L'aventura de llegir a l'estiu: l'infant com a protagonista de les seves lectures

A hores d'ara, s'han publicat un munt d'estudis i articles que asseguren que la lectura és fonamental, i ningú no ho posa en dubte. Sabem que ho és perquè pot ser una font de gaudi i creixement: ens permet viure altres vides, viatjar, emocionar-nos, reflexionar, i conèixer el nostre món interior i exterior. També ens ajuda a mantenir el cervell actiu, ens ensenya a construir textos i discursos, i ens permet ampliar vocabulari i escriure millor.

Però, a més a més, llegir ens prepara i entrena per dur a terme altres aprenentatges amb èxit. Si no sabem desxifrar bé un text, si no entenem el que diu, no podrem comprendre l’enunciat d’un problema matemàtic o l’explicació d’un fet històric. Així mateix, en la vida quotidiana no podrem comprendre un prospecte o les instruccions d’un aparell. És a dir, una bona base lectora és clau per assegurar l'èxit educatiu, així com l'èxit en altres àmbits de la vida.

Una bona base lectora és clau per assegurar l'èxit educatiu, així com l'èxit en altres àmbits de la vida.

Tal i com diuen els resultats de les proves de competències bàsiques, un de cada set infants acaba primària sense entendre realment allò que llegeix, malgrat haver assolit la mecànica. Mentre dura el curs escolar, els centres educatius i diferents iniciatives com ara LECXIT fan tot el que poden per revertir aquesta realitat, però què passa quan arriben unes vacances?

Relacionat: Llegeix l'entrevista a Marta López, directora del Lecxit: “Invertir en lectura vol dir invertir en la construcció de societats intel·ligents i preparades, capaces de fer front als reptes de futur”

A l'estiu, moltes criatures, sobretot les que viuen en entorns vulnerables, queden desvinculades durant mesos d'aquelles iniciatives que els ajuden a avançar, però també a no retrocedir. Tal com diuen les dades, l'aturada de l'estiu implica que alguns infants iniciïn el curs com si haguessin perdut dos o tres mesos d'escolarització. Una pèrdua que no es recupera, sinó que s'acumula i es fa crònica.

Moltes criatures, sobretot les que viuen en entorns vulnerables, queden desvinculades durant mesos d'aquelles iniciatives que els ajuden a avançar, però també a no retrocedir.

És, per tant, important atendre aquests infants amb mesures que afavoreixin la lectura durant l'estiu des de la distància o, millor dit, sense un acompanyament com el que fa el professorat o el voluntariat durant el curs. Mesures que podríem ser universals si tenim en compte que també són aplicables a nens i nenes que potser no pateixen una situació de vulnerabilitat o de dificultat lectora, però que, en canvi, mostren certa reticència a llegir per gust i només ho fan com a "imposició acadèmica". En qualsevol d'aquests casos, és essencial que la lectura deixi de ser una tasca obligatòria anotada en una llista de deures d'estiu. La idea és plantejar la lectura com un joc, com un repte, en què el lector sigui el centre i acabi sent el qui vulgui establir el compromís de llegir durant els mesos d'estiu amb el seu prescriptor de lectures.

En aquest sentit, són de gran ajuda iniciatives com la que proposa el mateix LECXIT sota el títol "Guanyem un estiu lector". A més de consells bàsics per a les famílies o altres prescriptors, inclou un atractiu carnet de viatge lector que convida els nens i les nenes a realitzar breus activitats lúdiques al voltant de la lectura. Aquest recurs permet aprofitar l'oportunitat que se'ns presenta ara, a l'estiu, de desvincular la lectura de l'estricte entorn acadèmic i obrir la porta a un vessant lúdic, que acabarà repercutint per força en tots els altres àmbits. Aquest carnet també es converteix en una peça mínima i imprescindible per crear el desitjat vincle entre el lector i el prescriptor.

Però, a més a més, podem proposar accions complementàries que fan créixer les possibilitats "d'èxit lector". La clau és sempre la mateixa: accions enfocant-nos en l'infant.

1. Situar l'infant al centre

Tot i que sembla un precepte obvi, no sempre es té en compte. Però, com deia, tot funciona de manera diferent si es vertebra l'experiència lectora al voltant de l'infant i no al voltant del llibre. És a dir, és el llibre el que s'ha d'adequar a l'infant i no al revés, i és ell qui ha de valorar el llibre i no ell qui ha de ser valorat (en el sentit d'examinar). Però, a més, és important que el nen o la nena senti que és així, que percebi que és l'absolut protagonista d'aquest procés lector.

