La nova Llei de la ciència de Catalunya i la recerca en educació

La transferència de la recerca, la retenció del talent, el finançament i les infraestructures són grans reptes pendents de la ciència catalana, però ara sembla que s’obre una oportunitat que ens hauria de permetre millorar-ne l’escenari actual: l’aprovació de la primera llei de la ciència de Catalunya.

El Projecte de llei va començar el setembre del 2021 el seu tràmit parlamentari, just aquests darrers mesos s’han fet les ponències i estem en ple debat i esmenes al Parlament. No entraré aquí en el detall de la llei, ni en les conformitats o discrepàncies que s’han manifestat al llarg d’aquest debat, però sí en alguns dels principals objectius i, sobretot, intentaré respondre a la següent pregunta: què pot aportar una Llei de la ciència a la recerca en educació?

Des del meu punt de vista, és una llei que, tenint la recerca i el coneixement com a eix vertebrador, hauria de contribuir a assegurar una millor inversió en educació i promoure polítiques educatives orientades a oferir més qualitat i equitat en el nostre sistema educatiu.

Què pot aportar la primera llei de la ciència de Catalunya a la recerca en educació?

Citant el text de l’avantprojecte, la futura llei de la ciència de Catalunya té “la missió i l’ambició de consolidar Catalunya com a pol internacional de referència, situat entre els millors d’Europa. El Parlament de Catalunya, per aquesta Llei, posiciona de manera permanent l’R+D+I entre les prioritats polítiques, socials i econòmiques del país.” I alhora s’inspira en les propostes de la Unió Europea relatives al pròxim Programa marc de Recerca i innovació (Horitzó Europa) i en les conclusions del Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement aprovat per l’Acord de Govern el juny del 2020.

Si ens centrem en l’aportació que aquesta nova llei pot fer al camp de la recerca en educació, trobem que l’avantprojecte ja destaca que les institucions educatives han de ser “agents estratègics i nuclears d’R+D+I de Catalunya”. I també que en la generació de coneixement d’excel·lència en matèria educativa i en la seva transferència trobarem “la clau sobre com mitjançant l’educació impregnem la societat dels nous avenços científics perquè aquesta evolucioni de manera rica i plena, contribuint així a fer un món millor”.

Per assolir-ho, caldrà fer-ho mitjançant la cultura i educació científica innovadora en tots els nivells de la formació, perquè com apunta Guinovart (2022) cal “repensar com ensenyem la ciència ja des de totes les etapes escolars... per promoure’n les vocacions científiques i minimitzar-ne el biaix de gènere...”, així com potenciar l’estudi en gestió de la recerca i innovació tant en el grau com en el postgrau, i la innovació i transferència del coneixement adreçat a investigadors, tècnics i gestors. En aquest sentit, es proposa que sigui el personal investigador qui contribueixi de manera decidida, accessible i entenedora a la seva divulgació i comunicació a la societat.

Lligat també a aquesta divulgació, i amb l’ànim que hi hagi un impacte real, hi ha un altre repte de la llei: que esdevingui l’eix vertebrador de la ciència oberta de Catalunya amb l’objectiu de consolidar el sistema de coneixement implicant tots els agents que hi intervenen. I això cal dur-ho a terme amb la voluntat de millorar la qualitat de la recerca, fent-la més transparent, col·laborativa i democràtica, fent més accessibles els seus resultats i les seves dades, i posant-los a l’abast ciutadania de la manera més nombrosa i àmplia possible per aprofitar-ne tot el potencial.

Un dels objectius també és el de promoure confiança dels ciutadans en la ciència. Perquè si aquests tenen un major compromís, la seva participació serà més activa en els experiments científics i en la recollida de dades. Això només s’aconseguirà si eduquem ja en aquesta direcció en totes les etapes educatives i a tots els agents implicats.

La ciència oberta respon a la nova política de coneixement obert que s'ha anat desenvolupant al llarg d’aquests darrers anys però que s’havia anat impulsant de manera fragmentada, sense una visió integral. Ara es concreta tenint en compte el context actual en relació amb les directives europees i a la Llei espanyola de la ciència, i esdevé una clara aposta per impulsar la publicació en obert, tant de les dades resultants de la recerca, com de les publicacions acadèmiques que fan difusió d’aquests resultats o d’altres coneixements que es generen en contextos educatius i no educatius.

Aquí les institucions educatives poden fer una funció clau, i és que amb aquesta vocació de projectar el coneixement es poden crear xarxes que permetin connectar-se entre si per tal d’enriquir-se i nodrir-se entre elles. Si, a més, l’administració contribueix a fer i participar en polítiques de recerca de la Unió Europea en col·laboració amb altres organismes i institucions internacionals en R+D+I, aquestes xarxes educatives també poden esdevenir internacionals i facilitar així un intercanvi més ric i promoure estudis comparats, entre altres activitats.

“Estem davant d’un escenari en què el coneixement es rep i es transmet més eficaçment i això n’accelera el benefici i l’impacte a la societat.”

És més, podem afirmar que la recerca en col·laboració ha augmentat exponencialment en els darrers anys i que produeix resultats més ràpids que poden transferir gairebé de manera immediata. Si això és així, estem davant d’un escenari en què el coneixement es rep i es transmet més eficaçment i això n’accelera el benefici i l’impacte a la societat.

En aquesta direcció, la Comissió Europea està impulsant programes en què promou projectes de recerca en xarxa, on l’estratègia principal és tot just provocar aquesta col·laboració i producció de coneixement en obert per tal d’ajudar a transferir i reutilitzar de manera més ràpida i millor els productes científics. Això, en un moment on el finançament en matèria de recerca en educació és insuficient, pot contribuir a no minvar-ne la productivitat, malgrat les mancances pressupostàries.

