Domi Viñas. Directora de l’Institut Escola El Til·ler de Barcelona
[Miquel Àngel Alegre, cap de projectes de la Fundació Bofill]
Directora d'un institut escola, també en aquest cas catalogat com de màxima complexitat. En el vostre cas per la part dels alumnes de secundària que sou poquets, si ho comparem amb un institut gran, em deies al voltant dels cent alumnes. Doncs posant els numerets en la calculadora ens sortia que us correspondria un increment al voltant del 190.000 € pel vostre centre, any per any. A partir d'aquí es poden fer totes les equivalències, això a quants docents correspondria? A quants perfils no docents? Per baixar ràtios, per fer codocència, per quantes aules d'acollida. Tot això és un exercici que vindria a part, que no és el que et demano que facis així sobre la marxa. El que et demano és el mateix que demanava les teves companyes és a dir, quines serien com les dues o tres necessitats que amb aquests increments voldries tenir com clarament resoltes i que ara mateix tens dificultats per poder-ho tenir ben resolt. I en el teu cas afegeixo com un extra que és dir, com creus o quina creus que hauria de ser la millor manera perquè es relacionessin els centres educatius, en aquest cas el teu, un centre com el vostre, amb l'administració educativa, de cara a facilitar la gestió d'aquests recursos, la rebuda, l'aprofitament i la gestió d'aquests recursos. Han aparegut conceptes com els acords de coresponsabilitat o els contractes programa, es parlava com de plans de millora o de seguiment i suport, és a dir si tens idea d'algun possible mecanisme que pogués existir com per dir necessitem més, ens hauria de correspondre més per equilibrar condicions d'escolarització i la manera com per poder tenir això a to i a dia i perquè jo pugui planificar hauria de ser a través d'un instrument d'aquestes característiques. T’estic demanant molta cosa però sé que ho podràs respondre perfectament.
[Domi viñas]
Em demanes molt però en podríem parlar. Evidentment, m'afegeixo a totes les demandes que han sortit en aquests moments per part de les meves companyes. Després en parlarem, però si tan fàcil fos trobar un mecanisme doncs probablement hi ha gent que ja l'hagués pensat. Amb la reflexió que jo em quedo amb aquesta xifra que ara has deixat aquí damunt de la taula és que, no és tant atendre les necessitats que tenim, és que aquests recursos arribin quan toca. En ocasions ens trobem que parlem de números, parlem de xifres, però són situacions puntuals, de manera que no podem fer previsió a llarg plaç de quines seran les actuacions que farem perquè no sabem si tindrem aquests diners o no els tindrem o en tot cas ens avesem a prendre decisions, com podria ser una decisió molt senzilla que és decidir si continuarem, si donarem continuïtat a les extraescolars o a les colònies que es fan al centre quan no sabem si realment disposarem d'una quantitat econòmica per tirar endavant. Per tant, no es poden fer previsions a llarg termini. Això també debilita molt els projectes educatius de centre perquè són projectes, com ara comentàveu aquí, que tenen certa dificultat afegida, evidentment. Això no ho podem negar, que hi ha un sobreesforç per treballar en aquests centres i que requereix també donar estabilitat, tant econòmica com professional. Ara parlàvem d'aquestes figures que podíem afegir als equips educatius perquè no són només docents sinó, també ho hem parlat, són totes aquestes figures que en algun moment o altre, gràcies als recursos, hem pogut incorporar als centres i que sempre ens movem en termes de fragilitat perquè no sabem quina continuïtat podrem donar.
D'altra banda també hem d'atendre situacions que afecten a l'entorn educatiu que esdevenen de manera sobrevinguda. Tenim, ara en parlava la companya, molt alumnat que està arribant al centre en format de matrícula viva i que probablement com són centres que tenim places disponibles acabem acollint aquest alumnat amb unes dificultats, amb unes mancances, que l'escola no està preparada per donar-hi resposta. És a dir, arriben al nostre país, necessiten tenir atencions bàsiques, com poden ser la beca del menjador, com poden ser recursos materials, i no sempre tenim una resposta clara per part de l'administració per dir doncs podeu tenir aquesta beca per poder dinar al centre. Ens hem d'esperar, hem d'omplir un munt de paperassa, veure com es resol aquesta situació i els dies van passant. La velocitat de la necessitat dels infants no és la velocitat dels adults, ni molt menys, la premura dels temps de l'escola és molt més ràpida i nosaltres hem de gestionar tot això de manera eficaç i alhora amb una agilitat afegida.
Em feies aquesta pregunta de quin, s'hi pogués fer aquesta demanda, quina és la millor manera de relacionar-se amb l'administració. És un tema una mica complicat, tant pel que estem vivint com perquè realment s'han fet tastets d'intentar buscar aquestes millores a través de programes, a través de projectes, programes pilot, però que en general tots ells tenen una característica en comú que és aquesta fragilitat, aquesta poca previsió i aquest viure el moment, viure el dia a dia, que nosaltres tampoc amb aquesta poca estabilitat no ens ajuda a treballar d'una manera afiançada.
Sí que per nosaltres seria molt important, parlàvem abans d'aquesta invisibilitat que patim alguna tipologia de centres, mentre tinguem cobertes unes necessitats bàsiques no anem més enllà. La majoria tenim projectes molt interessants, transformadors, innovadors, com parlaven ara de la Xarxa d'Escoles Públiques de Reus i realment jo crec que la mirada hauria de ser intentar conèixer-nos més en profunditat. L'administració ha de vetllar per veure quines són les necessitats reals dels centres, com donar resposta i després fer un seguiment però no fiscalitzador, no fer un seguiment des del retiment de comptes, no fer un seguiment de fer una presentació d'on hem arribat i què hem aconseguit, sinó un seguiment més intens, o intensiu, però que faci referència a quina és l'equitat entre les demandes i tot aquest ball de xifres que tenim en la nostra gestió de centre i veure de quina manera hi ha un reconeixement més personalitzat de quina és la tasca que es fa en aquests centres. Que jo no voldria dir de màxima complexitat, sempre m'ha rascat, perquè penso que som centres que donem moltes oportunitats, per tant canviem complexitat per alguna altra paraula, en algun altre moment del debat.
