Quin ha de ser el rol de l’acompanyament escolar en la gestió educativa del COVID-19?

La crisi sanitària generada pel COVID-19, les mesures de confinament obligatori de la població i el tancament generalitzat de tots els centres educatius catalans han posat de manifest l’enorme desigualtat que travessa les nostres societats i les nostres escoles. Aquesta situació excepcional ens ha colpejat a totes amb força, però no amb la mateixa intensitat ni efectes. El confinament i el tancament de les escoles ha posat de manifest les múltiples bretxes que travessen el nostre sistema educatiu i que situen sistemàticament a uns grups socials en situació de major desavantatge escolar. El temps de confinament, però, no només ha evidenciat que les condicions d’educabilitat de les famílies són enormement dispars. També ha mostrat que els models organitzatius i pedagògics dels centres educatius ho són. Com també ho és la seva relació amb les tecnologies digitals i la seva forma d’abordar la situació actual.

En aquest context, és imprescindible preguntar-se quines accions de política educativa cal aplicar des de les Administracions públiques i des del centres educatius–no oblidem que la política es troba tant a les institucions com a les aules; la fan el governs, com també les mestres o les famílies- per tal d’abordar la situació post COVID-19 en clau d’equitat i justícia social. I aquí és on entra el rol de l’acompanyament escolar, en el sentit més ampli de la paraula.

1. El sentit de l’acompanyament. Acompanyar significa estar o anar en companyia de l’altra, existir al costat de l’altra, participar en els seus sentiments. En aquest sentit, es fonamental entendre que les escoles són, o han de ser, tant comunitats d’aprenentatge com de cura. Perquè aprendre i cuidar estan intrínsecament relacionats. Si bé l’escola ha de tenir com un els seus objectius principals l’aprenentatge profund i significatiu de tot el seu alumnat, no ho pot fer sense tenir en compte el vincle, la cura, l’afecte. Per això és fonamental reclamar el rol de l’acompanyament com a tret inherent a tota tasca educativa. I si aquest rol era important abans del COVID-19, ara ho és més que mai, per garantir que les bretxes econòmiques, socials, educatives i tecnològiques entre famílies i entre centres no consoliden un sistema educatiu profundament segregat i desigual.
2. Reclamant el valor de la custòdia. Els sistemes educatius, en tant que institucions, desenvolupen tres grans funcions socials: la custòdia, la socialització i l’aprenentatge. Sens dubte, una funció no s’entén al marge de l’altra i totes s’han de desplegar simultàniament per tal que la tasca escolar sigui possible. Ara bé, durant molt temps la funció de custòdia s’ha menystingut, com si no tingués valor en sí mateixa. Quantes vegades no hem sentit la crítica de que l’escola no és un pàrquing de criatures. Però custodiar no significa aparcar, significa protegir, cuidar, vetllar, emparar. I aquest és el rol de la custòdia que ara més que mai hem de reclamar. Perquè sense custòdia escolar s’agreujaran encara més les desigualtats socials i de gènere que travessen les nostres societats. Perquè la cura dels nostres infants recau, sens dubte, en les seves famílies però també en les seves escoles, com a institucions socials fonamentals. Sense una escola que custòdia, de forma presencial, a la nostra infància i a la nostra joventut, a més, és impossible desplegar les funcions de socialització i aprenentatge.
3. El sentit de l’escolaritat. Aprendre és una activitat profundament social i emocional on s’hi posen en joc tots els sentits. No podem oblidar, per tant, que durant aquest període d’excepcionalitat, els nostres infants i joves, han viscut morts i malalties; pèrdues de feina per part dels seus pares i mares; pors i angoixes; avorriment; i un llarg etcètera de vivències i sentiments que no es poden deixar al marge de la tasca educativa. En aquest context, la principal preocupació educativa ha de ser no deixar a cap infant enrere. El perill de ‘perdre el curs’ no s’explica directa ni prioritàriament per aquells continguts curriculars que els nostres joves i infants –uns més que altres- no podran adquirir mentre estan confinats a casa. S’explica per una pèrdua molt més amplia. La pèrdua de sentit de l’escola. Aquest és el perill: que els nostres infants i joves es desconnectin del sentit de l’escolaritat, que augmenti la seva desvinculació escolar. Perquè una escola que no els interpel·la, que no connecta amb les seves vides, és una escola buida. En aquest sentit, es fonamental dotar als nostres centres educatius de temps per a l’escolta i per a la cura; temps per a la reflexió i per al diàleg. Perquè la tornada a les aules no es pot fer al marge de la vida. Com mai, de fet, s’ha pogut educar d’esquenes a la vida.
4. Cuidar als centres educatius i als seus professionals. Hem dit al principi d’aquesta reflexió que el temps de confinament no només ha posat de manifest l’enorme desigualtat que existeix entre les famílies, sinó també entre centres educatius del nostre país. Acompanyar, per tant, implica també que l’Administració Educativa estigui al costat dels centres i els seus professionals; que no permeti que en nom de l’autonomia pedagògica es reforci la desigualtat entre escoles; que estableixi criteris comuns per a tots els centres en relació a les tasques educatives desenvolupades tant durant el temps de confinament com durant el retorn a l’escola; que estigui prop dels professionals que treballen dia a dia als centres educatius per acompanyar la tornada, una tornada que serà incerta per a totes i que necessitarà de recursos, d’empatia i d’escolta.
5. Posar l’acompanyament al centre de l’agenda d’acció. En definitiva, acompanyem-nos unes a les altres, escoltem-nos i cuidem-nos. I no oblidem que acompanyar, escoltar i cuidar implica actituds, recursos i accions concretes. No esperem que sigui massa tard per desplegar-les.