A finals de setembre, el president de la Generalitat anunciava al Parlament la gratuïtat de les places públiques de P2. Entre els impactes esperats d’aquesta mesura, i en línia de les recomanacions d’organismes com l'OCDE o la Comissió Europea, s’espera que la mesura contribueixi a la mobilitat social dels infants provinents d’entorns desafavorits.

Però, quines limitacions té la mesura anunciada? Serà suficient per eliminar les principals barreres d’accés i que tots els infants hi accedeixin?

Apostar per la petita infància

D’entrada, i de caràcter general, cal posar en relleu que tota intervenció en la petita infància que tingui com a objectiu la seva promoció és més que pertinent. D’una banda, perquè la neurociència descriu el procés d’interacció estímul-resposta (experiència) com el principal artífex en la connexió neuronal entre diverses àrees del cervell i del seu desenvolupament; i identifica, precisament, els primers anys de vida com una etapa altament sensible a l’enriquiment ambiental i especialment receptiva a les influències de l’entorn.

De l’altra, perquè recerques com la de James Heckman assenyalen com la interiorització primerenca d’habilitats cognitives i no-cognitives (com la confiança en un mateix, la motivació o la perseverança, entre d’altres) possibilita no solament que aquestes es desenvolupin al llarg de la vida, sinó que actuïn a la vegada, com a multiplicadores o prerequisits d’altres, contribuint de forma significativa al desenvolupament individual, social i econòmic.

Així ho confirmen avaluacions realitzades a programes com l’Abecedarian Project, les Perry Preeschools, o l’experiència dels Early Head Start, que -tot i que en diferents intensitats-, presenten millores en habilitats de llenguatge i de pre-lectura (identificació de lletres i pronúncia de paraules) o pre-matemàtiques. A més, a aquests aprenentatges s’hi sumen millores de salut, reducció de problemes conductuals, una presència més sostinguda en el sistema educatiu, i l’obtenció de títols universitaris o remuneracions salarials més elevades, entre d’altres.

En quina mesura, doncs, la gratuïtat dels P2 presentada pel govern contribuirà a la interiorització d’habilitats i facilitarà la promoció social dels infants més necessitats?

Límits de la política

L’abast

El primer dels elements d’anàlisi fa referència al nombre d’infants que són potencials beneficiaris de la mesura. D’acord amb l’oferta de places d’escoles bressol públiques, i malgrat que s’ha produït un augment d’aquestes en els darrers anys, tan sols un 18,3% de la petita infància participava d’una escola bressol municipal el 2019 (Diputació de Barcelona 2020). A banda de mostrar el baix desenvolupament dels serveis dirigits a la petita infància, aquesta dada posa de relleu una cobertura molt minsa del servei, un fet que es traduirà en un abast molt limitat de la política, més encara si tenim en compte que la gratuïtat es circumscriurà solament a P2.

Beneficiàries de la mesura

En segon lloc, ens interessa identificar l’origen social de les famílies presents a les escoles bressol, ja que recordem que són els estrats més vulnerables als que ens interessa promocionar de forma preferent en aquest servei.

Mentre sis de cada deu nens de renda alta assisteixen a l'escola bressol, el percentatge es redueix a la meitat per als infants d’estrats de renda inferiors.

La composició de les famílies que usen les escoles bressol en l’actualitat es troba molt condicionada per la renda familiar disponible i el cost d’oportunitat d’aquestes. Així, mentre sis de cada deu nens de renda alta assisteixen a aquests serveis, el percentatge es redueix a la meitat per als infants d’estrats de renda inferiors (Navarro-Varas i Porcel 2021), un element que caracteritza la composició social d’aquest servei per una major prevalença d’infants amb mares amb un nivell educatiu i d’ingressos més elevats, unes característiques que es reforcen quan hi ha un nombre de fills menor (Sarasa Urdiola 2011).

Malgrat que la introducció de la gratuïtat a P2 pot animar la matriculació dels infants d’estrats més precaris, és més que probable que la continuïtat dels infants que ja estan en el centre suposin de facto una gran limitació a l’oferta de places a P2; i per tant, les opcions d’accés en aquest curs siguin molt restringides.

