“Quan trobes aquella mestra que t’acompanya, et cuida, genera un vincle amb tu… marca la diferència”
14/07/2025
Rosalina Alcalde conversa amb Fàtima Ahmed i Hatim Azahri sobre desigualtats educatives i racisme estructural. Un testimoni valuós d’allò que no es veu sovint: les barreres subtils, les resistències invisibles, el potencial de transformació i com construir una escola que interpel·li i doni veu a les famílies i joves d’origen migrant.
Malgrat l’esforç de docents, equips i centres d’arreu del país, que demanen més recursos i polítiques estables, l’abandonament educatiu prematur continua sent un dels principals reptes del sistema educatiu català. Les dades són clares: els estudiants d’origen estranger abandonen més del triple que els joves amb nacionalitat espanyola (34,2% vs 10,1%). Però darrere d’aquestes xifres hi ha històries, rostres i vides marcades per l’esforç, la resistència i la manca d’oportunitats.
En aquesta entrevista-conversa, Rosalina Alcalde, directora de la Plataforma Zero Abandonament, conversa amb Fàtima Ahmed, activista i presidenta de Diàlegs de Dona, i Hatim Azahri, activista comunitari, president de l’Associació de Joves Units del Poble-Sec i patró de la Fundació Bofill. Ambdós comparteixen una mirada única: la de qui coneix el sistema educatiu des de dins, com a alumne, com a famílies, com a acompanyants de joves i com a persones racialitzades. Aquesta és una conversa honesta i necessària sobre les barreres d'accés, la invisibilització de les famílies, els microracismes a les aules i, sobretot, sobre com es pot transformar el sistema des dels barris, les entitats i la veu de les comunitats.
“Les famílies confien molt en el sistema educatiu, però no coneixen les regles del joc”
Rosalina: Sabem que l’alumnat amb experiència migrada té més risc d’abandonar els estudis. Com es viu aquesta desigualtat des de les comunitats i les famílies quan parlem del primer accés a l’escola?
Fàtima Ahmed: Quan una família arriba, sobretot si és del Marroc, Bangladesh o Pakistan, es troba amb un sistema totalment desconegut. No saben com funciona l’administració, ni les escoles, ni què poden triar. Moltes vegades, acaben escolaritzant els fills al centre que els assignen, sense saber que poden tenir veu o capacitat de decisió. Hi ha una confiança cega en l’escola, però també molta desinformació.
Hatim Azahri: I això canvia amb les segones generacions. Les famílies que ja han passat pel sistema coneixen millor les barreres, saben que hi ha escoles d’alta complexitat amb menys recursos on es reprodueixen les desigualtats… Però les primeres generacions, per desconeixement i per confiança, accepten el que els ve donat. És una trampa estructural.
“L’escola és democràtica... sobre el paper”
Rosalina: I què passa un cop dins del sistema educatiu? Hi ha participació real de les famílies?
Fàtima: En teoria sí, però a la pràctica ets pots trobar en contextos on la participació està més dirigida. La meva experiència és que la primària pot haver-hi una mica més de marge, però a la secundària desapareix. Jo he estat a l’AFA i al Consell Escolar, però de vegades he notat un cert tracte paternalista, com si ens fessin un favor per deixar-nos participar. I quan això passa, genera desconfiança. En canvi, quan et trobes amb un centre que té una mirada oberta, la cosa canvia radicalment. Quan el compromís de les famílies està dins l'escola, dins el currículum, i no només en com fer les beques, com han de ser les bates o com reciclar els llibres, les experiències són fantàstiques. És a dir, una relació on les famílies tinguin el temps i l’espai per expressar-se.
Hatim: Quan hi ha voluntat política i recursos, quan l’administració fa un esforç real, quan es contracten els serveis necessaris i s’activen espais que interpel·len les famílies, la participació és possible. I sabem que funciona. Cal convidar-les perquè no vegin l’escola com un espai hermètic on només s’hi va a estudiar, sinó com un lloc que els obre les portes i reconeix les seves identitats, cultures i tradicions.
És així de senzill. Però si no hi ha una estratègia clara per acollir les famílies migrades, les estàs excloent per defecte. I sovint, quan finalment participen, se’ls reserva un paper folklòric: se les convida a portar menjar o a explicar com celebren una festa al seu país, però no se les inclou en decisions reals. Aquesta mirada paternalista aixeca barreres invisibles, que no faciliten la participació. El problema no és la falta d’interès de les famílies, sinó la falta de canals i, sobretot, d’una invitació genuïna a formar part del projecte educatiu.
“El racisme no sempre és visible, però fa molt de mal"
Rosalina: En aquest procés, es manifesten formes de discriminació subtil? Com ho veu viscut?
Hatim: Quan ets alumne, ho perceps de seguida. Veus com a tu o als teus companys i companyes amb bagatge migratori sovint no se’ns dona una segona oportunitat. Es parteix del supòsit que no arribarem lluny. Et recomanen fer un cicle de grau mitjà, et diuen que no tens nivell per fer batxillerat. Aquestes expectatives tan baixes fan molt de mal, perquè s'acaben interioritzant. I això condiciona tot el teu recorregut educatiu i vital.
Fàtima: O que una professora pot expulsar la teva filla per donar una opinió en una classe sobre islam, i quan ho denuncies, et diuen que no s’hi pot fer res, que “ens ho hem de menjar amb patates”.
Hatim: I quan trobes aquell mestre o mestra que t’acompanya, et cuida, genera un vincle amb tu… marca la diferència. El que a mi m’ha motivat i em continua motivant per continuar estudiant va ser trobar unes mestres a la primaria que van fer creure en mi i a altres companys amb bagatges migratòries que nosaltres podíem. Ens van fer entendre que teniem les capacitats. Amb gestos simbòlics, expressant gratitud i generant espais confiança, van aconseguir que molts alumnes que segons les dades hauríem d’haver sortit del sistema, ara continuem estudiant.
Rosalina: Sovint es diu que les famílies migrades no valoren prou l’educació…
Hatim: Hatim: És un mite. La gran majoria de famílies migrants dipositen totes les seves esperances en l’educació dels seus fills i filles. L’educació és el cor del projecte migratori. Però quan el sistema repeteix, una vegada i una altra, que “tu no arribaràs”, que no tens nivell, que no ets prou bo per al batxillerat… aquest missatge acaba calant. I aleshores, per protegir-se del dolor, les famílies comencen a rebaixar les seves expectatives. No és desinterès, és esgotament. És una estratègia de supervivència davant un sistema que exclou.
Fàtima: Totalment. I hi ha un factor econòmic molt fort. El Raval és el barri amb més vulnerabilitat i alhora amb els lloguers més cars. Famílies desnonades, sense llocs estables per viure, amb fills en diferents etapes escolars... Com vols que un nen estudiï si no té espai per fer els deures? I tot i així, les mares es trenquen l’esquena per tirar endavant.
“L’orientació hauria de ser una política educativa estructural, no una tasca extra”
Rosalina: Un moment clau en les trajectòries educatives és el pas de l’ESO a la postobligatoria. Com es viu això des de les famílies?
Fàtima: Amb molta angoixa. Fins i tot les famílies que han estat implicades durant tota la primària i secundària es troben soles davant d’una selva de decisions: cicles, batxillerats, notes, tràmits... I és aquí on el sistema falla: no dona temps ni recursos al professorat per fer un bon acompanyament, i molt menys a les famílies que no tenen capital cultural per navegar tot això.
Hatim: Jo sempre dic que l’orientació hauria de ser una política educativa estructural, no una tasca afegida per als docents. I, sobretot, hauria de començar molt abans. Si ja et diuen a segon d’ESO que no arribaràs, què et queda després? Una orientació marcada pel biaix racista i classista no acompanya, condemna. I això té conseqüències profundes en les trajectòries vitals de molts joves
“Cal reconèixer la força i la implicació de les famílies, no culpabilitzar-les”
Rosalina: Com podem, doncs, construir una escola que interpel·li, escolti i doni veu a les famílies?
Hatim: Cal canviar la mirada i obrir els centres educatius a la comunitat. Això vol dir comptar amb equips de mediació, promoure activitats que reconeguin i valorin les identitats, i generar espais on la veu de les famílies sigui escoltada i tinguda en compte. Quan això passa, la participació arriba de manera natural. Però perquè sigui realment possible, cal voluntat institucional i recursos concrets. Sense això, es queda en paraules buides.
Fàtima: I cal també deixar de posar sempre el focus en la família com a problema. Les famílies migrades tenen una força brutal, una capacitat de resistència admirable. El que falta és que l’escola i la societat legitimi els sabers de les famílies migrades i les vegi com a aliades. Que els digui: aquesta també és casa vostra.
