“L’equitat a l’estiu no depèn de posar solucions a una única barrera, sinó d’articular polítiques integrals”
03/02/2026
“L’equitat no depèn d’una sola palanca, de posar solucions a una única barrera, sinó d’articular diferents mesures dins d’una política integral que facilitin l’accés, la participació i garanteixin drets i oportunitats”. Amb aquesta idea de fons arrencava Núria Sala “Els grans repte de l’equitat a l’estiu: veus expertes”, un col·loqui organitzat en el marc de la cinquena sessió col·lectiva de Municipis per un estiu enriquit, coliderat per l’Aliança Educació 360 i la Diputació de Barcelona. El col·loqui que va permetre posar sobre la taula els reptes per garantir l’equitat al lleure extraescolar i d’estiu. De les barreres econòmiques a les barreres informatives i d’acompanyament, passant pel reconeixement de la diversitat, i situant el català com a eix transversal.
L’objectiu de la sessió va ser obrir perspectives complementàries per ajudar els municipis a dissenyar estratègies integrals que assegurin que tots els infants i adolescents puguin viure un estiu ple d’oportunitats. Amb Municipis per un estiu enriquit, 12 municipis de tot Catalunya es troben en una fase de pilotatge per fer de l’estiu un temps d’oportunitats educatives.
Barreres econòmiques: “Amb eliminar o reduir el cost no n’hi ha prou”
La primera part va posar el focus en les barreres econòmiques, probablement les més reconegudes i mesurables. Les dades indiquen que la participació en les activitats d’estiu està fortament condicionada pel nivell socioeconòmic i que la bretxa s’eixampla especialment en aquest període. El cost no és només la inscripció: també hi pesen el material, els serveis d’acollida o menjador i altres despeses associades, que fan que moltes famílies quedin fora.
La bretxa de participació en activitats d’estiu segons el nivell socioeconòmic de les famílies és de fins a 31 punts, i el 40% dels ajuntaments de Catalunya no ofereixen ajudes per aquest tipus d’activitats. En aquest marc, es va assenyalar la manca falta d’un sistema estable i general que garanteixi l’equitat: “Les polítiques públiques són especialment rellevants i, tot i els esforços, el suport encara és insuficient, hi ha una manca de regulació específica i els ajuts no sempre arriben a qui més ho necessita”, obria Núria Sala.
L’economista i sòcia fundadora de KSNET Paula Salinas va avançar criteris de la guia que està elaborant amb el seu equip per orientar els ajuntaments. La proposta parteix d’una idea clau: abans de dissenyar una mesura, cal una bona diagnosi. Saber quina és la població en situació de vulnerabilitat no només ajuda a dimensionar la necessitat, sinó també a estimar el cost i evitar polítiques amb abast desconegut.
A partir d’aquí, Salinas va distingir decisions que condicionen tota l’arquitectura del programa: definir si es busca universalitat o focalització, i alinear-ho amb els objectius polítics (conciliació, garantia de drets, equitat d’accés) i amb els recursos disponibles.
“Les polítiques públiques són especialment rellevants i, tot i els esforços, el suport encara és insuficient"
“Però amb eliminar o reduir el cost no n’hi ha prou”. Hi ha un element transversal: el risc de non-take-up, ajuts que existeixen, però que no arriben a qui els necessita, ja sigui per desconeixement o per la complexitat dels tràmits. I, un cop superada la barrera econòmica, afloren altres obstacles: l’accés a la informació i la necessitat de l’acompanyament.
Barreres informatives: Quan el canal existeix, però no arriba
La conversa va continuar amb les barreres informatives i d’acompanyament. Tot i que molts ajuntaments difonen informació sobre activitats d’estiu, sovint el principal canal real de les famílies continua sent la seva xarxa social i educativa. Això fa que el capital social i cultural pesi molt en el coneixement de l’oferta, en el criteri per triar activitats i en la capacitat de fer tràmits. “Les famílies amb menys capital social i cultural tenen menys informació, menys criteri i més dificultats per tramitar les sol·licituds”, contextualitzava Núria Sala.
