El dret a la ciutat, infància i educació: avancem?
31/10/2023
Les ciutats com a escenari i el dret a la ciutat com a teló de fons: on està l’educació i la infància?
Avui més de la meitat de la població mundial és urbana i es preveu que el 2050 seran 7 de cada 10 els habitants del planeta que viuran en ciutats. Si mirem a Catalunya, el 95% de la ciutadania viu en 300 dels 947 municipis catalans (els que tenen més de 2.000 habitants) i se la considera població urbana. I com és sabut, la regió metropolitana de Barcelona concentra 5 dels 8 milions d’habitants del país. És clar, per tant, que les ciutats són l’escenari principal de la vida comuna i també de les polítiques públiques per fer realitat l’horitzó compartit de poder créixer feliços i viure plegats unes vides dignes de ser viscudes.
Quan parlem del dret a la ciutat i aprofitem el Dia mundial de les ciutats per compartir visions i reptes cap a urbs més justes, habitables i sostenibles, massa sovint ens passa que deixem fora del focus tant la infància (les infàncies diverses i desiguals) com l’educació (o educacions, en el seu sentit més ampli). En la majoria de temes urbans i de marcs institucionals que tracten sobre la ciutat són poc visibles les necessitats específiques, els interessos propis i les capacitats creixents dels infants i adolescents, part importantíssima tant del present com del futur de les nostres ciutats.
Amb la clara excepció de la Carta de Ciutats Educadores i la seva vocació de “transcendir els murs de l’escola per a impregnar tota la ciutat”, diria que les agendes educativa i d’infància no solen traspassar els seus propis territoris. Encara són tímids els esforços per barrejar-se de manera sistèmica amb polítiques veïnes de drets socials, salut, cultura o urbanisme. Més quan, tal com assenyala la Carta, “avui més que mai, la ciutat o el poble disposa d’incomptables possibilitats educadores, però al municipi també hi poden incidir forces i inèrcies deseducadores” que cal identificar i revertir en qualsevol àmbit de la vida urbana.
Avui més que mai, la ciutat o el poble disposa d’incomptables possibilitats educadores
En aquest sentit, penso que tenim un clar repte de guanyar presència i centralitat de l’educació en les agendes urbanes i en les polítiques locals. Convèncer més enllà dels “sospitosos habituals”, de les persones convençudes del món educatiu i de les mares i pares de criatures en edat escolar. Convèncer, amb la implicació de les ciutats, sobre la imprescindible millora en inversió educativa, sobre els impactes socials de les desigualtats en educació, sobre la importància de la barreja social i cultural per millorar els aprenentatges col·lectius o sobre la peça clau que és l’escola (des de les bressol passant pels instituts, els centres d’FP i d’adults) en la vida comunitària quan esdevenen equipaments oberts i el cor dels barris. Convèncer per aconseguir engreixar l’educació en les polítiques urbanes i en els seus pressupostos.
Tenim un clar repte de guanyar presència i centralitat de l’educació en les agendes urbanes i en les polítiques locals
Més complicitats ciutat i escola i viceversa per a canvis tangibles
No es tracta que l’escola es reivindiqui a si mateixa, es tracta, considero, de què activem la complicitat imprescindible de les ciutats cap a l’escola i l’educació. Com bé sabem, massa sovint se li aboquen a l’escola infinitat d’encàrrecs per canviar la societat i és obvi que no pot ni vol fer-ho sola. El món escolar exigeix reconeixement i recursos per poder fer bé la seva essencial tasca pública sense ofegar-la i això passa pel Departament d’Educació, és clar, però no només: hi ha marge d’acció dels ajuntaments per eixamplar drets des de l’acció política local.
Cal activar la complicitat imprescindible de les ciutats cap a l’escola i l’educació
Per començar les ciutats es poden arremangar i fer seva l’agenda de municipis amb educació 360 amb mesures concretes per materialitzar les oportunitats educatives més enllà de l’escola i la visió d’educació a temps complet. Poden orientar-se amb la guia metodològica per consolidar una ciutat educadora per evitar el risc d’adherir-se a una carta sense transformar la manera de fer i viure la ciutat; o també revisar les recomanacions del Síndic de Greuges adreçades als ens locals per avançar en els drets a l’educació i de la infància i l’adolescència.
