Què et sembla la proposta d’un finançament per fórmula i de què s’hauria d’acompanyar per ser efectiu?
Xavier Bonal. Catedràtic de la UAB
[Miquel Àngel Alegre. Cap de projectes de la Fundació Bofill]
Estem parlant d'aquesta idea del finançament per fórmula que en diem finançament per fórmula d'equitat, que és aquest sistema per ajustar el finançament, els recursos, a les necessitats dels centres, de manera que al final s'equiparin les condicions d'escolarització a les condicions d’educabilitat en els diferents centres educatius. Quina opinió et mereix un sistema d'aquestes característiques? Així en general, i d'alguna manera fins a quin punt pots pensar que requereix el seu desenvolupament, la seva implementació, de que al mateix temps passin altres coses més de polítiques. No sé, a part d'igualar condicions d'escolarització, un cop hi ha la desigualtat, doncs de polítiques més estructurals que tinguin a veure amb la lluita, per exemple, la lluita contra la segregació. O obre també aquest debat alguns altres melons que puguin tenir a veure amb l'autonomia dels centres etc. Com ho veus, això?
[Xavier Bonal]
Ho veig bé. Ho veig bé no només pels arguments que per exemple en Marcel (Pagès) i en Xavier (Chavarria) ens exposaven excel·lentment al principi sinó perquè a més no és casual que una gran proporció de països de l'OCDE estan desenvolupant models de finançament per fórmula. És a dir no estem inventant la roda, de fet, hi ha mecanismes en marxa, això sí amb nivells de diversitat i desenvolupament de fórmules en si mateix i de mecanismes molt diversos. Bàsicament jo crec que hi ha dues qüestions que fan d'això una bona notícia. La primera és que quan parlem del pressupost educatiu estem parlant d'un pressupost que és altament captiu, que pràcticament un 80 per cent del pressupost ens ve determinat pel professorat, pel volum d'alumnes i el volum de professors, això ens deixa un marge relativament petit per a la variabilitat. I si a sobre aquest 20 per cent o aquest 25 per cent de marge que es pot tenir segueix una lògica, no només lineal, sinó altament burocratitzada com ens exposàveu aquí, evidentment tenim limitacions per respondre de manera àgil. Especialment jo crec que el tema que subratllava la Domi, la manca d'agilitat, és un dels temes més dramàtics. És a dir, el recurs arriba quan el problema fins i tot ja l'hem resolt a través d'una altra via. I aquest és un tema prou simptomàtic. Per tant, aquests relativament petits marges d'autonomia financera que pot haver-hi en un pressupost global educatiu que és altament captiu, si a sobre el convertim en un finançament lineal, i crec que ha quedat exposat al principi també que venim molt d'aquesta lògica, venim molt d'aquesta pràctica, burocràtica i lineal. I que la pràctica lineal en un sistema que és desigual genera desigualtat. Per tant hem de ser capaços de fer unes lògiques de finançament més selectives, més adequades a determinats entorns.
A partir d'aquí, com també ens exposaven al principi crec que el meló està obert per una gran diversitat de models, i de tensions fins i tot, dins del mateix model. Per exemple hi ha una tensió que encara no ha sortit que és la tensió centre territori. Tenim una llei d'educació de Catalunya que va consagrar l'autonomia escolar però que no va reforçar tant l'autonomia territorial. I en canvi estem desenvolupant ara un decret d'admissió d'alumnes on el tema territorial agafa un especial protagonisme. Bé, on volem encaixar un model de finançament per fórmula? Amb una lògica de zonificació i territorialització o amb una lògica de centre? Per exemple, podríem plantejar-nos que la lògica de càlcul de necessitats és territorial, és zonal, i dintre d'això forma part d'un conjunt de polítiques que podria incloure, com diu l'article 62 del decret d'admissió, fins i tot la possibilitat de matriculació en zona i que permetria simultàniament lluitar contra la desigualtat de recursos i atendre més necessitats, simultàniament amb una lògica de redistribució d'alumnes, de reducció de la segregació i de reequilibri del territori.
