“La coeducació és el primer pas per tenir un sistema educatiu inclusiu”

REPORTATGE

Educar en la diversitat, la tolerància i la convivència pot fer créixer el benestar emocional de l’alumnat, fer que els centres educatius siguin percebuts com a espais més acollidors i, fins i tot, prevenir xacres com la violència masclista i reduir l’abandonament escolar.

L’educació en la igualtat tradicionalment s’ha vinculat al model d’escola mixta, que sobretot es va expandir a Catalunya a partir de 1970, quan la coneguda com a Llei General d’Educació –fruit de les transformacions econòmiques i socials dels últims anys de dictadura– va anul·lar la prohibició dels primers anys de franquisme d’educar nens i nenes junts, i va permetre crear les condicions legals necessàries perquè anys més tard un model educatiu mixt es comencés a estendre pel país.

La idea no era nova. A principis del segle XX, moviments com l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia ja ho havien impulsat i la Segona República també ho havia plasmat a la Constitució de 1931. L’objectiu era educar nens i nenes en igualtat de condicions, deixar d’oferir-los ensenyaments diferenciats i permetre que poguessin ser educats en un espai comú.

Però, amb el temps s’ha vist que educar en la igualtat és alguna cosa més que posar nens i nenes en una mateixa aula. Núria Solsona, professora jubilada i especialista en coeducació, reconeix que, tot i que és un primer pas per oferir les mateixes oportunitats a nois i noies, “una escola mixta també perpetua rols i accentua les desigualtats sense voler-ho”.

Solsona fa més de tres dècades que defensa que cal anar un pas més enllà i fer “un canvi de mirada”, tant en les pràctiques docents com en el currículum educatiu per evitar que aquesta inequitat es produeixi. “A l’escola tothom parteix de posicions diferents i el que cal és donar a l’alumnat allò que se li ha negat d’entrada”, argumenta.

"Mentre a les nenes se les ha criat dient-los “pobreta, guapa, ves amb compte”, als nens se’ls ha encoratjat a ser valents"

La sociòloga Marina Subirats hi coincideix. Diu que, mentre a les nenes se les ha criat dient-los “pobreta, guapa, ves amb compte”, als nens se’ls ha encoratjat a ser valents i a no mostrar els sentiments. Per això, opina que la institució escolar ha de fer un “reforç contrari”: a les noies les ha d’animar a ser fortes i valentes, i als nois, a no tenir por d’expressar les emocions.

El canvi, però, no només passa per modificar el tracte que rep l’alumnat, sinó també per replantejar els espais escolars i els jocs: “Els jocs de relació com fer rotllanes, saltar a la corda o jugar a ser una família estan sent substituïts per jocs de competició que no eduquen en la cura ni els afectes”, alerta Subirats.

De fet, en els últims anys alguns centres educatius han modificat espais escolars com el pati per evitar que justament les pistes esportives siguin el centre de la zona de joc, i creïn desigualtats entre nens i nenes en funció de la posició que s’ocupa durant l’esbarjo. Però, a banda d’això, Solsona i Subirats insisteixen que hi ha d’haver un canvi també en els continguts que s’imparteixen dins l’aula, tradicionalment androcèntrics.

Solsona suggereix incloure al currículum coneixements de cura i de cuina que, segons diu, han estat invisibilitzats per ser considerats “femenins”. Ella mateixa va provar d’introduir-los quan treballava. En lloc d’explicar química a través de metalls, va recórrer a la cuina per il·lustrar els processos químics que es produeixen entre aliments: “Tothom estava entusiasmat i tenia ganes de cuinar, fins i tot alguns nois i noies que creien que això només ho feien les mares”.

Incorporar una mirada interseccional

Però, la coeducació també va més enllà del binomi nois i noies. Per a sociòlegs com Gerard Coll les desigualtats no es produeixen només en termes de gènere, sinó també per qüestions com la identitat i l’orientació sexual, la classe social, la procedència ètnica, l’edat i la diversitat funcional.

"És una manera de fer-los adonar que en un mateix grup sempre hi ha posicions desiguals”

Per a Coll és imprescindible entendre la coeducació com una manera d’educar en la diversitat, la tolerància i la convivència: “Les desigualats mai operen per separat, hi ha causes molt diverses”, raona. Per visibilizar-ho, el sociòleg proposa una activitat a l’aula anomenada ‘Passos’, en què l’alumnat es posa en fila i fa passos cap endavant o enrere mentre el docent els pregunta sobre diferents factors de desigualtat que hagin patit com, per exemple, el fet d’haver rebut comentaris despectius per temes de religió, orientació sexual o capacitat econòmica: “És una manera de fer-los adonar que en un mateix grup sempre hi ha posicions desiguals”.

