Abandonaments en viu i en directe

29/11/2023

Víctor Saura

Aquest curs estic fent classe a primer curs de tres cicles de grau mitjà i dos de grau superior. Són dos mons molt propers, però separats a la vegada per un abisme emocional. A grau superior la predisposició a l’aprenentatge de l’alumne és absoluta. Molts són persones que ja han tingut o tenen experiències laborals, s’han emancipat i saben com és de difícil guanyar-se el pa. Han reprès els estudis perquè volen progressar professionalment. Els qui venen del batxillerat són més joves, acaben d’entrar a la majoria d’edat i possiblement encara no han accedit al mercat laboral, però arriben amb coneixements sòlids, hàbits d’estudi i les mateixes ganes d’aprendre i encarar el futur. Els qui arriben de grau mitjà es poden comptar amb els dits d’una mà.

En tots aquests perfils la motivació és força alta, i la barreja de trajectòries d’uns i altres resulta enriquidora. Més encara perquè es complementa amb una barreja d’orígens, social i geogràfica.

A grau superior la barreja de trajectòries d’uns i altres resulta enriquidora. Més encara perquè es complementa amb una barreja d’orígens, social i geogràfica.

A grau mitjà el còctel és molt més complex. Hi ha una majoria d’alumnes que arriben de 4t d’ESO amb motxilles, actituds i moments maduratius molt diversos, i després hi ha un grup minoritari, de més edat, que ja està treballant o ha tingut experiències laborals, i que també sent la necessitat de tornar-se a formar per millorar professionalment. Per força, grinyola aquesta convivència entre nois i noies de setze, alguns dels quals molt desmotivats i disruptius, amb joves de vint-i-pocs que van deixar enrere l’adolescència fa temps i que se senten molt poc a gust en una aula on l’ambient i el xivarri recorden força als de l’ESO. A molts alumnes els costa entendre que aquesta és una etapa postobligatòria i professionalitzadora, i que el temps i les formes de l’ESO han de quedar enrere.

Publicació relacionada: Perduts pel camí: desigualtats en les transicions educatives després de l’ESO

Un alumne de grau superior, molt responsable i complidor, em va veure parlant amb els de grau mitjà a l’hora del pati i em va preguntar com m’anava amb ells. Li vaig explicar com era de diferent fer classe en un espai i l'altre, i com costava fer que es concentressin en la feina i deixessin de banda la xerrameca, les brometes, els auriculars, els mòbils o els videojocs als quals es connecten a la mínima que et despistes. Em va comentar que a l’ESO ell era dels qui estaven a tots els saraus, dels qui es comportaven fatal i feien anar de corcoll a tots els professors. Ja no era així, és clar. En algun moment va fer un clic. El mateix clic que han fet molts al llarg de l’adolescència, si bé alguns necessiten força més temps que altres. A grau mitjà n’hi ha que ja han fet el clic i n’hi ha que encara no. Com més es triga a fer més fàcil és que el sistema et consideri un cas perdut.

Amb aquest panorama he entès una mica millor algun dels factors que expliquen l’elevat abandonament escolar prematur a grau mitjà, en especial a primer. Algun, però no tots. Segons el Departament d’Educació, pràcticament una quarta part dels qui comencen no acaben o no superen aquest curs. És una dada demolidora, que hauríem de viure com un fracàs col·lectiu. Ignoro si aquesta serà la fotografia que veuré de la meva minúscula realitat quan arribem al juny. Vull pensar que no.

Pràcticament una quarta part dels qui comencen grau mitjà no acaben o no superen aquest curs. És una dada demolidora, que hauríem de viure com un fracàs col·lectiu.

Hi ha alumnes que es matriculen i no apareixen, o que ho fan un parell de dies i no se’ls veu mai més el pel. Altres que venen poc i ho fan desganats, i que segurament no completaran el cicle. D’aquests, uns quants no triguen a acumular incidències i expulsions per mala conducta. N’hi ha que hi són perquè han elegit ser-hi. I n’hi ha que hi són per desig, consell o ordre de la seva família o del seu tutor legal. N’hi ha que ho deixen perquè no suporten més això de passar-se cinc i sis hores al dia ficats en una aula, per molt que els continguts tendeixin més a la pràctica i menys a l’abstracció, i per molt que el segon any els esperi la formació en centres de treball. N’hi ha d’altres als quals els ha sortit una oportunitat laboral incompatible. N’hi ha que no s’han trobat el que esperaven. No han encaixat, no sé dir si amb la matèria, el grup, el professorat o les normes del centre.

Perdre a un alumne de vista sempre sap greu, perquè els professors podem tenir dies més bons o més dolents, però tots volem ajudar els nostres alumnes a tirar endavant. Però sap doblement greu quan qui plega és un alumne que posava tota la voluntat d’aprendre, que mai faltava i estava sempre atent, que feia les tasques que se li encarregaven i les lliurava a temps, que parlava quan se li demanava i no molestava ni interrompia als altres. A mi, que soc un nouvingut, això ja m’ha passat. En aquest cas concret, una alumna. ¿Per què ha pres aquesta decisió? Diu que sentia que no aprenia, i que ja ho tornarà a provar més endavant. La sensació de fracàs i d’impotència quan un/a jove et diu que se sent així és màxima.

Potser hauríem de preguntar-los directament per què han abandonat, ja que només d’una petita part en sabem el motiu.

Naturalment, aquest ha estat un cas excepcional dins de tots els abandonaments en viu i en directe que ja he presenciat al llarg d’aquest primer trimestre. Que tampoc són tants, i creuo els dits, perquè són encara molt més els que continuen. No es pot dir que els que han plegat no hagin rebut acompanyament. Amb tots s’ha fet un intens treball inicial de tutoria individual i grupal. I s’ha parlat amb les famílies o els tutors. Potser alguns necessitaven un esforç triple que no hem pogut o sabut proporcionar. Potser hauríem de preguntar-los directament per què han abandonat, ja que només d’una petita part en sabem el motiu. Ignoro si hi ha recursos per fer un seguiment individualitzat de l’alumne abandonador. Sospito que no.

Al costat de les decepcions, també hi ha petites satisfaccions. La de l’alumne que faltava molt i comença a faltar menys. La del que desconnectava amb facilitat i ja no ho fa tant. La del que sempre vol donar la nota i cada cop sembla més centrat. O la del desafiant que ja no ho és tant. O la d’aquell alumne callat i impassible que semblava passar de tot i que a poc a poc es va obrint i participant. Espero continuar amb tots vosaltres fins a final de curs.