“L’equitat al lleure no s’acaba amb beques, necessitem una mirada interseccional”

L’equitat al lleure educatiu sovint s’aborda posant el focus en reforçar mesures com ampliacions de places, beques o ajuts. Però això només respon una part del problema. Qui se sent interpel·lat per participar-hi? Qui queda en segon pla? Per què les exclusions tendeixen a repetir-se sempre en els mateixos col·lectius?

Aquesta és la idea sobre la què Rodrigo Prieto, Doctor en Psicologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Núria Sala, cap de projectes i polítiques d’estiu d’Educació 360, han elaborat la guia ‘Com garantim l’equitat al lleure educatiu’. Una eina que incorpora una mirada interseccional per ajudar entitats, equips i administracions a revisar pràctiques, des de la difusió fins a la dinamització del grup, i convertir el lleure en una experiència educativa significativa per a tothom.

Per què calia aquesta eina?

Núria Sala: Perquè l’equitat al lleure no s’acaba només amb una beca. Parlar de beques és parlar del simple accés, i nosaltres fa temps que diem que el lleure educatiu, en el seu sentit més ampli (ja sigui en extraescolars, espais, caus, colònies, campus esportius, etc.) ha de ser una oportunitat per a infants i adolescents en termes d’experiència significativa: d’implicació, de participació, de relació i d’aprenentatge. No només “hi he entrat”, sinó què hi visc un cop hi sóc.

Rodrigo Prieto: Sovint pensem l’accés i l’economia com la principal barrera, però aquesta precarietat econòmica no apareix del no-res, té arrels molt profundes i estan vinculades amb la minorització i la inferiorització de col·lectius. Les dificultats econòmiques estan moltes vegades relacionades amb altres eixos de desigualtat. Llavors, també existeixen aquestes barreres simbòliques que alimenten la idea que l’altre és inferior, que no pot o que val menys com a persona. Per això, cal una mirada que vagi més enllà de “posem diners” o “complementem diners”. Hi ha una responsabilitat social de les persones que treballem en l’àmbit educatiu, del tipus que siguin. Estem construint la societat del futur. Sabem que tot socialitza, que la famílies és important… i les entitats educatives i del lleure també. Per tant, tenim aquesta responsabilitat, un deure ètic però també professional, de treballar per la no discriminació. De ser coherents amb la declaració dels drets humans, àmpliament coneguda, i de fer-ho en pro del bé comú.

"Parlem d'entendre que les desigualtats no van en línies separades: moltes vegades són les mateixes persones o els mateixos col·lectius que es veuen travessats per diferents condicions de desigualtat"

Quan parleu de mirada interseccional, què voleu dir exactament? Per què és rellevant?

Rodrigo Prieto: La interseccionalitat és un concepte que fa dècades que existeix, però en el nostre context català crec que s’està aterrant ara d’una forma més concreta. Aporta una capa de complexitat que vol dir entendre que les desigualtats no van en línies separades, sinó que moltes vegades són les mateixes persones o els mateixos col·lectius que es veuen travessats per diferents condicions de desigualtat.

Núria Sala: Exacte. Perquè les barreres no són compartiments estancs: hi ha barreres econòmiques, sí, però també informatives, comunicatives, de desconeixement de l’oferta, de no sentir-te del lloc… I moltes vegades afecten els mateixos col·lectius. Abordar-ho amb aquesta mirada ajuda a no parlar-ho de forma aïllada, perquè les desigualtats no actuen tampoc de manera aïllada. Les condicions socials es creuen, s’acumulen i interactuen entre elles. Generen experiències molt diverses entre infants i adolescents. Per això, a la guia hem volgut aterrar aquesta mirada en cinc factors de desigualtat que sabem que tenen un impacte molt directe en el lleure educatiu. La situació socioeconòmica, el gènere, els orígens culturals, i, en menor mesura, l’edat i la diversitat funcional. No són compartiments separats, sinó dimensions que es poden combinar i que condicionen les oportunitats reals.

"Moltes desigualtats no es fan evidents a simple vista, sinó que es manifesten en aspectes quotidians"

Rodrigo Prieto: Sovint hi ha un sector de població que queda exclòs de manera recurrent: persones migrades, racialitzades, en situació de pobresa, i també persones que venen de contextos culturals que llegim com a no occidentals. I no és casual. És que quan gestionem recursos, polítiques i accions, es repeteix un bloqueig, no perquè vulguem fer-ho intencionadament, sinó perquè potser no tenim en compte les seves necessitats. De dir: “Per què no venen?”. Doncs, quan obres aquesta porta, et trobes des de l’analfabetisme fins a qüestions com que no s’entengui de la mateixa manera en lleure educatiu perquè no existeix en el seu paràmetre de vida.

Núria Sala: I també perquè sovint pressuposem moltes coses: que tothom entendrà què és el lleure educatiu, que tothom valorarà els beneficis de la mateixa manera, que tothom se sentirà còmode amb els codis… En un context de diversitat i desigualtat estructural, moltes desigualtats no es fan evidents a simple vista, sinó que es manifesten en aspectes quotidians. Aquí és important fer el pas de pensar només en el context familiar, o en l’accés, a pensar també en els nens, les nenes i adolescents. Perquè fins i tot quan s’han superat barreres, cal mirar com aquests eixos de desigualtat condicionen l’experiència dins l’espai: quin lloc ocupes, com et vincules o com et sents reconegut.

