Mar Avendaño
El racisme també condiciona les trajectòries educatives. Cada 21 de març se celebra el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial, una data que ens recorda que les discriminacions continuen formant part de la vida quotidiana de moltes persones al nostre país. En un context de creixement dels discursos d’odi que poden fer encara més hostil l’experiència vital de determinats col·lectius.
Mar Avendaño, directora del programa Mentora, ho parla amb Déguène Eufemia Seck Martín, membre de l’àrea d’Educació de la Coordinadora d’Associacions Senegambianes de Catalunya (CASC) i membre de l’equip impulsor del Punt Mentora Mataró, col·laboradora del CEAi i jurista especialitzada en dret internacional públic i arbitratge, i amb Jenabou Dembagam, tècnica de projectes vinculada a l’àmbit comunitari i intercultural, graduada en Sociologia i amb un postgrau en Migracions Contemporànies per la UAB.
Des de les seves trajectòries i des del treball comunitari, comparteixen reflexions sobre com el racisme, les expectatives i els imaginaris socials travessen les trajectòries educatives de molts infants i joves racialitzats i condicionen les seves oportunitats i experiències dins i fora de l’escola.
Com parlaríeu de l’experiència que tenen avui infants i joves d’origen migrant al sistema educatiu?
Déguène Eufemia Seck Martín: Especificar com és l’experiència d’una persona d’origen migrant és molt complicat. Però crec que hem de partir d’una idea molt clara: Quin pes té realment la diversitat en el nostre sistema educatiu? És una prioritat? No, no ho és. I aquest hauria de ser el punt de partida de la conversa.
Això fa que molts infants i joves habitin un espai però sense existir-hi del tot. Poden sentir que el sistema no els contempla, que no s’espera res d’ells, però que, alhora, se’ls exigeix moltíssim. Viure en aquesta contradicció és molt complicat. Alguns joves ho expressen gairebé com una “esquizofrènia vital”, una experiència que debilita moltíssim la capacitat de projecció que poden tenir.
Jenabou Dembagam: Crec que és important dir que el sistema educatiu no és un espai neutre, que no és igual per a tothom. Això afecta com et veus a tu mateixa, les expectatives que tens sobre què pots arribar a fer, sobre el teu itinerari educatiu i sobre la teva vida en general.
“Ser un infant o jove racialitzat et col·loca sempre a l’excepció”
Hi ha molts estudis que expliquen com les expectatives que l’entorn projecta sobre tu acaben sent determinants de la pròpia autopercepció i de veure’t com un alumne o alumna que pot continuar i arribar allà on vol. Com opera això?
Jenabou Dembagam: Sí, i crec que aquí hi ha el quid de la qüestió. Si parlem de sistema, hi ha una part de normatives, de currículum, del que vulguis. Però l’escola no és un ens que flota. Està formada per institucions, per edificis, però sobretot per persones. Persones que han estat socialitzades en contextos específics, amb un bagatge sociohistòric concret, i que poden tenir prejudicis.
Hem de tenir la valentia de parlar-ne, perquè aquests prejudicis, de manera implícita o, a vegades, fins i tot explícita, entren a l’aula, on infants i adolescents passen hores i hores. Externalitzar-ho tot en “el sistema” moltes vegades és una manera de parlar-ne sense sentir-nos incòmodes.
Si un docent no té expectatives de futur per a tu, això condicionarà la teva trajectòria. Ho podem veure clarament quan parlem del pas de l’institut als estudis postobligatoris. Com és possible que, a 2026, no hi hagi representació de persones racialitzades a les universitats? No és que els joves hagin d’anar a la universitat o no: és que hi ha una mena de tamisatge que impedeix que aquest alumnat passi de certs espais concrets.
Déguène Eufemia Seck Martín: La clau del canvi és la pedagogia. Primer, admetre que hi ha moltíssima ignorància. Però no és una ignorància “natural”, sinó que ve d’un imaginari construït històricament i heretat del racisme pseudocientífic. I després, formar-nos i aprendre.
Aquestes discriminacions de què parlem, com es poden veure en la vida quotidiana dels centres?
Déguène Eufemia Seck Martín: Un exemple molt clar és el pes de la conducta. No pesa igual la conducta d’un jove d’origen migrant o racialitzat que la d’un altre alumne. La interpretació no és la mateixa, i tampoc la punició.
Quan diem “conducta”, ens referim a com és llegida una actitud, tant si és positiva com si és negativa. No se’ns dona el mateix valor. Aquí entra també la qüestió de l’orientació, que per a mi és claríssima, perquè condiciona molt com se’ns llegeix i què s’espera de nosaltres. Com és possible que un alumne de primer d’ESO ja quedi pràcticament situat en un camí educatiu del qual sembla que no pot sortir? Que no pugui tenir l’expectativa d’estudiar batxillerat o d’arribar més lluny? Per què? Això és un condicional. I els estem dient, implícitament o explícitament: “Tu no pots evolucionar”, i tots podem evolucionar.
“Un docent que es posiciona davant d’una situació d’injustícia pot tenir un impacte enorme”
Creieu que el context actual, en què certs discursos que posen el focus en determinats col·lectius per qüestions identitàries o religioses salten a l’esfera pública i mediàtica, encara ho complica més?
Jenabou Dembagam: Des d’un punt de vista sociològic, aquests discursos no sorgeixen del no-res. No apareixen “com bolets”, sinó que hi ha una desmemòria molt profunda. Per exemple, pensar que la presència islàmica és externa a la cultura catalana o no veure com la colonització ha deixat empremta en les nostres ciutats, en els edificis, en el patrimoni o en la història que expliquem. Això, en el nostre context, no és només invisibilització: és desmemòria.