En educació, la ciència en obert ofereix oportunitats per augmentar la transparència i, per tant, la possibilitat de replicar la mateixa investigació en un altre context, sense haver de començar de zero cada vegada. Aquí, la UNESCO (2019) ja recomanava l’ús de recursos educatius en obert com a instrument per a la creació de capacitats científiques obertes, i que per tant cal utilitzar-los per augmentar l’accés als recursos educatius i d’investigació, millorar els resultats d’aprenentatge, maximitzar l’impacte del finançament públic i formar als educadors i als alumnes perquè es converteixin en cocreadors de coneixement.

També en matèria de recerca en educació, ens ha de permetre respondre preguntes sobre dificultats d’aprenentatge que abans era difícil de poder respondre per la complexitat dels mètodes d’anàlisi de les dades i per la dificultat en l’accés d’aquestes dades. Si bé, aquest tema també ha de tenir una clara política de protecció i seguretat, en funció del tipus de dades que es tractin, per la qual cosa, el marc que reguli la ciència oberta ha de ser molt rigorós i seguir els protocols necessaris i més quan en educació i altres àmbits les dades tenen informació sobre persones.

Cal assegurar que existeixi una recerca educativa que aporti coneixement valuós i útil per als reptes educatius del país.

La Fundació Bofill ja va publicar l’octubre del 2017 un manifest per a l’accés a les dades en educació que reivindica que les administracions responsables del sistema educatiu recullen moltes dades que poden facilitar i promoure la recerca en aquest àmbit. I és que “l’evidència científica pren cada cop més rellevància com a eina per desenvolupar i millorar les polítiques públiques” i, alhora, “la promoció de la recerca en l’àmbit educatiu esdevé un element cabdal en la formulació, implementació i avaluació de les polítiques educatives que permetin millorar l’eficàcia, l’eficiència i l’equitat del nostre sistema educatiu.”

També el juliol del 2021 es va impulsar el manifest “Apostem per la recerca per millorar l’educació del país” per part de diferents investigadors, experts en educació i en polítiques públiques i que es va adreçar al Govern de la Generalitat i al Parlament de Catalunya per assenyalar la urgència d’impulsar un conjunt de mesures, algunes de les quals ja es dirigien a suggerir com abordar objectius com els que s’han debatut en el marc de la llei de la ciència.

El manifest ja reivindicava que cal assegurar que existeixi una recerca educativa que aporti coneixement valuós i útil per als reptes educatius del país, així com garantir que el coneixement generat sigui transferit i conegut pels actors clau del sistema educatiu, i que les evidències es tenen en compte de manera sistemàtica en el procés de formulació, disseny i revisió de les polítiques educatives.

En aquesta direcció, el manifest (pàg. 5-8) ja aporta 16 propostes perquè aquestes polítiques educatives estiguin connectades amb el coneixement, i ho fa a partir de 4 grans eixos que esdevenen fonamentals i que aquesta llei hauria de permetre desplegar:

• Reforçant la recerca educativa perquè s’orienti a les necessitats del país.

• Afavorint la transferència i el treball conjunt recerca-política educativa.

• Incorporant la recerca i les evidències en el disseny, execució i avaluació de les polítiques educatives.

• Desenvolupant estructures clau i una arquitectura institucional que asseguri la viabilitat del conjunt del pla.

“La nova llei de la ciència és un canvi cultural sobre com entenem la recerca i l’impacte que aquesta pot generar al qual no estem acostumats”

Veiem, per tant, com aquests darrers anys ja s’ha estat reivindicant a Catalunya la necessitat de tenir una llei de la ciència que afavoreixi la recerca educativa amb l’objectiu de millorar i fer avançar l’educació al nostre país. Som conscients que amb l’aprovació d’aquesta llei caldrà generar una manera diferent d’actuar i treballar per part de tots els agents (investigadors, famílies, estudiants, centres educatius, docents, ciutadana, món empresarial i l’administració pública i els governs), perquè és un canvi cultural sobre com entenem la recerca i l’impacte que aquesta pot generar al qual no estem acostumats.

I aquest canvi cal promoure’l demanant que aquesta llei impulsi de manera decidida:

• Un increment de la inversió per a la recerca en educació i millors condicions.

• L’ús d’evidències científiques per a la presa de decisions dels responsables polítics en relació al disseny, execució i avaluació de les polítiques educatives.

• La creació d’estructures clau i institucionals que assegurin la coordinació i el suport a tots els agents implicats en el sistema educatiu.

• El desplegament definitiu del Pla de Recerca Educativa que el Departament d’Educació i el Departament de Recerca i Universitats ja estan treballant.

• La internacionalització i el treball en xarxa en matèria de recerca educativa.

• Una política de dades i ciència oberta que afavoreixi la recerca en educació, fomentant un millor aprofitament i compartició del coneixement que es genera amb l’objectiu de fer evolucionar el nostre sistema educatiu.

En aquest sentit, com ja apunta l’informe UNESCO Recommendation on Open Science del novembre de 2021, l’aplicació de la ciència oberta requereix invertir en el desenvolupament de capacitats de tots els agents implicats i de capital humà. Esperem, doncs, que nova Llei de la Ciència de Catalunya esdevingui l’instrument clau que connecti la recerca en educació i les polítiques educatives del nostre país i ens ajudi a impulsar el progrés que com a societat necessitem.

És una transformació necessària i cal afrontar-la amb il·lusió, només així podrem fer avançar més i millor l’educació, i l’educació és el nostre futur.