La loteria del naixement i l’equitat en la infància

Garantir que els infants desenvolupin totes les seves potencialitats i gaudeixin en el conjunt d’esferes de la seva vida és, amb seguretat, un dels motors que guia a totes les persones que es dediquen a la infància. Volem alimentar el seu progrés personal, social, cultural i econòmic; i per remoure les barreres que atempten contra la igualtat d’oportunitats ens calen polítiques públiques.

Però, quan parlem de gestions que tenen l’objectiu de lluitar contra la pobresa, el debat públic es polaritza i s’alimenta l’adversitat al fet que s’implementin.

Polítiques proequitat

De manera gairebé inconscient, la societat associa la pobresa a la vivència d’una situació adversa que implica una despesa econòmica imprevista, o a bé a males decisions. Davant aquests fets, hi ha un cert consens en defensar que l’estat del benestar cobreixi a la ciutadania enfront del sofriment de determinats infortunis de l’atzar; però aquest sentir s’esquerda quan l’imprevist és atribuïble a decisions personals. És difícil sostenir els llaços de solidaritat si sentim que contribuïm al finançament d’unes polítiques públiques, els beneficiaris de les quals no hi contribueixen amb el seu esforç.

Sovint s’invisibilitza que les posicions d’arribada són, en realitat, situacions de partida distintes.

Un sentiment que es fonamenta en una analogia entre «la posició que s’ocupa en la societat» i «l’esforç que la persona ha realitzat». I, amb la seva acceptació, s’invisibilitza que les posicions d’arribada són, en realitat, situacions de partida distintes en les quals els gens, les preferències individuals, la família i el context social esdevenen calaixos de sortida diferents.

Si la desigualtat s’entén socialment com a posicions socials distintes, la pobresa és una arena movedissa, un procés multidimensional que limita les capacitats de les persones i que afecta tots els àmbits de la seva vida.

Entenem la “pobresa” com una situació d’estrès constant i sostingut en el temps, que consumeix gran part dels recursos cognitius que, en aquest context, s’orienten a cobrir de forma urgent les necessitats més bàsiques, malmetent l’estructura de presa de decisions i dificultant que es puguin traçar estratègies de progrés social a mitjà i llarg termini. És un procés que deteriora l’estat de salut, tant físic com psicològic, i un llast per al desenvolupament personal i social de les persones que la pateixen, una ruptura en les trajectòries educatives dels infants. Un fenomen que en la majoria dels casos, a més a més, es transmet de generació en generació.

Preredistribució: la igualtat d’oportunitats és la infància

Si posem el punt de mira en la infància, cal rebutjar l’argument meritocràtic. Les condicions materials en què neixen i creixen els infants no són atribuïbles al seu esforç, sinó que aquest factor respon a allò que s’ha anomenat la “loteria del naixement”. Tenint en compte que els efectes perjudicials de viure en una situació d’escassetat en la infància es troben cada cop més documentades i perduren al llarg de tota la vida, l’aposta dels poders públics per les polítiques de lluita contra la pobresa en la infància són alhora la garantia i l’exercici dels drets més fonamentals i l’adquisició del capital social, cultural i econòmic necessari per al desenvolupament dels infants.

Els primers anys de vida són un moment especialment sensible, i per això les polítiques d’infància són una aposta estratègica per al desenvolupament de la societat.

Sovint, les polítiques que promouen l’equitat en la infància són denominades «predistributives», perquè són una inversió que desactiva o corregeix els efectes multiplicadors que comporta viure experiències d’adversitat abans que aquestes es produeixin. Els primers anys de vida són un moment especialment sensible: es desenvolupen els circuits neuronals i les conductes principals són plàstiques, és a dir, més receptives a les influències ambientals. Les polítiques d’infància són una aposta estratègica per al desenvolupament de la societat.

La transferència de rendes

Una política de rendes és una transferència econòmica a una persona o unitat de convivència per part del sector públic. Aquests ingressos «extra» poden tenir un caràcter universal i dirigir-se al conjunt de la població, o poden focalitzar-se en un col·lectiu de persones que comparteixin alguna característica, com per exemple l’abandó del mercat de treball després d’haver cotitzat durant un període d’anys (pensions) o no disposar d’un llindar determinat d’ingressos (prestacions).