Ens han arrencat el dret a tenir una mirada més àmplia sobre la memòria col·lectiva, i aquesta desmemòria té efectes molt concrets en com es construeix la racialització i la mirada sobre l’altre avui. De tot això, l’escola no n’està aïllada. Quan ensenyem història, currículum i memòria, també estem transmetent una determinada manera de mirar el món. La història no deixa de ser la manera com ens expliquem col·lectivament els fets.
Déguène Eufemia Seck Martín: El vel és un exemple molt clar de com es construeix un debat que no és innocent. Ja hi ha una imatge molt perfilada del que és una noia racialitzada, i aquest debat la reforça. A més, amb el vel s’està racialitzant un estatus espiritual. I aquí hi ha una intencionalitat molt clara. No és menor preguntar-se per què certs temes es posen al centre i quines conseqüències té això en les polítiques públiques i en la vida quotidiana de les persones.
Jenabou Dembagam: Al final, hi ha una idea molt de fons: el dret a viure la pròpia vida tranquil·lament, sense que tot sigui interpretat sota un marc extrem i polaritzat, sense haver de representar constantment res per a ningú.
Amb tots aquests elements, quin paper poden jugar els referents adults i les xarxes de suport?
Déguène Eufemia Seck Martín: Tenen una importància vital. Però aquí cal diferenciar entre els referents propis i els referents socials. La dificultat és que moltes vegades ens costa tenir referents propis. Sempre ets l’excepció: quan tens èxit, ets l’excepció de la regla; quan no en tens, ets la minoria. I sembla que no tens dret a ser “normal”, a no haver d’excel·lir constantment.
Com podem tenir referents si el propi sistema, a través de l’orientació i dels imaginaris, ens desvia sempre cap a uns llocs concrets? És molt difícil arribar a certs espais si d’entrada s’espera que, per l’origen que tens, t’hauries de dedicar a unes coses i no a unes altres.
“No es tracta tant d’intentar encaixar en un marc que ja és excloent de partida, sinó d’existir, de ser reconegudes, d’estar”
Jenabou Dembagam: Però també és veritat que els referents positius poden canviar una trajectòria. Jo ho tinc claríssim. Si aquests referents no haguessin aparegut en la meva vida, jo no seria on sóc ara.
Recordo una docent que va apostar per nosaltres quan no hi havia expectatives cap al nostre grup. Va veure potencial allà on d’altres no el veien. Anys després ens vam retrobar, i li vaig donar les gràcies, perquè havia apostat per nosaltres. I d’aquell grup, una persona va fer art, una altra educació física, una altra es va fer docent, jo vaig estudiar sociologia…
Sembla una cosa petita, però no ho és. Un docent que es posiciona davant d’una situació d’injustícia, que no la banalitza, que aposta per un alumne, pot tenir un impacte enorme.
Què provoca el no reconeixement d’aquest talent i d’aquestes mirades? Què hi perdem com a societat?
Déguène Eufemia Seck Martín: Encara no es percep que hi perdem res. Si no es reconeix, per a la societat sembla que no s’està perdent res. Però per a nosaltres, sí. Cal revisar des de quins criteris estem definint el talent o l’èxit, perquè moltes vegades està valorat des d’una mirada molt eurocèntrica. Potser hi ha molt de talent que ni tan sols estem categorizant com a talent perquè no encaixa en aquest marc.
Nosaltres també hem invertit molta energia a resistir el sistema i massa poca a incorporar-hi el nostre propi valor. No es tracta tant d’intentar encaixar en un marc que ja és excloent de partida, sinó d’existir, de ser reconegudes, d’estar.
Jenabou Dembagam: Exacte. No encaixarem perquè no es tracta d’encaixar. Es tracta d’existir. I de tenir dret a no haver de ser sempre una excepció, a poder ser senzillament una més.
“Des d’històries separades no podem construir una història conjunta”
Es poden abordar aquests debats a l’escola sense generar més exclusió?
Déguène Eufemia Seck Martín: És necessari, però també és perillós, perquè això només es pot fer si hi ha unes condicions de seguretat, de comoditat, de no judici i de construcció real. Per això crec que és molt important el paper del tercer sector i de les entitats comunitàries. Coneixen les comunitats, en formen part, tenen eines, experiència i confiança. El sistema educatiu hauria d’anar molt més de la mà d’aquestes entitats.
No n’hi ha prou amb “fer una formació antiracista” puntual. Està bé començar per algun lloc, però cal una mirada més ambiciosa, més estructural. Les petites polítiques de diversitat, si queden aïllades, no transformen el problema de fons.
Si d’aquí a deu anys volguéssiu mirar enrere i poder dir que hem avançat realment contra el racisme en educació, què hauria d’haver canviat?
Jenabou Dembagam: Tot. Però sobretot caldria una revisió profunda de la desmemòria històrica i de com aquesta té efectes avui en el currículum, en l’espai educatiu i en la manera com es construeix el nosaltres. No és un problema merament individual. És un patró col·lectiu. Per això no es pot abordar només des de l’àmbit individual. Cal una resposta col·lectiva.
Déguène Eufemia Seck Martín: I també caldria abordar seriosament la qüestió de les expectatives docents. Escoltar els docents, sí, però també donar-los eines, acompanyament i recursos reals. Moltes vegades se senten desbordats, i si no hi ha estructures que acompanyin, tot queda en bona voluntat. Des d’històries separades no podem construir una història conjunta.