Per altra banda, l’educació és alhora importantíssima i complexa i, per tant, demana moltes mans, orelles obertes i veus plurals des de les aules, des dels professionals diversos que (per fi, cada vegada més) entren a les bressol, escoles i instituts, des de les entitats, des dels sindicats, des de la recerca, de les famílies, i també des dels despatxos, sí, sense complexos. Per aconseguir una mirada per al bé comú i amb el dret a l’educació i l’interès dels infants al centre, calen espais on complementar sabers i perspectives, on relligar allò micro amb allò macro i esforçar-nos per comprendre la complexitat i compartir visió de la jugada. En aquesta direcció, podem aprofitar millor els espais de deliberació per als debats democràtics sobre prioritats, sota el paraigua tant dels Consells d’educació municipals com d’altres taules de treball diverses, àmplies i amb objectius clars per posar fil a l’agulla.
Tenir a mà paraigua i també allargavistes per mirar cap on anem i fer realitat normes i fites: en tenim moltes i bona part per desplegar tant a la llei d’educació, que estableix el 6% del PIB sense anar més lluny, com també a la dels drets i oportunitats en la infància i l’adolescència, que, per exemple, reconeix que el dret a l'educació inclou les activitats extraescolars, esportives, de lleure i culturals. El allargavistes també ens serà útil per als Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’agenda global 2030 que marca “garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat per promoure oportunitats d’aprenentatge al llarg de tota la vida i per a tothom” (nº4). En aquest sentit de posar llums llargues més enllà d’un mandat, pot servir d’inspiració la tasca feta a Barcelona en el context dels diversos pactes de ciutat en l’escenari de la postpandèmia i amb un ampli procés participat sota el paraigua del Consell Educatiu Municipal de Barcelona i aprovat pel seu plenari: l’Acord de ciutat per l’Educació 2030 com a full de ruta de la comunitat educativa de la ciutat amb metes mesurables i accions a desplegar.
No només són polítiques educatives locals: educació & co
Igual que passa en altres camps, com més ens creiem el potencial educador de les ciutats i dels seus protagonistes i com més interseccions fem entre polítiques locals, més avançarem a l’hora de comprendre, enfocar i fer realitat els canvis pendents. Així, per exemple, a l’hora de parlar del nostre sistema educatiu injust és d’esperar que ens posem d’acord que, segons l’evidència i els consensos, dos dels principals problemes estructurals són la segregació educativa (no només escolar) i l’abandonament educatiu (no només escolar). Llavors serà estratègic, per un costat, identificar bé el terreny de joc municipalista per exercir al màxim la sobirania educativa, malgrat que topem amb els límits de marcs superiors a la ciutat. I per l’altre, interseccionar amb polítiques veïnes i no pretendre resoldre només des de la perspectiva del sector educatiu sovint malentès i reduït a ensenyament. Per tant, quan tractem la segregació treballem-ho també amb acció comunitària i antiracisme, entre d’altres, i quan ho fem amb l’abandonament, incorporem els entramats de les polítiques de joventut i d’ocupació.
Serà estratègic, per un costat, identificar bé el terreny de joc municipalista per exercir al màxim la sobirania educativa, malgrat que topem amb els límits de marcs superiors a la ciutat
En qualsevol cas, per tal de garantir un sistema educatiu just on tothom aprengui, tal com conclou el darrer Anuari de l’Educació dirigit per Aina Tarabini, és clau posar la cura dels actors al centre de la política educativa i, per tant, tractar el benestar, tan material com subjectiu, de l’alumnat i també del professorat; i, per això, cal apostar per una concepció de les cures en l’educació que articuli un sentit i propòsit compartit.
Em fa pensar en el que compartia la ciutat de Glasgow en una sessió de treball de l’aliança de ciutats europees Eurocities on em va interessar enormement la metàfora que utilitzaven per parlar de la seva aposta per una nurturing city (una “ciutat que nodreix”): a les escoles cal avançar caminant amb les dues cames, la dels aprenentatges i la dels benestars, i tots dos són propòsits clars de la política local, i no només educativa.
A les escoles cal avançar caminant amb les dues cames, la dels aprenentatges i la dels benestars, i tots dos són propòsits clars de la política local, i no només educativa.