A diferència de les prestacions materials i en espècies, la transferència de rendes permet preservar l’autonomia i la llibertat de les persones, les quals poden decidir la despesa que prioritzen i els béns de consum als que accedeixen. A més, les polítiques de rendes poden escapar a la deshonra que suposa acudir a determinats establiments a fer la compra, característica que, conjuntament al fet de no requerir necessàriament un seguiment dels serveis socials, ha estat lloada perquè no estigmatitza a les persones beneficiàries. Aquestes polítiques, a més, poden acompanyar-se d’altres intervencions, com l'adquisició d’habilitats parentals, amb l’objectiu d’afavorir una promoció integral i integrada de la persona.

Existeix un volum prou considerable d’experiències que permeten apuntar alguns resultats de la implementació de polítiques de rendes.

Actualment, i arran del context del confinament i pandèmia, especialment amb el tancament de l’atenció directa dels serveis públics, aquestes polítiques han despertat un interès i un impuls renovat. L’aparició de l’Ingrés Mínim Vital al nostre context n’és un bon exemple. Tot i això, arreu del món ja s’havien implementat un gran nombre de polítiques d’aquest tipus, i existeix un volum prou considerable d’experiències que en permeten apuntar alguns resultats.

I, què ens diuen aquestes experiències? En primer lloc, contràriament al que apunta el pensament dominant, un increment dels ingressos no comporta un augment del consum de tabac o alcohol dels adults, sinó que s’experimenta una reducció significativa o un abandó del seu consum. Aquesta millora en la salut dels infants es produeix ja durant el procés gestacional, on les polítiques de rendes incideixen, no solament en la millora de la salut de la mare, sinó també en una reducció del nombre de parts prematurs i un increment del pes dels nadons en néixer (1,2).

En les situacions de risc social també s’observa que l’efecte «increment d’ingressos» redueix les situacions de violència, d’abús intrafamiliar i de negligència. I en els casos de vulnerabilitat més lleus, l’alleujament de la situació econòmica afavoreix que els adults proveeixin una cura de major qualitat i, per tant, la convivència familiar millori, de la mateixa manera que l’avaluació del fons 0-16 de l’Ajuntament de Barcelona posa de relleu. El canvi d’hàbits, la incorporació d’estratègies i la inversió en el consum, exemplifiquen la major rellevància que es dona a la nutrició i en l’estabilització dels àpats. Un canvi que contribueix a la millora de la salut dels infants i adolescents, a més de la salut autopercebuda (com es demostra en el programa B-INCOME desenvolupat als barris de la riba del Besòs) i també en la reducció del sobrepès en edats més avançades.

En l’esfera socioemocional i conductual dels infants, els resultats mostren una millora generalitzada del benestar de les nenes i nens. L’increment dels ingressos millora l’atenció de la canalla i la reducció de la hiperactivitat, dels desordres d'ansietat, i dels trastorns de conducta física i de l’agressivitat, uns factors relacionats amb la millora emocional i amb el descens de les taxes de criminalitat i de detencions de joves, entre d’altres.

Els resultats més sòlids, però, es troben en l’àmbit socioeducatiu. Les experiències primerenques positives augmenten el valor de les habilitats que s’adquireixen al llarg del procés de creixement. Un aspecte que comporta, d’una banda, una motivació autoreforçada per aprendre més; i de l’altra, que el domini precoç d'una sèrie de competències cognitives, socials i emocionals provoqui que l'aprenentatge en edats posteriors sigui més eficient i hi hagi l’alta possibilitat de donar continuïtat a les trajectòries educatives.

En l’àmbit estrictament de l’ensenyament, els efectes de les polítiques de rendes solen fixar-se en l’assistència a l’escola, els testos en matemàtiques i els nivells d’assoliment educatiu. En general, hi ha una base d'evidències considerable i coherent sobre els vincles existents entre la transferència en efectiu i l'assistència a l'escola, així com el descens de les expulsions. En termes generals, aquestes polítiques també contribueixen a un augment de la continuïtat i l’assoliment de nivells educatius superiors (1,2). Una contribució en el projecte B-INCOME es traduïa en una reducció de la probabilitat de repetició de curs de 2,1 punts.

