Evidències per a la pràctica docent: notes a peu d’aula

Aquestes línies són tan sols algunes reflexions d’un humil professor a peu d’aula. Són una part de les idees que vaig compartir el passat 10 de novembre a la jornada “Les evidències a l’aula: una educació amb fonament”. Ens van convidar, a l’Héctor Ruiz i a mi, a conversar sobre el rol que ha de tenir la recerca educativa per als docents i aquí recupero algunes d’aquelles reflexions.

Les evidències, una vacuna contra el curanderisme educatiu

Darrerament, se sent a parlar molt d’evidències educatives. Moltes vegades, la defensa d’una educació basada en les evidències, en la recerca, es fa alertant del risc que alguns mètodes educatius suposadament innovadors, que no estan contrastats, es posin de moda per la seva presumpta efectivitat. Entenc i subscric les alertes dels “defensors de l’educació basada en evidències” sobre el pes de les modes, però em pregunto: quin és el seu pes real? Quin impacte tenen en termes absoluts? Si parlem de prioritats, en termes de rigor, em preocupa més el “curanderisme” educatiu, perquè té molt més d’impacte real.

A què em refereixo amb “curanderisme” educatiu? Copio un seguit de frases a la pissarra, tu les copies a la teva llibreta, que ha de ser de fulls blancs sense pauta o amb pauta, segons bufi el vent, a casa mires d’estudiar-t’ho com puguis (aquesta part és cosa seva), potser copiant-ho unes quantes vegades més… I a la pregunta: “disculpa, així s’aprèn? O millor dit, així què s’aprèn?”, la resposta és “això s’ha fet així sempre i no s’ha mort ningú”. No sé si aquest és l'estàndard de rigor o de fonamentació que desitgem per a la nostra praxi.

Li vaig sentir definir aquestes pràctiques a l’Eduard Vallory com a curanderisme educatiu, i realment em sembla una manera d'anomenar-ho tan demolidora com acurada. Cada dia estan passant coses a l’escola que no són pseudociència però que no tenen cap fonament, ni científic, ni pedagògic: són únicament pràctiques legitimades per la tradició. Vull aclarir que no hi ha res de dolent en la tradició. “Lo viejo que preserva su validez [...] continúa siendo nuevo”, deia Paulo Freire. El que passa és que una part no petita de “lo viejo” ha perdut la seva validesa.

La recerca educativa pot fer molt en aquest sentit, i a mi, personalment, em sembla estratègicament més profitós actuar sobre el curanderisme educatiu, perquè té més impacte, i perquè actuar de manera rigorosa i fonamentada és també, de retruc, una manera de desacreditar modes i pseudociències.

Respostes que existeixen i no es porten a la pràctica

En la conversa amb l’Héctor Ruiz tots dos coincidíem en què el gran repte a fer front al nostre país és la transferència de coneixement entre recerca i escola. Jo em pregunto: on són les respostes a les preguntes que la recerca educativa ha adreçat en els darrers 20 anys? Les tenim, però en la seva majoria no s’estan aplicant a les aules. L’Héctor Ruiz ens deia, per exemple: tenim evidències sobre l’efectivitat del feedback i de l’avaluació formativa. I, en canvi, a quants centres s’està utilitzant aquest tipus d’avaluació?

Tenim camp per córrer, i molts dels topalls que ens trobem no són per falta d’evidències, sinó per falta de lideratge, de voluntat política o de, per què no dir-ho, de consciència social de la importància de l’educació. Ningú no acceptaria que li extraguessin una dent com es feia fa 20 anys, però no ens mobilitzem perquè els nois i noies aprenguin com fa 20 anys. Alguna cosa no quadra!

Pot un professor estar al dia del que indiquen les evidències? La resposta és “no”

Ara mateix, NO HO POT FER. Un metge o una metgessa té un terç de la seva jornada per a formació continuada. Un terç! Us imagineu això en educació? No, jo tampoc! En medicina, les metodologies milloren (és a dir, la gent es cura més i millor) perquè els i les metges són molt bones persones que dediquen hores fora de la seva jornada? Els i les metges atenen als pacients amb els seus ordinadors personals? No, els metges no, però els docents sí. El sistema sanitari millora perquè, tot i les seves mancances, el disseny del que és un “metge” inclou l’aprenentatge al llarg de la carrera professional com un requisit indispensable. Un/a metge que no aprèn és un mal metge. Raonable, oi?

En definitiva, el disseny de “docent” hauria de canviar. Sembla, però, que anem en una altra direcció. Per posar un exemple, per acord de tots els partits polítics i de tots els sindicats d’educació a l’abril es va aprovar reduir les hores de permanència en centre de 28 a 24 hores, és a dir, menys hores de coordinació en centre.

Però, si no ho pot fer ho ha de fer? Doncs… la meva resposta és que sí, que ho ha d’intentar. Vaja, jo li recomano que ho intenti. Jo ho intento cada dia, però no perquè sigui un “heroi”, sinó per egoisme. Confesso que si intento fer les coses diferent a com les vaig rebre és per supervivència. Crec que ja hauria canviat de professió si no hagués trobat camins d’aprenentatge més coherents entre discurs i pràctica. O pitjor encara, m’hagués convertit en un professor gris, els alumnes del qual “ni escolten, ni callen”, ni s’interessen per res.

Les preguntes que ens pot respondre la recerca... i les que no

La recerca no dona respostes a tot, ni les pot donar. Ha de decidir la recerca què entenem per aprendre? O quins són els objectius d’aprenentatge? O quina és la funció de l’escola? Jo crec que no, donat que la definició d’aprendre està vinculada al propòsit de l’educació, és una construcció social, cultural i, per suposat, política. La recerca ajuda a mesurar aspectes concrets, a donar elements per a la reflexió i el contrast, però em sembla també que de vegades hi ha cert reduccionisme, i també perquè no dir-ho, certa irresponsabilitat, en atorgar a la recerca i la ciència una autoritat que no li pertoca.

Se’m va demanar quines eren les preguntes que, com a docent, m’agradaria que respongués la recerca en educació. Com deia, moltes preguntes ja estan respostes: en tenim una mostra a les sales interessantíssimes que van succeir la nostra conversa a la jornada.

També tinc preguntes que tenen a veure amb com implementar tot allò que les pròpies evidències ja ens indiquen. I també em pregunto... Quins mètodes o estratègies contribueixen a que els nois i noies condueixin el seu aprenentatge? Quins són més efectius? Com podem avaluar les competències transversals relacionades amb l’aprendre a aprendre, l’autonomia i la iniciativa, la responsabilitat o la cooperació? Quins models organitzatius faciliten projectes educatius que fomentin el treball cooperatiu entre docents i estiguin més centrats en quin aprèn (enlloc de qui ensenya)? Com podem fer més efectiva la transferència de la recerca a les aules? Com desenvolupar les competències docents de manera efectiva dins els sistemes educatius? Tan de bo puguem discutir ben aviat sobre les respostes.

Et vas perdre la jornada 'Les evidències a l'aula: una educació amb fonament'? Aquí pots recuperar els vídeos de totes les sessions i les presentacions dels ponents.