A l’institut Montgrí, de Torroella de Montgrí, fa quatre cursos que justament treballen la coeducació des d’una perspectiva integral. Va ser una demanda del mateix alumnat que, arran de saber que tres docents eren homosexuals, van voler començar a tractar a l’institut temes que els preocupaven com la LGTBI-fòbia i el racisme.

L’alumnat de l’institut Montgrí preparant una pancarta per al 17 de maig, Dia contra l’homofòbia, la transfòbia i la bifòbia // Cedida.

Cada trimestre, l’alumnat i el professorat del centre fa formacions que van des de xerrades fins a tallers pràctics. La cooperativa Lo Relacional és una de les entitats que s’encarrega de fer tallers en aquest institut. Una de les seves membres, la Desiré Rodrigo, explica que amb l’alumnat fan una diagnosi de les desigualtats que hi ha, des de quins comentaris i insults masclistes i racistes s’escolten al centre fins a quines reaccions generen. També els demanen quins espais els causen més rebuig: “Ens diuen que sobretot se senten incòmodes als vestidors, al pati i a matèries com Educació Física”.

Després, la diagnosi es tradueix en accions i l’alumnat proposa, juntament amb el professorat, els canvis que aplicaria a l’institut per superar les desigualtats que es produeixen. I és que, tal com apunta Rodrigo, “els centres educatius poden ser espais molt insegurs i poc relacionals”. De fet, part del professorat de l’institut Montrgí ja ha plantejat canvis en l’arquitectura dels espais, des de canviar el pati i fer vestidors amb més espais d’intimitat fins a dissenyar lavabos no segregats. També s’han proposat canviar el currículum per fer-lo més inclusiu.

L’Iria Farrero és una de les docents que ha liderat el projecte al costat de l’alumnat i explica que en el seu cas, que és professora d’Història, ha introduït la història del feminisme dins dels continguts de la matèria i que en una assignatura optativa sobre cultura i valors ètics també aborda temes de diversitat sexual. A Biologia, diu que alguns docents també han incorporat qüestions com la intersexualitat per “trencar el binomi home i dona”.

Farrero creu que, arran de la formació continuada que han anat fent, els discursos racistes, masclistes i LGTBIfòbics cada vegada tenen menys suport a l’institut i que la diversitat es comença a veure com un “valor”. També detecta que l’alumnat expressa amb més facilitat els seus sentiments i té més ganes de venir al centre: “Fa dos anys els vam fer un qüestionari i ens van dir que trobaven que l’institut era un lloc menys hostil i més amable”.

De fet, el mestre i psicopedagog Daniel Gabarró creu que introduir plantejaments coeducatius als centres pot ser positiu per millorar el benestar emocional de l’alumnat i per prevenir xacres com la violència masclista i el racisme, a banda de reduir l’abandonament escolar, especialment entre els nois, que és el doble que en les noies. I és que si l’11,1% de les noies deixen els estudis, en el cas dels nois ho fa el 23,2%.

La tesi de Gabarró és que, entre d’altres factors, alguns nois rebutgen la institució escolar perquè la veuen feminitzada pel fet de tenir més docents dones que homes, i que això els porta a creure que la manera de reforçar la seva masculinitat passa per oposar-se als “valors femenins”. Per això, el psicopedagog suggereix la necessitat de plantejar objectius educatius diferents: “Les noies s’han de sentir alliberades de la necessitat de ser guapes i que l’amor romàntic les salvi, i els nois entendre que mostrar tendresa i afecte no és una debilitat ni una cosa de noies, sinó una riquesa”.

Falta de suport institucional

Per a molts docents, però, incorporar la coeducació als centres no és fàcil, sobretot perquè es troben amb falta de suport institucional. I és que, tot i que hi ha diverses lleis que mencionen la necessitat d’educar en la igualtat com, per exemple, la Llei 17/2015 sobre igualtat efectiva de dones i homes, i que –fins i tot– preveuen que els centres educatius tinguin docents referents en coeducació, no hi ha un desplegament detallat que es tradueixi en accions ni en pressupostos concrets.

Per a Mercè Otero, professora jubilada i especialista en coeducació, “falta voluntat política i creure que la coeducació és el primer pas per tenir un sistema educatiu inclusiu”. També opina que cal formar el professorat, però no només amb xerrades i tallers mentre exerceix, sinó amb una formació específica ja a les universitats.

