Quins instruments ajudarien en l’acompanyament als centres educatius, i especialment als més complexos, per adaptar els recursos a les seves necessitats?

Albert Ramírez. Inspector en cap a la Catalunya Central

[Miquel Àngel Alegre. Cap de projectes de la Fundació Bofill]

En el teu cas, clar, la inspecció es troba en una posició bastant privilegiada per d'alguna manera copsar i entendre les dificultats o les maneres com els centres treballen i gestionen els seus recursos i també allò que els pot ajudar o acompanyar a participar en determinats programes de millora. Parlàvem d'uns determinats programes que hi ha hagut en el passat: de coresponsabilitat, xarxes, etc. i tot allò que pugui en un centre ajudar a participar d'alguna manera en aquests plans, en aquests programes on hi ha involucrats recursos i també compromís amb uns determinats objectius. En general són programes, i ho deia la Domi, són programes que han existit, que han aparegut, que després s'han desinflat en alguns casos o que han estat eterns programes pilot que després no s'han acabat de desenvolupar: els mateixos programes d'autonomia amb més recursos, amb més rendició de comptes o amb una rendició de comptes diferent; els acords de coresponsabilitat, contractes programes, etc. que no han tingut una estabilitat i un escalat clars. Des del teu punt de vista, si aquest pensem que podria ser un instrument una mica clau per, d'alguna manera, desllorigar aquesta situació de quins recursos, quants recursos, amb quina velocitat, amb quina rendició de comptes, amb quina agilitat, amb quina capacitat de maniobra... Un instrument clau podria ser aquest. Què caldria o quins incentius o quins estímuls podríem pensar que aniria bé que tinguessin els centres educatius per entrar en aquests programes i per mantenir-s’hi i per voler-los. El Xavier Chavarria feia aquesta distinció, no és que hi hagis d'estar, és que tu vols estar, perquè essent-hi aconsegueixes uns recursos que satisfan, que s'adeqüen a les necessitats, etc. Perdona l'extensió de la pregunta però, quines creus que podrien ser aquestes dos o tres palanques?

[Albert Ramírez]

Jo explicaré la meva percepció i segur que després de tres directores que això ho viuen cada dia no sé si aportaré gaires coses addicionals. Però la percepció que jo tinc és que els impulsos que fins ara s'han anat fent són poc sostenibles, injecten uns recursos però l'eficiència en la gestió d'aquests recursos no és sostenible, i no és sostenible al meu parer perquè fonamentalment els recursos es destinen a l'aula als alumnes, que és com ha de ser, però s'oblida una part d'aspectes que han sortit jo diria que amb les tres directores. Que és el dia a dia, la burocràcia, el volum de gestió que comporta gestionar més recursos. Si jo tinc més recursos, necessito una estructura de gestió superior a la que hauria de tenir amb menys recursos. I això, a data d'avui, el Departament diríem que segurament no ho té tan ben resolt com si cal posar mig docent més, com si cal posar una TEI més. De vegades evidentment aquests recursos són necessaris però en un centre, i especialment els de màxima complexitat per entendre'ns, la relació amb les famílies comporta una dedicació horària que no té res a veure amb un altre centre. Res a veure. Passes una nota i tothom ho entén o passes una nota i l'has d'explicar. I això són hores.

Això, la Comissió Social, un centre la fa no sé cada quantes setmanes o la fan cada setmana, o la relació amb el Pla de Barris o amb el Pla d'Entorn o amb la Policia Local o amb els Serveis Socials o amb el Consell Comarcal. I segur que em deixo elements en els quals és necessari i el departament orienta que els centres han d'obrir les portes i han de ser un element de dinamització social, però això requereix uns recursos de gestió, d'apuntar les famílies, de fer el seguiment de les assistències, etc. Aquest dia a dia que a data d'avui amb els projectes, amb els plans de millora, amb els acords de coresponsabilitat, acaba caient en el voluntarisme dels equips directius que estan al darrere i això fa que sigui poc sostenible. En alguns casos s'havia fet com a departament posar algun càrrec addicional per algun projecte o també es podria contemplar, que s'hauria de revisar, aspectes normatius o d'organització del mateix personal. Més descàrrega lectiva per a les persones que estan actualment a l'equip directiu o més suport administratiu. Jo he vist centres de màxima complexitat d'una línia que no tenen no sé quants alumnes i com que no arriben a no sé quants alumnes no tenen la dotació sencera de l'administrativa i en tenen mitja. Però és que la feina que hi ha allà, i cada vegada que hi ha beques o que hi ha no sé què, és que és deu vegades més que un altre centre de doble línia.Això fins a data d'avui penso que el Departament ho ha tingut poc present. Cert és que els centres de màxima complexitat tenen més recursos que els que no ho són i donen de sí. Però és que l'alumnat és més complex.

I, a part de tota aquesta qüestió de gestió, deixeu-me que faci menció especial a les tutores de P3. Tenir 25 o 20 alumnes, que parlen català, que han estat escolaritzats a la llar, que parla castellà i que han estat a casa o que no han estat escolaritzats i no parlen ni català ni castellà i la tutora no parla cap de les llengües d'aquests alumnes. Això és un drama. I cal un reforç especial en aquesta tipologia de centres, que tenen població amb problemes de llengua, específicament per a infantil que és on es fonamenten tots els aprenentatges. I si no arriben a primer de primària amb un mínim, a casa seva no tenen models, han de tenir més models per tant hi ha d'haver més personal. Hi ha d'haver més capacitat d'interacció oral entre l'adult i l'infant i això vol dir duplicar segur recursos.