En aquesta línia feminista de subratllar i atendre la cura i les necessitats dels subjectes, em sembla destacable el protagonisme que en el text de la Nova Agenda Urbana, per fi, es reconeix a la infància com a subjectes de ple dret que necessitem implicar: “Les nenes i els nens, les i els joves són fonamentals per aconseguir el canvi i crear un futur millor, i quan se’ls empodera, tenen un gran potencial per prendre la paraula en nom propi i en el de les seves comunitats. Per tal d’aplicar la Nova Agenda Urbana serà bàsic vetllar perquè tinguin més i millors oportunitats de participar de manera significativa.” (punt 61 de la Nova Agenda Urbana d’Habitat III, Quito, 2016).
Oportunitats d’educació i joc a l’espai públic: ciutat educadora i jugable des dels barris
Finalment i no menys important, voldria situar també l’espai públic com a terreny a disputar per a l’educació i la infància. Amb motiu dels trenta anys de la Carta de Ciutat educadora vam escriure amb en Joan Subirats un article a quatre mans on plantejàvem, entre d’altres, que “l’essència d’una ciutat que vol ser educadora es forja als barris. És en aquesta escala més humana, en el tros de ciutat que sentim més pròxim i que podem caminar en un quart d’hora, on volem ressituar i materialitzar la ciutat educadora. El repte col·lectiu és crear barris educadors, cuidant tres pilars: espai, temps i vincles.” Aquesta visió no parla només d’un desig, sinó que s’ha desenvolupat amb diverses estratègies que són un esforç per fer realitat transformacions en l’espai públic i els equipaments perquè siguin més habitables i saludables, pensant des de la infància i per a tothom, i amb l’horitzó d’una ciutat jugable i d’una ciutat educadora.
El repte col·lectiu és crear barris educadors, cuidant tres pilars: espai, temps i vincles
Anomenaré aquests programes impulsats a Barcelona que poden inspirar altres ciutats i que tenen una vocació de transformació sistèmica (no es tracta de projectes pilot). Són, anant des de dins cap a fora l’escola: Transformem els patis en naturalitzats, coeducatius i comunitaris amb més usos i més diversos escolars, lúdics, veïnals; Protegim les escoles pacificant i guanyant espai públic als seus entorns que generen una “plaça” per a cada escola; Compartim espais educatius als barris per utilitzar parcs i places per al joc i l’educació a l’aire lliure; l’Estratègia de Tardes educatives ampliant beques d’extraescolars diverses i de qualitat (esportives, artístiques, suport educatiu...), amb professionals que connecten i prescriuen activitats i amb l’horitzó d’una oferta territorial de tardes, no de centre, sinó de barri.
I no ens oblidem de l’etapa vital més estratègica tan personal com socialment: la petita infància. Aquí destacaré l’Estratègia de Bressols pel clima perquè les criatures són les menys responsables i alhora són i seran les més afectades per l’emergència climàtica; la de Bressols comunitàries com a cases de la petita infància perquè siguin equipaments més oberts on passin més coses i hi arribin més criatures (canguratge municipal, projectes d’entitats socials, patis oberts...); i amb el Pla d’educació i criança de la petita infància on, a banda de més i millors bressols, aposta per diversificar serveis amb la nova xarxa d’espais familiars de criança municipal perquè en unes ciutats cada vegada més diverses, les necessitats i els suports públics han d'estar alineats perquè les famílies puguin cuidar i fer de famílies també ho siguin.
Bona part de les solucions als reptes educatius passen per transformar la ciutat de la mà de l’educació i el joc dins i fora l’escola, als equipaments, entitats i a l’espai públic, per tal de crear més i millors oportunitats educatives i lúdiques, i més ben repartides
Així doncs, hi ha marcs i agendes transformadores, hi ha polítiques inspiradores properes (les mencionades i tantes d’altres) i hi ha evidències suficients perquè les ciutats, grans i petites, juguin més a fons en el terreny educatiu en el seu sentit més ampli. Cada ciutat té la seva trama urbana i social i la seva diversitat d’actors que poden afrontar plegats, amb lideratge públic, tant les necessitats i problemes compartits, com les solucions col·lectives amb canvis tangibles. Bona part d’aquests problemes i solucions passen per transformar la ciutat de la mà de l’educació i el joc dins i fora l’escola, als equipaments, entitats i a l’espai públic, per tal de crear més i millors oportunitats educatives i lúdiques, i més ben repartides. Estarem treballant amb les eines ineludibles de l’educació per fer front als dos grans reptes de la humanitat: les desigualtats i la justícia climàtica. Avancem.