La jornada defensava que no n’hi ha prou amb “informar”, sinó que calen mesures d’acompanyament, prescripció socioeducativa i entorns comunitaris que facilitin que les famílies facin xarxa i se sentin interpel·lades. La Fina Vilarrúbias, de l’Ajuntament d’Igualada, va compartir una experiència que posa el focus en allò que sovint costa més de sistematitzar: el vincle. El projecte neix de detectar una participació molt desigual al lleure extraescolar: infants amb agendes plenes d’activitats i altres que no participen en res.
- Relacionat: “A fora l’escola ens hi juguem aprenentatges, benestar i les bases d’una societat més justa”
Per evitar que els ajuts quedin bloquejats per barreres d’accés, van optar per treballar a través dels centres educatius: tutors i tutores identifiquen infants que no participen en activitats fora de l’escola i que se’n podrien beneficiar. A partir d’aquí, l’equip municipal fa trobades amb família i infant, ajuda a triar una activitat que connecti amb els interessos i fa un seguiment sostingut amb un referent (coordinant escola, entitat i família). “És un projecte complex. Hi intervenen molts agents diferents i s'ha de cuidar molt, però ho fem perquè creiem que l'acompanyament de l'infant a l'activitat és clau”, explicava Vilarrúbias.
"Si els equips no reflecteixen la diversitat del territori, és molt difícil generar confiança. I sense confiança, no hi ha participació”
Entre els aprenentatges destacats: la importància que el professorat comparteixi la mirada sobre el valor educatiu del lleure, la necessitat d’un canal de comunicació constant i una coordinació intensa entre agents.
Barreres culturals: més enllà del tòpic de “no valoren el lleure”
La taula rodona de la jornada va obrir la capa més delicada: les barreres socioculturals. Es va remarcar que sovint es simplifica atribuint-ho a “codis culturals”, però que cal mirar més enllà: la precarietat, la desconnexió amb espais institucionals, la manca de temps, la manca de referents i el desconeixement de què significa un esplai, unes colònies o un campament.
Guiomar Trullols, de la Fundació Privada Pere Closa, va alertar del risc de dissenyar propostes des d’una mirada etnocèntrica i va posar el focus en la necessitat de conèixer els territoris i les persones que els habiten. També va destacar la importància que els equips educatius reflecteixin la diversitat del context i que el llenguatge amb què es comuniquen durant les activitats sigui comprensible i proper. “Si els equips no reflecteixen la diversitat del territori, és molt difícil generar confiança. I sense confiança, no hi ha participació.”
“El català no pot ser una barrera d’accés: ha de ser una eina d’acollida, de vincle i de participació compartida”
Fàtima Ahmed, cofundadora de Diàlegs de Dona, va sumar-hi una idea central: a diferència de l’àmbit econòmic, en l’àmbit cultural i religiós sovint no hi ha dades suficients per dimensionar necessitats, i això obliga a treballar des de l’escolta, l’experiència i la proximitat. “Les famílies arriben amb una sobrecàrrega d’informació i de pors. Sense acompanyament i confiança, no podem demanar-los que participin.” Davant d’això, va reivindicar l’acompanyament integral i el treball “pas a pas”, al ritme de cada família.
- Relacionat: “Quan trobes aquella mestra que t’acompanya, et cuida, genera un vincle amb tu… marca la diferència”
A més, la taula va incorporar la mirada sobre el català, no tant com una barrera lingüística puntual, sinó com un eix transversal d’equitat i cohesió. “El català no pot ser una barrera d’accés: ha de ser una eina d’acollida, de vincle i de participació compartida”, afirmava Carles de Rosselló, del Consorci de Normalització Lingüística. La llengua pot esdevenir una porta d’entrada, o d’exclusió, segons com s’utilitzi en la comunicació amb les famílies, en l’acollida a les activitats i en la construcció de vincles. “El català és un capital lingüístic de primer ordre”.
En aquest sentit, Rosselló subratllava la importància de garantir el català també en els espais de lleure, perquè sigui la llengua d’ús normal més enllà de l’escola. Quan el curs s’acaba, què passa durant aquells tres mesos d’estiu? Els monitors i monitores de lleure esdevenen “una baula clau entre el final de l’escola i l’inici del curs següent”, perquè esdevenen referents lingüístics: “Crec que hi ha molts joves que no perceben el català com una llengua amb què pots parlar, cantar i riure, i això genera un cercle viciós difícil de trencar, però en el qual el lleure té molt a dir”.