Com a conseqüència, podem preveure que la inversió del govern a través de la gratuïtat del P2 no es traduirà en un benefici generalitzat per als infants que viuen en situacions més precàries.

Estratègies complementàries

Davant aquesta situació, la prioritat passa per promoure la incorporació dels infants d’estrats més empobrits a les escoles bressol i per fer-ho, cal remoure les principals barreres d’accés que hi troben. Aquestes són de caràcter econòmic, però també poden estar vinculades a qüestions de culturals i socials.

Augmentar la puntuació en el sistema d’accés

D’una banda, el sistema d’accés a les escoles bressol actual no prioritza les famílies que es troben en situacions de vulnerabilitat –excepte els progenitors beneficiaris de la Renda Garantida de Ciutadania i de forma indirecta, les famílies monoparentals o nombroses (que tenen una major prevalença de risc de pobresa).

Caldria doncs actualitzar el catàleg de prestacions econòmiques i d’urgència social (Ingrés Mínim Vital, entre d’altres) i atorgar més punts a les situacions compatibles amb baixos ingressos. Aquesta actuació, que donaria una major preferència a les famílies amb rendes baixes, possibilitaria que aquestes poguessin preveure amb antelació la cobertura de la cura dels seus infants, i els permetria per tant planificar la seva formació o incorporació laboral.

Tanmateix, aquesta estratègia, hauria de complementar-se amb la reserva de places per a fer front a aquelles situacions que requereixen, per exemple, una major estimulació o una situació sobrevinguda. Aquells supòsits en què les barreres d’accés al servei no són estrictament de caràcter econòmic, i l’accés al servei es garantiria de forma directa a través de la derivació dels serveis socials o sanitaris.

Cal ser conscients, però, que ambdues mesures (augmentar la puntuació i reserva de places) tindrien un efecte molt limitat si no s’acompanyessin amb polítiques de reducció del cost que suporten les famílies, tal com proposa la política analitzada.

Reduir l’esforç econòmic de les famílies

Com apuntàvem, el cost del servei és un desincentiu a l’accés, i la gratuïtat del darrer curs té una limitació forta que és l’oferta disponible de places. Davant aquesta situació, cal apostar per una mesura que comprengui el conjunt de cursos de l’escola bressol i incideixi alleugerint l’esforç econòmic de les famílies.

Per a fer-ho, hi ha dues possibles opcions. La primera és focalitzar la despesa financera pública en aquelles llars que pateixen una situació de pobresa més greu i promoure la gratuïtat de l’escola bressol per aquestes famílies. Aquesta és l’opció que està promovent el govern de Portugal, promulgant la gratuïtat del servei per a les famílies amb rendes inferiors a 190 € i que actualment està estudiant elevar el llindar als 370 €.

Una segona opció és la de promoure un esforç progressiu, com el que han impulsat diversos municipis: la tarifació social. En aquest supòsit, les famílies fan front a un cost ajustat al seu nivell de renda i la diferència és assumida per l’Ajuntament (en aquest cas seria assumit per la Generalitat). L’objectiu d’aquesta tarifació progressiva és promoure l’accés de les famílies d’estrats socials més populars (que veuen com se’ls hi abarateix el cost del servei) a la vegada que els més benestants es desplacen al sector privat (perquè a l'haver de pagar les tarifes més elevades veuen com el diferencial entre el servei públic i el privat es redueix).

L’avaluació de la tarifació a les escoles bressol realitzada per a l’Ajuntament de Barcelona, conclou que el nombre d’infants de famílies amb rendes per sota del llindar de la pobresa de la renda de suficiència ha augmentat un 19% (Navarro-Varas i Porcel 2021) i, per tant, la mesura ha contribuït a fer que estrats dels trams de renda inferiors accedissin a la bressol.

Un dels principals avantatges del canvi de política és que les famílies poden anticipar, des del moment de la matrícula, quin serà el cost que hauran d’assumir (i no depenen d’un informe de serveis socials -que els pot ser desfavorable). I, a la vegada, aquelles famílies que pateixen problemes econòmics però no requereixen la intervenció dels serveis socials o que no hi accedirien per evitar l’estigma o la vergonya que suposa demanar un informe de vulnerabilitat, també sol·liciten l’accés al servei (emergeix la demanda).