Per entendre'ns, hem de seguir la fórmula de les llibreries de capçalera de tota la vida: quan hi entres demanant un llibre per a una persona o una altra, el llibreter o la llibretera fa una cerca entre les lleixes de l'establiment tot valorant quin títol encaixa millor amb el perfil lector que exposes. Com a prescriptors de lectures per a infants, amb dificultats o no, hem d'actuar així, i "el nostre client" ho ha de veure.

De fet, he comprovat que aquest canvi d'enfocament en xerrades, tallers i clubs de lectura dona fruits extraordinaris gairebé a l'instant. Per exemple, després de sessions dedicades a una lectura comuna, he pogut veure com molts nens i nenes se m'apropaven buscant una recomanació personal, entenent que allò que havíem començat a treballar durant l'estona de la posada en comú encara podia anar més enllà. Frases específiques (i sobretot llibres concrets) pensades per a cada infant o jove es converteixen en un autèntic regal per a ells: «A tu, que t'agraden tant les aventures fantàstiques, segur que t'encantarà la història d'aquest nen que viatja dins d'un préssec gegant». «Aquest llibre, que fan tant de riure, és Mariona total!». «Quan llegia aquesta història, que passa en una jungla plena d'animals, pensava en tu, perquè sé que t'agrada molt la fauna salvatge». La resposta sol ser una cara de satisfacció evident, que mostra l'alegria de pensar que tu has trobat un llibre especial per a ell o ella (i, compte, que ha de ser de debò!) i que li ofereixes com un vincle secret entre tots dos, que l'infant valida acceptant la lectura que li proposes i, després, proporcionant-te la seva opinió.

Però, curiosament, també he experimentat el cas contrari. Després de dir-li a una noia d'algun dels clubs de lectura que pensava que aquell llibre potser no li agradaria, perquè, per exemple, era molt realista i ella només se sentia atreta per novel·les fantàstiques, obtenia la següent resposta: «Me'l llegiré igualment! I et diré què en penso». Per tant, és clar que, sigui en la direcció que sigui, la interacció de tu a tu sol funcionar. O, com deia Emili Teixidor, pedagog i escriptor, dir (expressament) que aquell llibre potser ara no toca pot produir l'efecte contrari, un interès irrefrenable per llegir-lo.

2. Un lector que es converteix en crític literari

Sigui com sigui, en totes aquestes experiències, un altre aspecte bàsic ha estat fugir de l'encàrrec acadèmic i oferir la possibilitat als lectors de convertir-se en crítics literaris, tal com demostrava la noia a qui li agradaven les novel·les fantàstiques. De manera experimental, ja fa anys vaig tenir l'oportunitat de dur a terme un projecte que consistia precisament en això: nens i nenes de cinquè i sisè de primària de deu escoles diferents valoraven cent llibres d'autors europeus que un grup d'experts (escriptors, bibliotecaris, mestres...) consideraven imprescindibles o de qualitat. Aquesta experiència va ser la base d'un volum que es va titular La biblioteca ideal europea. Els nens i nenes opinen sobre cent llibres (PAU Education, 2000). Aquests infants s'ho van prendre com un encàrrec professional i van llegir amb gran motivació per oferir-me la seva opinió sincera, sempre ben argumentada, sobre tots els aspectes dels cent llibres triats: argument, trama, personatges, narració i llenguatge, però també il·lustracions, tipografia, maquetació, tipus de paper o enquadernació.

A partir d'aquesta grata experiència (en la qual algunes mestres m'explicaven que criatures poc amants de la lectura llegien d'amagat entre classe i classe per acomplir l'encàrrec), quan dono un llibre a un infant intento que entengui que el que espero és que em retorni una opinió honesta sobre la lectura que li ofereixo. Això sí, com ja he dit abans, sempre li demano també que l'argumenti bé; és a dir, que em digui el perquè de la seva opinió sigui quina sigui.

Aquesta manera de funcionar pot ser una motivació per plantejar una lectura puntual, però també una manera de crear una base de dades que, a nosaltres, ens pot ser molt útil en un futur.

Tal com feia en la iniciativa de La biblioteca ideal europea, podem plantejar-ho així mateix als nostres lectors estiuencs d'ara, buscant la motivació puntual que dèiem: «Et dono aquest llibre que he pensat que t'agradaria molt per tot això que t'he explicat, però voldria que, quan tornis, em diguis si realment t'ha agradat i per què. És molt important saber la teva opinió, perquè llavors el podrem recomanar o no a altres nens i nenes...». És a dir, amb aquesta iniciativa-petició, convertim el lector en crític i, com dèiem, hem de fer-li entendre que no el valorem (en el sentit d'examinar) a ell o a ella, sinó que és ell o ella qui valora la lectura que li recomanem. En aquest sentit, els passaports o carnets de viatge lector com el propi de la campanya “Guanyem un estiu lector” poden ser una bona eina si els usem més per obtenir l’opinió i crítica dels infants i no tant com a eina de control del nombre de llibres llegits a l’estiu.

Així, l'activitat es converteix en una mena d'encàrrec, no en un deure, que l'infant pot acceptar amb un compromís i no com a una obligació. El nen o la nena es compromet a valorar el llibre perquè nosaltres puguem saber si funciona o no com a lectura per a infants i per què.

3. Les regles del joc

Com en la tria de la lectura, però, no s'hi val qualsevol cosa. Volem que la lectura adquireixi un vessant lúdic, però no volem renunciar a certs principis de qualitat, que han d'anar forjant el gust per la lectura i la base lectora dels nens i les nenes. Per això és important establir unes normes del joc que regeixin aquest pacte-compromís i que, com en un altre joc, s'hauran de seguir fidelment. Fins i tot, les podem presentar escrites de manera divertida (fixem-nos en alguns jocs de taula) i fer que gràficament donin peu a seguir un diari de lectura distès i amigable (a l'estil del carnet de viatge lector que citàvem). Algunes de les normes, per exemple, es poden centrar en idees com la de "la doble oportunitat" (que el lector o la lectora dona al llibre, i no al revés): si no ens agrada el llibre, el podem deixar, però abans li hem de donar una oportunitat pel que fa al nombre de pàgines llegides (podem marcar un mínim) i d'intents de lectura (pot ser que el dia que hem començat aquell llibre no fos el més adequat, perquè estàvem cansats, tristos... i calgui donar-li una altra oportunitat).

Si aconseguim proporcionar nosaltres el llibre físic a l'infant (seria ideal en molts casos per garantir que realment hi té accés), també ens podem plantejar recursos com imprimir notes-fórmula per col·locar entre les pàgines (tipus post-it) i conduir la lectura des de la distància: «Bravo! Has arribat a la pàgina 20! A partir d'ara, l'emoció creix i creix!». «Què et sembla l'acudit d'aquest personatge? Escriu el que en penses aquí sota mateix...».

En les normes del joc que segellen el compromís lector, també és important oferir unes instruccions d'emergència per solucionar problemes que es puguin presentar, com, per exemple, que calgui adquirir un nou llibre. En aquest cas, es pot encoratjar els lectors a visitar una biblioteca del barri (o propera a l'escola de referència) on puguin triar i remenar, i també demanar consell a un prescriptor (el bibliotecari o la bibliotecària).

4. La validació del compromís

Per descomptat, l'activitat retorn o feedback (el que tradicionalment seria una fitxa de comprensió lectora, però que, aquí, no ens interessa) és una part important del procés. No només volem que l'infant llegeixi aquell llibre que li hem recomanat i segueixi les nostres instruccions en forma de normes del joc, diari de lectura o carnet lector, sinó que també cal que vegi que ens importa que s'hagi llegit aquell llibre i que volem saber què n'opina. Més d'una vegada, m'he trobat amb infants molt decebuts que, després d'haver fet una activitat acadèmica determinada, em diuen que ningú els ha prestat atenció quan l'han entregat a l'escola després de l'estiu. No hi ha res més desencoratjador que demanar a una criatura que faci un diari lector i que ningú li faci cas després.

Per això, s'ha de donar l'oportunitat als infants d'explicar la seva experiència lectora, una altra vegada com a crítics literaris, davant d'una audiència que se'ls escolti i que, una vegada més, no els faci sentir examinats, sinó tinguts en compte per allò que opinen.

Suar la samarreta, a gust

És evident que aquest enfocament de la lectura estiuenca requereix, sobretot a l'inici, més temps i més dedicació per part del prescriptor. Però val la pena si els resultats poden ser uns altres. Imaginem un infant compromès amb "la feina" de fer de lector, en comptes d'un infant que llegeix i omple fitxes per cobrir l'expedient. Imaginem un infant que és el centre de les lectures pensades per a ell. En aquest punt és on, per a mi, pren sentit una idea que expressava el ja citat Emili Teixidor poc abans de morir: també s'ha de suar la samarreta a l'hora de llegir. És a dir, també hi ha d'haver un esforç. Un esforç que no sempre vol dir dificultat ni inconvenient si el fem a gust, com quan, en temps de lleure, suem la samarreta jugant a futbol o fent una excursió per la natura per plaer.