Tracten d'esbrinar, a estones, quina mena de lloc tindran en aquesta societat. En molts casos, estan gestionant una llarga batalla escolar. L'escola i ells acumulen una extensa llista de desavinences i no està clar que trobin un lloc on els tolerin ni si ells estan disposats a tolerar cap escola. La preocupació familiar és trobar el lloc on el fill o la filla descobreixin que no són babaus i tornin a sentir-se feliços aprenent.
La preocupació familiar és trobar el lloc on el fill o la filla torni a sentir-se feliç aprenent
La mares i pares del cafè tenien i tenen projectes per als seus fills i filles. A vegades, no són coincidents amb els que tenen les seves criatures grans. Els adults ens sentim desil·lusionats, els i les adolescents es consideren pressionats a portar vides que no són les seves, a viure vides definides per un altre. Esdevé complicat no donar "consells" des de l'experiència adulta i transmetre les ganes perquè no deixin mai de ser persones cultes, que saben i que així podran governar millor la seva vida sense ser explotats per uns altres.
Les dues parts, de diferent manera, tracten d'imaginar futurs i de reservar algun lloc vital per saber més (uns pensant en el títol, uns altres en com continuar aprenent tota la vida). Els professionals que miren de reconduir les seves vides estan capficats a què no s'aturin, no esdevinguin vaixells inamovibles, ancorats a la sorra.
Ells i elles han de poder notar, en la mirada de la mare o del vell o nou professor, que els adults pròxims tenim en compte totes les variables vitals, a més a més de les escolars. Ara, serà qüestió d'exercir l'espera, d'estimular suaument el seu aclariment, la pressió estimuladora de qui demostra que continuar estudiant pot millorar la seva persona, la seva vida. Evitar expressar que estem frustrats perquè no s'han acomplert els projectes que havien fet. Si no tenim cura, sovint aconseguim que les nostres pressions provoquin crisis que no es resolen amb parèntesis, sinó amb aturades definitives.
Ells i elles han de poder notar, en la mirada de la mare o del professor, que els adults pròxims tenim en compte totes les variables vitals, a més a més de les escolars.
Mares, pares i professionals s'han trobat a fer un cafè per cercar la construcció d'un puzle en què càpiguen peces d'aprendre, peces de descobrir i experimentar, peces inútils però inevitables, peces de vitalitat adolescent, peces del realisme adult... I això voldrà dir que a l'escola, a casa, fora, en temps escolars i no escolars facilitem que les puguin trobar i encaixar, que no hagin de fer el puzle amb peces només d'un tipus (sovint les acadèmicament obligatòries per a ells i elles insuportables).
