Investigadors i docents: col·laborar per a la millora de l'educació

• Les ciències de l'educació poden contribuir a l'hora de guiar moltes de les decisions que docents, estudiants, famílies, directius i polítics prenen.
• Tenim davant una gran oportunitat de fer un pas similar al que va fer la medicina en el seu moment i començar a incorporar el coneixement científic com una eina fonamental per contribuir a la pràctica educativa.
• És evident que els processos d'ensenyament i aprenentatge són molt complexos i depenen de moltes variables, però ja tenim evidències que reflecteixen que l'aplicació del coneixement científic en educació pot produir millores rellevants.

El proppassat 10 de novembre, la Fundació Bofill ens va convidar al Sergi del Moral i un servidor a participar en un debat sobre el paper de les evidències científiques en l'educació. El Sergi hi participava en qualitat de professor en actiu mentre que jo hi aportava la visió de l'investigador. Desconec si els assistents esperaven que, més enllà de fer palesos els punts de trobada, acabéssim manifestant també algunes divergències de plantejament; però el fet és que, més aviat, els nostres discursos van esdevenir complementaris i van reflectir l'enorme potencial que pot tenir per a l'educació una col·laboració horitzontal entre la comunitat educativa i la comunitat científica.

Precisament, just després del debat, una persona ens va preguntar per Twitter qui havia d'apropar-se més a l'altre, els investigadors a l'aula, o els docents a la recerca. La meva resposta va ser que l'apropament ha de ser mutu, perquè aquest apropament no és més que un acte de col·laboració. I en una col·laboració cal la implicació de totes les parts. També cal que ambdues parts assumeixin el valor i les limitacions de la seva contribució a l'objectiu comú.

En aquest sentit, seria un error pensar que la ciència pretengui marcar la pauta de l'educació. De fet, per molt que algú així ho volgués, no ho podria aconseguir de manera efectiva, perquè la ciència té importants limitacions. Per començar, la ciència no pot decidir els objectius de l'educació. Fonamentalment perquè aquests no responen a una pregunta científica, és a dir, una pregunta que es pugui resoldre per mitjà del mètode científic. Aquesta decisió correspon única i exclusivament a la comunitat educativa, que l'ha de prendre amb base en els seus valors. En segon lloc, la ciència no pot ajudar a guiar cap pràctica educativa si no s'estableixen abans aquests objectius que mencionava. Sense objectius, sense propòsit, no hi pot haver recerca. Altrament, com podríem saber si un mètode didàctic concret és efectiu o no? Efectiu per a què? Si volem comparar dos mètodes, necessitem determinar exactament què compararem, és a dir, quins objectius perseguim quan els apliquem.

En tercer lloc, hi ha determinats objectius educatius pels quals la ciència no compta, almenys encara, amb instruments de mesura adequats que ens permetin avaluar el seu grau d'assoliment. De fet, hi ha objectius educatius, com ara la creativitat o la solidaritat, pels quals amb prou feines tenim una definició consensuada que ens permeti fer comparacions efectives. Per últim, la ciència no podrà oferir respostes infal·libles ni tan sols per aquells objectius que sí són mesurables. Les respostes de la ciència en l'àmbit educatiu s'han d'entendre en termes probabilístics, de manera similar a com hem d'entendre les previsions dels meteoròlegs, salvant les distàncies.

Malgrat totes les seves limitacions, i com podem apreciar a partir del símil amb la meteorologia, les ciències de l'educació sí poden contribuir a l'hora de guiar moltes de les decisions que docents, estudiants, famílies, directius i polítics prenen quan tracten d'assolir els objectius educatius establerts. Com dèiem, en cap cas podran oferir receptes infal·libles, però sí ens podran orientar sobre quines decisions tindran major probabilitat de reeixir. Això vol dir que no podrem apreciar la contribució de la ciència a l'educació a no ser que mirem els seus efectes a nivell de conjunt. La meteorologia no sempre l'encerta, però en conjunt ho fa molt més que cap altre mètode de predicció del temps.