Com s’aplica aquesta mirada en el dia a dia?

Rodrigo Prieto: És una manera de fer. Aquesta eina, per exemple, convida a fer-nos preguntes interpel·ladores que obliguen a revisar com fem el que fem, en diferents dimensions. Com fem la difusió, com dissenyem les activitats, com dinamitzem… Perquè moltes vegades seguim inèrcies: “s’ha fet així tota la vida”, “ens funciona”... però potser per a un determinat tipus de persones, i per a altres no.

Núria Sala: Té una cosa que per mi és molt important, i és que pot ser útil a rols molt diferents. Potser algú no pot canviar l’ideari d’una entitat, però sí pot revisar el seu dia a dia: com organitza un espai, com distribueix el torn de paraula, en quina llengua s’expressa el grup, quines expectatives projecta, com s’intervé davant d’una situació de discriminació, com es generen espais segurs perquè tothom participi.

Com contribueix aquesta perspectiva a millorar la qualitat de les intervencions educatives?

Núria Sala: Quan parlem de qualitat educativa, hem de preguntar: qualitat per a qui? Per mi, qualitat no és excel·lència, sinó que qualitat és experiència significativa, aprenentatge, socialització, no segregació, que l’activitat et reconeixi i t’interpel·li. I això, alhora, és equitat. Millorar la qualitat també vol dir preguntar-se qui queda fora o en segon pla.

"Quan un infant o adolescent no es veu representat enlloc, el missatge implícit és que aquell espai no està pensat per a ell o per a ella"

Rodrigo Prieto: Si incorporem una mirada interseccional, això també vol dir que hi ha indicadors de qualitat que haurien d’incloure l’equitat. És a dir: si una activitat no incorpora una mirada equitativa, potser no és de qualitat. O, com a mínim, no és la qualitat que diem que volem.

Núria Sala: L’equitat al lleure no és només responsabilitat dels equips educatius, sinó també de la política pública local. Té a veure amb com els municipis planifiquen l’oferta, qui participa en la presa de decisions, quins criteris d’accés s’estableixen i com es distribueixen els recursos. L’eina ajuda a revisar aquestes dimensions per no reproduir desigualtats.

Quins exemples concrets posaria algú que vulgui entendre de què parlem, més enllà dels grans conceptes?

Rodrigo Prieto: Per posar un exemple, hi ha un experiment del 1968, que és un clàssic, de Rosenthal i Jacobson que parla de l’efecte Pigmalió. Parlem de coses molt subtils: en funció de quin nivell d’interacció tinguis amb l’alumne, com sigui aquesta interacció… es donen més o menys oportunitats. Quan fas una pregunta, i algú s’equivoca, a qui dones una segona oportunitat? Com organitzes l’espai perquè ningú quedi invisible? També, quan als equips hi ha persones diverses, especialment d’aquells col·lectius que habitualment queden fora, això té un impacte brutal. Transformen imaginaris per a infants que poden pensar “jo també puc”, però també per a la resta, perquè es trenca la idea de qui pot ocupar un lloc de reconeixement social.

"L’eina vol ser una sacsejada realista, breu, sintètica, perquè es pugui utilitzar"

Núria Sala: També tota la part de materials i imaginaris: quins cossos, realitats i experiències apareixen en contes, cançons, dinàmiques: qui protagonitza les històries? qui salva i qui és salvat? qui lidera els jocs i qui acostuma més a fer suport? Els materials transmeten models, expectatives i jerarquies. Si sempre mostrem famílies d’un sol tipus, referents culturals occidentals o no racialitzats, cossos normatius o rols de gènere tradicionals, estem enviant missatges sobre qui ocupa el centre, quina experiència és considerada “normal”, més vàlida o més desitjable. En un context on els equips no sempre reflecteixen tota la diversitat de la comunitat, revisar els materials és una acció molt concreta per evitar que reprodueixin estereotips i incorporar una intencionalitat educativa clara: ampliar referents, reconèixer realitats diverses i generar espais on tothom se senti interpel·lat. Perquè quan un infant o adolescent no es veu representat enlloc, el missatge implícit és que aquell espai no està pensat per a ell o per a ella. I això impacta directament en la qualitat de l’experiència: és més difícil implicar-te i assumir rols actius. I quan això passa, afecta les oportunitats de participació real, la vinculació amb la comunitat i el potencial d’aprenentatge que ofereix l’activitat.

Què us que passès després que un equip utilitzi aquesta eina?

Núria Sala: L’eina vol ser una sacsejada realista, breu, sintètica, perquè es pugui utilitzar. L’objectiu és que, com a mínim, alguna pregunta faci “clic”. Que algú digui: “ostres, això no m’ho havia plantejat”. Volem que l’eina sigui una excusa per conversar.

Rodrigo Prieto: És un punt, no diria de partida perquè moltes entitats ja porten temps fent camí, però sí per continuar aprofundint. És una foto de situació, de reflexió puntual, i m‘agradaria que a la gent se li remoguin coses i se li despertin reflexions que no s’havien plantejat abans.