No obstant, si la Generalitat optés per avançar cap a l’extensió de la tarifació social, un parell d’advertències. La primera fa referència a l’existència d’un cost mínim fixe per l’ús del servei (50 € en el cas de Barcelona) que pot seguir sent un desincentiu per les famílies més precaritzades. Aquí, com a mínim, caldria aplicar la gratuïtat del servei per evitar que aquest fos una barrera.

La segona alerta: l’avaluació dels ingressos es realitza en l’exercici anterior al del curs vigent, un element que suposa que en aquells contextos de recessió econòmica com l’actual i per a les llars amb major precarietat i rotació laboral, hi hagi famílies que experimentin una caiguda dels seus ingressos i no puguin fer front al cost de la plaça que estan ocupant.

I més enllà…

Tanmateix, pot resultar il·lusori pensar que introduir la gratuïtat (o rebaixar el cost) d’un servei dirigit a primera infància comporti per se l’eliminació dels factors de risc en què aquests creixen. Plantegem en la part final algunes estratègies que poden contribuir a reforçar la mobilitat, entenent que per desenvolupar la infància cal un ecosistema.

Entorn educatiu, de qualitat

Les experiències analitzades identifiquen com un dels principals elements de la promoció social la qualitat de l’experiència educativa de l’escola bressol. L’any 2015 una avaluació sobre els efectes de l’educació primerenca en infants de 4 anys de Tennessee posava sobre la taula uns resultats desencoratjadors: “No hem trobat cap efecte sostingut, ni en el desenvolupament social ni en l’emocional” (Andrew Flowers 2016). L’equip de Heckman hi responia incidint en la qualitat dels seus programes com a element diferencial: grups petits i intensitat dels serveis, elements que no eren presents a la xarxa pública de Tennessee.

Si prenem la ràtio adult-infant de referència –factor estretament vinculat a l’argument dels grups reduïts i la intensitat-, la proporció d’infants per professional a Catalunya és més del doble (13.7) que en el d’altres països que tenen més desenvolupats aquests serveis com Dinamarca (3), el Regne Unit (3.7) o Finlàndia (4) (Sarasa Urdiola 2011).

Malgrat en els serveis de la bressol la intervenció del professional es concentra exclusivament en l’infant, un recurs interessant sobre el qual es podria aprofundir és, en línia al que es fa a espais familiars o serveis d’intervenció socioeducativa, augmentar la ràtio adult-infant incorporant els progenitors en l’experiència educativa, un aspecte que desenvoluparem més endavant.

Fenòmens com el summer learning loss posen en relleu la necessitat de dissenyar estratègies que perpetuïn els aprenentatges i l’adquisició d’habilitats de la petita infància.

D’altra banda, fenòmens com el summer learning loss (en què l’aturada del curs per vacances estivals comporten pèrdues en competències lectores, vocabulari o habilitats lingüístiques) posen en relleu la necessitat de dissenyar estratègies que perpetuïn els aprenentatges i l’adquisició d’habilitats de la petita infància.

Amb aquest objectiu, una de les recomanacions de Kauerz (2006) és apostar per un cicle infantil en què les experiències dels infants siguin fruit d’una intencionalitat educativa, planificada i revisada; que posi en joc tot allò experimentat a la bressol (alineació vertical [1]), solidificant i desenvolupant competències. Com es pot imaginar, aquesta alineació bressol-infantil té un factor territorial/de-proximitat evident que implica suavitzar les transicions preescolars a entorns escolars i donar continuïtat i integrar els projectes educatius dels centres i la formació dels professionals, però també la lluita contra la segregació escolar. En aquest sentit, l’obertura de l’escola a l’entorn i viceversa és una experiència educativa irrenunciable.

Enfortir l’entorn familiar

Com dèiem, la participació de l’entorn familiar té un efecte rellevant en els assoliments dels infants, més encara en les edats primerenques. Per tant, si volem que hi hagi algun efecte en la interiorització d’habilitats en la primera infància (i posteriors) cal incorporar-los en l’experiència educativa dels seus infants. El propi Heckman ho apunta “la família té un paper poderós en la formació d’aquestes habilitats, aportant tant dotacions genètiques com entorns prenatals i postnatals, que interactuen per determinar les habilitats, el comportament i els talents dels nens” (Cunha et al. 2006).

La majoria dels programes “d’èxit” referenciats persegueixen que els progenitors s’impliquin emocionalment amb el joc i mostrin més calidesa, promouen el vincle i fomenten una parentalitat sensible a les necessitats i els estats interns de l’infant, oferint suport als progenitors perquè puguin donar-los-hi resposta. I aquesta és una línia de treball que pot anar des de millorar les habilitats socials, emocionals i comportamentals dels progenitors, fomentar les expectatives respecte als seus infants o ajudar-los a crear ambients de rutines i experiències educatives, entre d’altres. Des de la mateixa escola es poden promoure activitats a l’aula o tutories orientades i reunions informals; o fins i tot, comptar amb la complicitat d’altres agents com els serveis socials o sanitaris.

Créixer en una situació d’”estrès tòxic” té conseqüències a mitjà i llarg termini i dificulta, entre d’altres, els processos d’aprenentatge.

En paral·lel, però, caldrà reduir els factors estressants de les famílies. Créixer en una situació d’”estrès tòxic” té conseqüències a mitjà i llarg termini i dificulta, entre d’altres, els processos d’aprenentatge. Les cures, l’estimulació i les relacions amb els adults sensibles i respectuoses són centrals per a garantir el benestar dels infants. Si les necessitats bàsiques no es troben cobertes, gran part dels recursos cognitius dels adults es dirigeixin a pensar com garantir la subsistència, i l’atenció i el suport als seus fills disminueix.

Són molt els estudis que apunten i quantifiquen com uns ingressos extres es troben correlacionat amb l’increment dels rendiments acadèmics (Mayordomo Martínez 2020) i, per tant, i en línia del que promou la mateixa Comissió Europea amb la Garantia Infantil Europea, cal una prestació econòmica que acompanyi el procés de criança.

En resum

Podem concloure, per tant, que, a priori, la introducció de la gratuïtat a P2 tindrà un impacte molt limitat per als infants de famílies amb rendes baixes. Això és així perquè aquestes famílies actualment no participen d’aquest servei i la gratuïtat del P2 que podria ser un incentiu per al seu accés, serà contrarestada per una oferta de places molt reduïda.

Cal una política que combini una reducció del cost que suporten les famílies més empobrides amb una acció que les faci preferent en el sistema d’accés a les escoles bressol.

Per a fer front a aquesta situació, cal una política que combini una reducció del cost que suporten les famílies més empobrides amb una acció que les faci preferent en el sistema d’accés a les escoles bressol. Així, d’una banda, i sent conscients que el preu és la principal barrera per accedir al servei, calen polítiques que alleugin l’esforç econòmic de les famílies amb rendes baixes, bé sigui a través de la focalització de la gratuïtat en les situacions de pobresa més greu, o bé a través de la incorporació d’una tarifació progressiva.

Una política que per tal de promoure l’accés, però també per garantir l’efecte compensatori del servei, ha d’estendre’s al conjunt de cursos de la bressola. De l’altra, però, cal revisar i actualitzar els criteris del sistema d’accés per a donar un major pes als infants que presenten més dificultats, reservant fins i tot places perquè els professionals puguin derivar-los-hi si la seva situació ho requereix.

Així mateix, cal seguir aprofundint en què la qualitat de l’ensenyament alineï l’ensenyament reglat (més enllà dels serveis dirigits a la petita infància) amb el desenvolupament i incorporació dels recursos educatius no formals (entitats i activitats d’oci i lleure). Una aposta que haurà de posar l’infant i la família al centre, reconeixent i enfortint les seves capacitats i habilitats.

Si per educar un infant cal una tribu, és el moment de donar condicions perquè aquesta pugui fer-ho.

[1] A aquesta alineació vertical (tot el que han experimentat anteriorment els prepara per al següent nivell educatiu), hi suma una alineació horitzontal en què l’experiència del que passa dins de cada cicle es coordina i l’alineació temporal que garanteix que al llarg de l’any els infants reben una experiència de qualitat que reflecteixen l’alineació vertical i horitzontal