Reconèixer i connectar (educar en la pràctica artística)

Enric Aragonès Jové, relator del grup de treball d’arts escèniques d’Educació 360, coordinador pedagògic de l’EMMCA de l’Hospitalet de Llobregat i professor col·laborador de l’Esmuc.

Una Educació 360 és aquella que ocupa i es preocupa de tots els espais i temps de la vida quotidiana. És aquella que entén que les oportunitats educatives que es troben en contextos diferents (dins les institucions escolars i fora d’elles) i formats diversos (des dels més formals i reglats a les propostes no formals) són totes elles cabdals per als itineraris de les persones (itineraris formatius i professionals, però també vitals). És aquella que traça recorreguts personalitzats en aquest ventall d’oportunitats, de manera que es vinculin temps, espais i aprenentatges. I, també de manera molt destacada, és aquella que es construeix com a política pública transversal i que persegueix estar a l’abast de totes les persones i sectors socials.

Darrere d’aquesta breu definició, s’amaguen essencialment dos conceptes, dues accions: reconèixer i connectar. Reconèixer que s’aprèn i s’educa arreu i a temps complet, però connectar també allò que aprenem aquí i allà. Reconèixer tots els agents que intervenen en l’educació de les persones, però connectar també aquells qui eduquen aquí i allà. Reconèixer les experiències educatives que acumulem les persones, i connectar-les inevitablement per traçar-hi un recorregut.

Reconèixer i connectar han estat també els dos verbs que han guiat l’elaboració del document Educar en la pràctica artística, un dret irrenunciable que l’Aliança Educació 360 ha presentat aquest desembre.

1. Obrir la mirada sobre l’educació i les arts

Si toca obrir la mirada sobre l’educació per aconseguir una perspectiva de 360 graus, les arts escèniques esdevenen un terreny inevitable.

Moltes iniciatives, tal vegada sense utilitzar l’etiqueta d’Educació 360, ofereixen oportunitats educatives en el camp de la música, la dansa, el teatre o el circ que connecten espais, temps i aprenentatges. Un cúmul d’experiències asimètriques, heterogènies, sense un pla comú previ ni una ordenació posterior. Un recorregut amb virtuts, errors, proves, correccions i encerts.

Amb l’objectiu de fer una lectura específica de què vol dir i què implica una Educació 360 en el camp de les arts escèniques una vintena de professionals amb experteses diverses en educació artística va participar una taula de reflexió. El resultat ha estat el contingut que recull aquest document. Un document que, a partir d’una anàlisi de l’estat de la qüestió, posa les bases per desenvolupar projectes artístics en clau 360: quines pràctiques, sobre quins principis, amb quins professionals i a partir de quins passos per fer-los arribar arreu i a tothom i desenvolupar una veritable política pública.

Una primera idea clau sobre la qual posa el focus és que les arts són educatives en elles mateixes. La percepció és diferent per a cadascú i no existeix una porta d’entrada única; cadascú hi ha arribat per vies diverses i imprevisibles. Però les arts tenen la capacitat de commoure i això, per si mateix, ja és educatiu. Cal, doncs, que la vida de les persones s’ompli d’oportunitats educatives que puguin ser porta d’entrada a les arts, les seves experiències i els seus sabers.

2. Impacte, recerca i drets

No comencem des de zero. Organismes nacionals i internacionals recullen des de fa temps els impactes de les arts en l’educació: millora de competències o resultats acadèmics, augment de la motivació, increment de la inserció laboral i l’escolarització completa, desenvolupament de la personalitat i reducció de la conflictivitat, entre altres. Impactes col·lectius i individuals que, més enllà de les dades, serveixen per posar de manifest la importància de bastir l’argumentari a favor d’una educació artística 360 amb proves, recerca i estudis.

Entrant el terreny dels drets, hi ha un element que esdevé central a l’hora d’entendre el paper de la pràctica artística en l’educació: tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts (així està enunciat a la Declaració Universal dels Drets Humans). Els nostres drets culturals són, per tant, drets actius (“participar en”) i drets col·lectius (“la vida cultural de la comunitat”), un dret que s’exerceix fent i que s’exerceix en el marc d’un grup. És impossible no vincular aquesta idea amb la definició mateixa de les arts escèniques.

3. Unes institucions 360

Les nostres institucions educatives i culturals han pensat massa sovint la pròpia missió com un àmbit d’actuació específic (fer classes d’una disciplina concreta, dirigir-se a un grup social específic, fer projectes comunitaris amb una forma donada, programar concerts per a un públic, etc.). Ha faltat, però, que assumissin totes la missió de l’equitat i la cohesió social, de vincular-se a tot el sector i de connectar-se amb el seu entorn.

Tenim encara organitzacions que es dediquen específicament a allò social o a allò comunitari mentre que, massa sovint, aquesta no és la matèria de les escoles, de les grans institucions culturals, dels centres superiors. D’alguna manera, “ja hi ha qui se n’ocupa”.

Per a una veritable visió 360 calen organitzacions i institucions 360, que comparteixin la missió de dirigir-se a tots els sectors socials i, sobretot, que entenguin que per tal que tots hi siguin caldrà acomboiar-ne alguns. Per tal que vinguin no només els de sempre, haurem de desplegar accions concretes per arribar a aquells que no s’hagin sentit cridats. En definitiva, no tenir oportunitats educatives per als uns o per als altres, sinó per a tothom, per a uns i altres junts.

4. Cap a una política pública

La pràctica artística té un desenvolupament i una presència destacables fora de l’escola, amb diversos graus de formalitat i de regulació, i amb oportunitats que donen de nou mostres d’inequitat per raons econòmiques i socioculturals. D’aquests llenguatges, alguns tenen una presència minsa en les etapes escolars obligatòries i altres, directament inexistent. El mateix enfocament educatiu d’aquests llenguatges artístics difereix molt d’unes oportunitats educatives a unes altres i, com en altres àmbits, rarament existeix un vincle entre elles.

Des del punt de vista de l’equitat, si la majoria d’oportunitats educatives se situen en espais no obligatoris (és a dir, on no hi és tothom) és fàcil que aquestes oportunitats arribin a determinats sectors i no a uns altres, a causa del seu bagatge cultural i la seva situació social i econòmica.

Esdevé, per tant, indispensable que les administracions públiques treballin de manera interdepartamental i amb col·laboració vertical per tal d’assumir també una visió 360 de l’educació que es traslladi a les polítiques públiques.

Punt de partida

Les idees exposades en aquest breu recull són només algunes de les que articulen el document Educar en la pràctica artística, un dret irrenunciable. Les aportacions de totes les persones que han participat en el grup, i de les que hi ha contribuït amb les seves ponències, han donat lloc a un text que no tanca res, sinó que pretén ser un punt de partida per construir, a partir de les experiències viscudes i els aprenentatges obtinguts, un entramat de noves oportunitats educatives en les arts escèniques amb mirada 360.

El text és, en definitiva, una crida als professionals de l’educació, de les arts, de les administracions públiques, de la recerca, de la gestió, per reconèixer i connectar. Per reconèixer-nos, connectar-nos i seguir avançant.

Descarrega la publicació: