Què vol dir educar en positiu?

Sovint el procés d’educació en família acaba marcat pels càstigs i els crits com a principal eina per a modificar comportaments inadequats. Això fa que molts pares i mares es trobin, amb impotència, abocats a episodis successius d’imposició de l’autoritat.

Però un altre model de socialització és possible i efectiu: el de la parentalitat positiva. I no només és possible sinó que el càstig físic s’ha demostrat que no és eficaç i, el que encara és pitjor, transmet que amor i violència poden anar de la mà. És veritat que aquesta opció requereix més esforç, temps i dedicació, però els resultats són més positius per als propis infants, per a la família i per al conjunt de la societat: afavoreix l’autoestima, l’autonomia, el respecte a l’altre i la gestió de les emocions.

La parentalitat positiva es fonamenta en 3 condicions:

• Conèixer i entendre els infants en cada etapa de desenvolupament: com se senten, pensen i reaccionen…:
  1. Entre els 0 i els 12 mesos: la dependència cap a l’adult és total i en aquesta etapa es desenvolupa el vincle afectiu amb la persona que ofereix les cures. En aquesta etapa cal que el nadó rebi contínuament afecte i atenció, i és essencial crear un entorn previsible i estructurat.
  2. Entre els 12 i els 36 mesos: és l’època de l’exploració de l’entorn i de les primeres descobertes. En aquesta etapa l’infant pot mostrar timidesa davant d’estranys. En no entendre perquè no pot fer algunes coses sovint la frustració es canalitza a través de marranades i la manca de control de les emocions fa que pugui enfadar-se si li prenen les seves coses o l’atenció del seu pare/mare. És per això que cal ensenyar a gestionar les frustracions raonant els motius dels “no” i cal començar a establir normes clares i argumentades.
  3. Entre els 3 i els 6 anys: els infants comencen a cercar els límits de la seva autonomia i, sovint, això passa per qüestionar les normes establertes. Volen imitar els adults i tenen una energia inesgotable. Tenen molta curiositat i contínuament pregunten els “per què?” de les coses. Cal no censurar la curiositat, permetre-li la màxima autonomia i deixar-lo col·laborar ensenyant-li la millor manera de fer les coses. En aquesta etapa es manté la importància de la fixació de límits i normes.
  4. Entre els 6 i els 10 anys: els infants comencen a desenvolupar habilitats socials i són molt sensibles a les crítiques; cal evitar danyar la seva autoestima amb crítiques constants. És més important, doncs, donar suport i motivar que renyar i destacar les equivocacions. En aquesta edat és important ensenyar-li a expressar les seves frustracions i a gestionar els conflictes entre iguals.
  5. Entre els 10 i els 18 anys: en aquesta època les amistats esdevenen un dels pilars del procés de socialització però en ocasions generen conflictes i frustracions. També és l’etapa de l’adolescència en la que la necessitat d’autoafirmació porta, sovint, a xocar amb els adults; el paper dels progenitors és el de donar suport, oferir seguretat i estabilitat, i respectar la necessitat d’independència i de nous gustos. La major autonomia requereix una revisió de les normes que ha de ser dialogada i raonada. Cal parlar amb ells/elles sobre els perills amb què es poden trobar i sobre pràctiques que poden ser perjudicials.
• Oferir seguretat i estabilitat: els nens i les nenes han de confiar en els seus pares i mares, sentint-se protegits i guiats. Els vincles afectius que es creen els primers anys de vida són essencials en la construcció de la identitat i de l’equilibri emocional. Per aconseguir-ho cal tenir en compte algunes pautes quotidianes:

1. Atendre les necessitats de l’infant de manera efectiva i esbrinar què li passa al més aviat possible.
2. Protegir-lo del perill sense ser alarmista.
3. Expressar-li l’afecte obertament.
4. Dedicar temps a jugar amb ell/ella.
5. En les primeres etapes respondre a la irritació amb calidesa i contacte físic.
6. Educar amb afecte també exigeix establir límits i normes.
7. Cal mostrar interès per les seves preocupacions i interessos.

• Optar per la resolució dels problemes de manera positiva: sense recórrer a càstigs físics.

1. S’han d’afrontar els conflictes de manera pacífica i empàtica: amb eines d’escolta activa, posant-se en el lloc de l’altre, mantenint el respecte i la cordialitat, i cercant una solució negociada.
2. Cal tenir present que els càstigs físics i humiliants influeixen en la salut mental i la percepció de felicitat a llarg termini ja que provoca sentiments de solitud, tristesa i abandó, danya l’autoestima i augmenta el risc de desenvolupar depressió en el futur. A més augmenta i legítima davant les noves generacions l’ús de la violència en la societat.

Si estàs pensant: ah, molt bé, però això com es fa? Mira’t aquesta infografia amb exemples concrets, et pot ser molt útil!

Font: https://www.savethechildren.es/sites/default/files/imce/docs/guia_quien_te_quiere_a_ti_vok.pdf