Com millorar el sistema educatiu català a partir d’innovació fonamentada i contrastada?

En el nostre context la innovació sovint no acostuma a anar vinculada a una recerca empírica apropiada ni a l’avaluació dels seus resultats (Pedró, 2013). Aquesta constatació no és només del cas català, doncs a la resta del món -a excepció d’Estats Units i Regne Unit i algun altre cas europeu- recerca i innovació en l’àmbit educatiu no sempre han anat associades de la mateixa manera que ho ha estat en altres sectors com el sanitari.

Com indica Mar Camacho a l’Anuari 2015 dels reptes de l’educació a Catalunya, el panorama de la recerca i la innovació educativa al nostre país es caracteritza per la falta d’un lideratge robust per part de l’administració pública i l’existència d’experiències aïllades, sovint poc basades en evidències i poc avaluades, a les que els manquen mecanismes de transferència i escalabilitat.

Seguint la definició de l’OCDE, innovació educativa és un canvi que afegeix valors als processos educatius (tant en el terreny pedagògic com organitzatiu), que es tradueix amb una millora dels resultats dels aprenentatges i/o en la satisfacció dels actors educatius. En un moment en què sorgeixen moltes iniciatives relacionades amb la innovació educativa a Catalunya, com generar innovació fonamentada en la recerca d’evidències sobre la seva efectivitat? Com podem fer que redundi en la millora del sistema educatiu i, especialment en l’alumnat més desfavorit? Com trencar les inèrcies i pràctiques poc o mal fonamentades o contrastades que es continuen aplicant en base a plantejaments tradicionals o intuïtius? I d’altra banda, com la recerca pot orientar-se a la millora educativa a Catalunya? Com trencar la separació entre teoria i pràctica?

Arreu del món, juntament amb l’impuls d’estratègies i polítiques educatives de promoció de la recerca i la innovació, a llarg dels últims anys s’ha produït un canvi important en la lògica tradicional de la innovació educativa centrada com a resultat lineal de la recerca educativa. L’eclosió de laboratoris del canvi (LABS for Change) ha fet canviar i superar els vells paradigmes acadèmics i el protagonisme únic, reservat als centres de recerca de les universitats. Aquests nous espais, modalitats i xarxes nascudes com a LABS han multiplicat la difusió de noves solucions, metodologies i pràctiques dins les escoles que passen a estar legitimades per evidències i/o per guiatges ben reflexionats des de fórmules col·laboratives entre diferents actors.

Alguns exemples d’aquestes noves estratègies són l’Innovation Lab de Nesta, la iniciativa Research in Schools, l’Education Endowment Foundation o les Izones. Què en podem aprendre d’aquestes experiències d’arreu del món centrades en la innovació i millora continuada del sistema educatiu per traslladar-les al nostre context?

Amb aquestes preguntes iniciem una prospecció d’agendes polítiques, models i experiències, amb la col·laboració de l’investigador Xavier Martínez-Celorrio, per poder traslladar al 2017 els resultats a la comunitat educativa en el marc del projecte l’Agenda de la Recerca i la Innovació Educativa a Catalunya.