Les polítiques de rendes presenten millores en el desenvolupament de les competències matemàtiques, de raonament i lingüístiques, en la millora de la memòria a curt i llarg termini.

Ara bé, si els infants d’estrats socioeconòmics més baixos de l’estat espanyol tenen gairebé 5 vegades més probabilitats d’obtenir un rendiment lector, matemàtic i científic menor que els seus companys de nivell socioeconòmic més elevat, quina és la contribució de la garantia de rendes en aquesta qüestió?

L’evidència apunta al fet que la implementació de les polítiques de rendes presenta millores en el desenvolupament de les competències matemàtiques, de raonament i lingüístiques, en la millora de la memòria a curt i llarg termini, i en la integració visual i del desenvolupament del llenguatge.

Si paral·lelament no es produeix una millora del sistema educatiu en la seva totalitat, les transferències poden generar efectes no previstos. En l’avaluació del B-INCOME, per exemple, l’increment de rendes es traduïa en un desplaçament de l’alumnat de l’escola pública a l’escola concertada. L’objectiu del canvi es justificava com una estratègia per accedir a una educació de major qualitat, però també com un accés a una xarxa social que posteriorment possibilités la mobilitat social dels seus infants.

Fins i tot, amb aquest efecte, podem afirmar que l’increment dels ingressos de les llars es tradueix en una major despesa dirigida als infants.

Elements a considerar en l’avaluació de resultats

La diversitat de factors que intervenen en la configuració d’una política d’ingressos (llindars, requisits d’accés, formes de provisió o condicionalitats…) incideixen de forma directa en els seus resultats.

En el nostre context, el sistema de garantia d’ingressos es caracteritza per orientar-se, principalment, a la inserció laboral de les persones beneficiàries. Programat des d’un disseny multinivell en què l’Estat aporta una base d’ingressos (l’Ingrés Mínim Vital) sobre el qual les comunitats autònomes poden desplegar polítiques pròpies, com la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya.

Malgrat que pugui semblar que ambdues polítiques haurien d’oferir una protecció a consciència, la seva integració no s’ha produït de forma tan acoblada com seria necessari. Com a conseqüència, tot i la incorporació a l’IMV d’un “complement” per infant (100€ per a 0-3 anys, 70€ per als infants d’entre 3 i 6 anys, i 50€ per als infants i adolescents d’entre 6 i 18 anys), un dels factors que pot limitar els resultats d’aquestes polítiques és la baixa intensitat en la protecció de les prestacions. Les quanties d’ambdues es troben molt allunyades dels costos de la criança, valorades per Save the Children (2022) en 819€ mensuals per infant. Una bretxa que, a més, varia territorialment, sobretot a causa del preu de l’habitatge, i l’augment de la inflació actual que es produirà amb major intensitat.

Cal reafirmar el compromís perquè els infants despleguin totes les seves potencialitats i gaudeixin en la totalitat d’àmbits de la vida.

Finalment, cal apuntar que encara que es produís un increment extraordinari i significatiu d’ingressos i d'intervencions, no s’eliminaria el conjunt de diferències intrínseques entre els infants. Difícilment es remourien, tampoc, l’experiència prèvia i els raonaments o hàbits interioritzats. Per tant, els assoliments personals, educatius o socials que es deriven de la intervenció seran difícilment equiparables amb els de la resta de nenes i nens.

Cal avaluar les polítiques públiques per rendir comptes i identificar elements de millora, però hem de recordar, també, que aquests processos es troben íntimament relacionats amb la garantia i l’exercici de drets. Cal, doncs, reafirmar el compromís perquè els infants despleguin totes les seves potencialitats i gaudeixin en la totalitat d’àmbits de la vida. Per assolir aquesta fita són necessàries polítiques decidides de garantia d’ingressos per a la infància.