“Els docents han de tenir les eines necessàries per veure que allò que a vegades s’atribueix a un problema de conducta té un origen col·lectiu que ve determinat per desigualtats estructurals”

“Els docents han de tenir les eines necessàries per veure que allò que a vegades s’atribueix a un problema de conducta té un origen col·lectiu que ve determinat per desigualtats estructurals”, insisteix Otero, que creu que l’escola ha de tenir un paper “alliberador”.

L’altre problema és que la formació en coeducació recau en la voluntarietat de docents motivats i també en entitats externes que omplen el buit de l’administració. Per Otero, però, amb tallers no n’hi ha prou i defensa que hi ha d’haver una formació continuada, així com un establiment d’objectius coeducatius cada curs i després una avaluació que vingui tant del centre com de l’administració.

De fet, en els últims anys han sorgit experiències amb el suport de l’administració com el programa Escoles per la Igualtat i la Diversitat, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona i el Consorci d’Educació de la capital catalana, on cada curs diferents professionals formen i assessoren diversos centres perquè siguin més inclusius. El programa, però, només pot encabir una desena d’escoles per edició i fer-los un acompanyament durant tres anys. A més, des de fa un any no totes les formacions s’han pogut fer a causa de la pandèmia.

"La formació en coeducació recau en la voluntarietat de docents motivats i en entitats externes que omplen el buit de l’administració"

La coordinadora del programa, Gemma Martret, explica que des que es va posar en marxa l’any 2014 han vist una gran evolució en molts centres, però també admet que cal una formació continuada. Martret insisteix que iniciatives d’aquest tipus són “una primera llavor”, així com el programa Coeduca’t del departament d’Educació, que fa formacions puntuals al professorat perquè canviïn la seva pràctica docent i facin dels centres espais més inclusius.

L’experiència del Cardedeu Coeduca

A on han impulsat un projecte integral és a Cardedeu. Des del 2016 i fins al curs passat, l’ajuntament d’aquest municipi del Vallès Oriental ha dissenyat amb el suport de la Diputació de Barcelona un programa que inclou tots els centres educatius de la localitat, des de l’escola bressol fins a secundària i batxillerat. “Ens vam adonar que no podíem fer tallers que fossin un bolet, que calia un programa compartit i pilotat des del consistori i simultani a totes les etapes educatives”, argumenta Hug Lucchetti, regidor d’Igualtat de Cardedeu.

El projecte també va ser fruit del treball en xarxa de tres entitats especialitzades –Esberla, Fil a l’Agulla i Coeducacció–, que van unir esforços per repartir-se en nivells educatius i fer formacions concretes tant a alumnat com a professorat i famílies. De fet, tot i que les formacions ja han acabat, el programa continua viu a través d’una taula coeducativa a àmbit municipal que aplega tots els centres educatius de la localitat i avalua els canvis fets. A més, preveuen iniciar una nova edició del Cardedeu Coeduca aviat.

L’escola bressol Els Daus va ser un dels primers centres a participar al programa. Una de les seves educadores, la Montse Garriga, reconeix que el projecte li va fer canviar molts comportaments: “Em van fer adonar que tenia molts estereotips inculcats i que els seguia transmetent als infants sense voler-ho”. Per això, des de llavors no només ha canviat la manera de tractar els infants, sinó que des de l’escola també han revisat llibres de lectura, cançons, joguines i il·lustracions perquè fossin més inclusives.

A altres centres de Cardedeu com l’escola Ramon Macip – Dolors Granés també han fet un canvi de mirada. La seva directora, Mònica Casilari, explica que, a banda de modificar el pati per evitar que fos futbolcèntric i d’incloure-hi seients mòbils i jocs cooperatius, han sumat el treball de la dansa i la percussió corporal a la matèria d’Educació Física, han revisat les activitats extraescolars, el llenguatge i els continguts.

L’escola Ramon Macip – Dolors Granés ha creat un espai escènic al pati per fer activitats més inclusives // Cedida.

Fruit dels canvis, Casilari creu que el grau de convivència, cooperació i benestar entre l’alumnat ha crescut. Tot i així, reconeix que caldria fer un estudi més exhaustiu per avaluar-ne l’impacte, ja que encara és molt recent, així com anar més de la mà amb les famílies. “La influència de l’escola és molt important, però els estereotips que es poden cultivar des de l’entorn familiar també són claus”, raona la directora.

De fet, tot i que el programa Cardedeu Coeduca també ha ofert formacions a famílies, no totes hi han assistit perquè eren voluntàries. Per això, el consistori admet que un dels reptes futurs és trobar la manera d’implicar més les famílies. Per a Casilari, és imprescindible que l’administració, al costat de les famílies i els docents, treballi perquè els centres educatius siguin un espai d’igualtat: “Hem de fer que l’escola sigui la primera evidència que un altre món és possible”, conclou.