La ciència que pot contribuir a la pràctica educativa prové de disciplines tan variades com la neurociència, la psicologia o la sociologia, entre d'altres, i ens aporta coneixements tan bàsics com els relatius als mecanismes cerebrals de l'aprenentatge, així com evidències obtingudes directament a les aules, comparant rigorosament les diverses pràctiques que s'hi porten a terme. La informació que ens proporciona no només ens orienta sobre quins esforços seran els més eficaços en la nostra determinació per assolir els objectius d'aprenentatge, sinó que, en especial, ens pot prevenir d'aquelles inversions que no tinguin cap fonament.

En efecte, és evident que si fem un esforç per canviar una pràctica educativa o un model organitzatiu ho farem amb la intenció de millorar els resultats en els objectius que ens hem proposat. Per tant, és obvi que voldrem evitar qualsevol inversió de temps, dedicació, il·lusió i diners que no promogui aquesta millora. En aquest sentit, la ciència ens pot alertar davant de propostes que no proporcionin beneficis o, fins i tot, que puguin provocar un empitjorament respecte al que ja s'està fent.

Ara bé, la ciència no només pot ajudar-nos a avaluar les propostes, diguem-ne, innovadores, sinó que també pot contribuir a determinar l'eficàcia d'allò que venim fent. En realitat, la recerca ja ha assenyalat molts dels aspectes on podríem millorar la pràctica educativa actual si el que es desitja és que els alumnes desenvolupin aprenentatges duradors, transferibles, funcionals i productius.

Sens dubte, hi haurà qui pensi que la recerca en aquest àmbit és innecessària, o que no pot aportar res que l'experiència a l'aula no faci ja evident. Per suposat, l'experiència que s'obté fent de mestre o professor és inestimable, però també té certes limitacions que la ciència pot complementar. Així, per exemple, l'experiència quotidiana d'una persona sempre està sotmesa a una sèrie de mecanismes cognitius que la fan advertir, interpretar i recordar els esdeveniments de manera esbiaixada, habitualment de forma que encaixin amb les seves conviccions prèvies. Per això, si jo aplico un mètode que d'entrada crec que funcionarà, tinc moltes probabilitats de concloure que ha funcionat, basant-me en la meva experiència personal. Com va subratllar la psicòloga Ziva Kunda: «les persones habitualment arriben a les conclusions a les que volen arribar».

Precisament és aquí on el mètode científic, que simplement consisteix a sistematitzar l'experiència personal per alliberar-la dels biaixos, tot dissenyant eines d'avaluació objectives i recollint dades, supera l'experiència personal a l'hora d'interpretar la realitat. Un bon exemple d'això el podem apreciar, novament, en una altra disciplina: en aquest cas, la medicina. En efecte, durant mil·lennis, la pràctica de la medicina es va basar en la tradició i en l'experiència empírica no analitzada sistemàticament. Així, els metges van confiar durant més de 3.000 anys en tractaments com la flebotomia (la sagnia), i fins i tot la van defensar de manera vehement com a mètode molt eficaç per a tractar qualsevol malaltia. Segons la seva experiència personal, la flebotomia era una pràctica "que funcionava". No va ser fins a mitjan segle XIX, quan es van realitzar els primers estudis científics per establir la seva eficàcia, que es va concloure que les sagnies no només no eren efectives en la immensa majoria dels casos, sinó que fins i tot eren perjudicials. La medicina, de fet, no va començar a basar la seva pràctica en evidències científiques de manera generalitzada fins a principis del segle XX.

En definitiva, penso que tenim davant una gran oportunitat de fer un pas similar al que va fer la medicina en el seu moment i començar a incorporar el coneixement científic com una eina fonamental per contribuir a la pràctica educativa. És evident que els processos d'ensenyament i aprenentatge són molt complexos i depenen de moltes variables, però ja tenim evidències que reflecteixen que l'aplicació del coneixement científic en educació pot produir millores rellevants. Això no vol dir que haguem d'abandonar les reivindicacions per una major inversió en educació, ni molt menys, però ens ofereix un escenari en què tot esforç pot estar millor invertit. En qualsevol cas, per tal que aquest escenari sigui possible, allò fonamental serà construir un relació de col·laboració bidireccional entre docents i investigadors.

Et vas perdre la jornada 'Les evidències a l'aula: una educació amb fonament'? Aquí pots recuperar els vídeos de totes les sessions i les presentacions dels ponents.