I per què dic això? Perquè també hi ha riscos en aquests models i no els podem ignorar. I en aquest model jo crec que hi ha dos riscos que són especialment significatius. Un és el risc de la classe política per trobar un desllorigador dels problemes socials que pot haver-hi en el sistema. Teniu més problemes? Aquí teniu més recursos. És allò que anomenem l'estat bomber o l'estat d'emergència. Jo vindré, no et preocupis, cada vegada que surti un problema gros aquí posaré un professor més o aquí posaré un TIS o aquí posaré el que necessitis. I pot portar el risc de desplegar mecanismes especialment de focalització i molt menys de política estructural de redistribució. És a dir, en un sistema educatiu ideal el finançament per fórmula no hauria de ser necessari o hauria de ser una part mínima de la redistribució perquè ja hauríem aconseguit reduir la desigualtat entre la complexitat dels centres. Per tant, consagrar un sistema on la focalització és per excel·lència un mecanisme, no només és de risc perquè pot ser atractiu per a una classe política que té més por a la lògica de redistribució sinó perquè acaba produint reaccions paradoxals. Com és que quan els centres, per exemple, amb un nou sistema de càlcul que es va aplicar de la màxima complexitat social dels centres a alguns se'ls va canviar la categoria i van deixar de ser de híper màxima complexitat per ser només d'alta complexitat. És clar, llavors jo no, jo vull ser de màxima complexitat perquè em corresponen més recursos. És a dir, jo vull estar pitjor, la qual cosa és una mica... ho estic caricaturitzant però evidentment el que acaba comportant és una lògica gairebé perversa de dir no no, no vull que em passi això perquè no vull que em treguin fins i tot alumnes amb dificultats perquè em podria quedar amb menys recursos, la qual cosa és molt absurda. I aquests mecanismes i aquests riscos s'han de tenir en compte.
I el segon gran risc és, i crec que el Xavier (Chavarria) ho apuntava de forma brillant jo crec, que és el tema de com entenem l'autonomia de centre i alhora la rendició de comptes. I aquí jo crec que tenim un tema molt important a debatre i a treballar i a entendre’l bé. D'una banda crec que queda exposadíssim que en el discurs de les tres directores hi ha un tema molt clar reivindicatiu que és a dir volem agilitat i volem autonomia, o sigui volem aquests recursos però nosaltres sabem allà on els necessitem, vosaltres ho sabeu molt millor que ningú altre. Si el que et cal és, per exemple, jo recordo en alguna entrevista per algun altre projecte a una directora d'un centre de màxima complexitat i em deia: jo el que vull és que algú em doni un gestor. Per què es trobava ella no podent fer de líder pedagògic sinó d'haver de gestionar beques de menjador de tothom, ajuts socials, etc. I necessito algú que em resolgui tota la paperassa, tota la burocràcia que són necessitats de les famílies i que això no es contempla. Aquesta autonomia és necessària i la rendició de comptes també és necessària perquè sinó podem crear un sistema on simplement la lògica basal i no la lògica d'objectius o de contracte programa, diguéssim, no estigui present. Ara bé, aquí és on hem d'anar al tanto, com entenem aquesta rendició de comptes, com entenem més que una rendició de comptes una rendició amb acompanyament, per exemple. Ha sortit, el Marcel (Pagès) ho explicava. El tema es pot lligar a temes d'indicadors de rendiment, de fet a Catalunya va haver-hi un sistema en el seu moment, quan el govern de Convergència i la conselleria de la Irene Rigau que introduïa mecanismes de gairebé sanció i d'intervenció en els centres que no havien tingut bon rendiment, en la qual es sentien doblement castigats aquests centres. Aquesta no pot ser la lògica. Per què? Doncs perquè el rendiment educatiu sabem, entre altres coses, que no depèn dels recursos. Que els recursos ajuden i són necessaris? sí, però que amb això tu resoldràs demà passat el fracàs escolar amb el finançament per fórmula? No. Per tant no pots vincular la rendició de comptes directament al rendiment.
Per tant, debatem bé sobre què entenem per retre comptes, que s'han de retre efectivament. M'ha agradat molt la dimensió professional interna de la rendició de comptes com un element molt positiu. I una altra manera d'entendre això també, i amb això acabo, és entendre que quan estem parlant d'aquests entorns, i aquí segurament coincidireu amb mi, és el cas més paradigmàtic en el qual l'escola sola no pot. L'escola sola no pot resoldre aquests problemes i en canvi continuem tenint un sistema d'administració pública extremadament parcialitzat, dels recursos escolars, dels recursos socials, de recursos de salut, dels recursos de l'EAIA, del sistema de protecció etc. Per tant el finançament per fórmula també hauria de contemplar recursos pensats des d'una lògica integrada i aquí torno a la territorialització. Crec que la lògica de proximitat i de territori és una lògica molt més potent per entendre quin tipus de necessitats tenen els centres que van més enllà d'educació i, com deies molt bé, subratllen la dimensió d’educabilitat fins i tot per davant d’educativa purament.