Mites i realitats sobre l’acompanyament de les famílies a l’escolaritat. Què funciona?

Les famílies són claus en l’educació dels seus fills i filles, però, com es pot donar suport a les famílies per fer-les còmplices en l’acompanyament a l’escolaritat? Els programes existents funcionen per millorar el rendiment acadèmic? Quines barreres dificulten l’acompanyament familiar? 

És sabut que els programes d’implicació parental en l’educació són efectius per a tot tipus de famílies, però una de les dificultats més gran rau en saber com promoure estratègies efectives de suport als processos d’aprenentatge dels seus fills i filles. En aquest sentit, socialment compartim una sèrie de creences que a vegades no són del tot certes, però que sovint, en ser compartides, es donen per verdaderes. En aquest article, es plantejaran algunes afirmacions que conviuen en la nostra societat i que sovint dificulten l’acompanyament a les famílies des dels centres i els programes creats. Cada resposta es basa en les evidències recollides a  l’article d’en Jaume Blasco “Què funciona en els programes per fomentar la implicació parental en l’educació dels fills?”, de la sèrie Què funciona en educació (núm. 11, encara inèdit), així com en altres recerques i la pròpia experiència. 

Si un infant creix en el marc d’una família en una situació de complexitat i vulnerabilitat, no tindrà èxit escolar. Tot i que un context de complexitat familiar suposa una dificultat afegida, afortunadament, aquesta variable no és determinant per si sola. Les investigacions indiquen que aquest infant o jove tindrà menys oportunitats i per tant més dificultats, però també destaquen que els programes d’implicació parental en l’educació són igualment efectius per a totes les famílies, vinguin del context que vinguin. Així, per facilitar oportunitats a totes les famílies i per tant, caminar cap a una inclusió educativa més equitativa, s’han de facilitar formes de participació a les famílies per aprendre a recolzar i acompanyar els seus fills i filles en l’aprenentatge. Quan les famílies provenen d’altres cultures, es pot demanar el suport de mediadors culturals i també animar a les famílies que ja estan a l’escola a col·laborar a preparar les convocatòries, traduir, motivar, etc.  

Hi ha famílies que passen de tot, no volen participar. Partim de la idea que totes les famílies volen el millor pels seus fills i filles i, per tant, desitgen que durant l’escolaritat puguin desenvolupar el seu màxim potencial de forma satisfactòria. Dit això, se sap que hi ha barreres que dificulten la participació de les famílies, sobretot quan el centre s’obre poc a les famílies i les formes que s’ofereixen són poc diversificades. Estudis recullen que la participació de les famílies es dona a partir de 3 canals principals i igualment significatius: des de casa, des de l’escola i a través de les xarxes de famílies (Park i Holloway, 2016). Cal conèixer què pensen les famílies, què els neguiteja, quines expectatives tenen envers els seus fills i filles i de quina manera els donen suport a casa. S’ha d’entendre que hi ha famílies que no saben com posar-s’hi, d’altres potser han tingut males experiències com a alumnes a l’escola o que a la seva cultura, participar no està ben vist, és només per a persones formades com a mestres. A vegades els horaris de feina no ho faciliten o situacions econòmiques que requereixen prioritat. En tot cas, el que és necessari és fer-les sentir benvingudes, obrir canals, mostrar actituds respectuoses i facilitar formes diverses presencials i virtuals de participació.

Si dediques un temps petit però de qualitat amb els fills i filles ja és suficient. La qualitat en les relacions és bàsica per sentir-se emocionalment bé, però no es dona espontàniament, requereix temps per crear vincles, coneixença, confiança, i, en definitiva, una comunicació de qualitat. La comunicació és un element clau per a l’acompanyament a l’escolaritat i, per tant, requereix que es construeixi amb cura. L’institut d’infància, en l’estudi “El baròmetre de la infància i les famílies de Barcelona” (2014) destaca que bons nivells de comunicació amb els fills i filles es demostren eficaços contra la repetició del curs escolar, independentment del nivell de renda. 

Els centres educatius poden ser un lloc des d’on es promoguin aquestes actituds, facilitant programes que incloguin grups de mares i pares, jornades, programes, etc. que dotin de recursos per a la parentalitat a totes les famílies. Cal destacar que la comunicació entre la família i l’escola ha de ser fluida i clara. En aquest sentit, l’ús d’imatges en les notes i cartells, documentació, trobades, eines virtuals i presencials obriran múltiples canals per crear vincles de confiança mútua i, per tant, revertiran positivament en l’alumnat.

A secundària ja no cal la implicació familiar. Malgrat que als centres de secundària la implicació familiar sol ser escassa i poc motivada, és tant efectiva com en les altres etapes. Per tant, el suport parental en qualsevol etapa educativa és un factor afavoridor. En un estudi es destaca que les famílies participaven quan se sentien incloses al centre (benvingudes, bona comunicació i satisfacció amb l’escola), però també quan sentien que havien de compensar els dèficits que veien en els estudiants de l’escola (Park i Holloway, 2018). És evident que la participació a secundària ha de prendre formes ajustades, sovint diferents de les que s’utilitzen a primària, però un recull d’estudis comparatius (Jeynes, 2005, 2007) destaca que les formes d’implicació més subtils, com són les expectatives i l’estil parental, són de les més influents. 

És positiu que pares i mares controlin els deures. A primària l’efecte és positiu, però petit, en canvi a secundària l’efecte és contrari. Els estudis destaquen que és important que s’afavoreixin uns hàbits sobre quan i com fer els deures, resoldre dubtes... però el mer control parental per verificar-ne la compleció, pot generar efectes negatius. En aquest sentit, la recerca assenyala que l’acompanyament informal és més efectiu que el més acadèmic, per tant, aspectes com la creació d’ambients adequats, valorar l’educació, tenir expectatives positives i realistes, la lectura compartida o la comunicació són facilitadors de l’aprenentatge a la llar.

Els programes per fomentar la implicació parental són més efectius que la implicació voluntària. Els programes funcionen, però cal destacar que l’efecte és major quan les famílies s’impliquen de forma espontània. Tot i així, s’evidencia l’efectivitat dels programes i sobretot aquells que incentiven la lectura compartida en l’àmbit domèstic, segurament perquè utilitzen mètodes amb accions i estratègies molt concretes que faciliten la seva implementació (Blanch et al, 2012).  

A Catalunya, el programa Llegim en Parella o el Lecxit  són exemples de programes amb implicació familiar amb evidències de la seva eficàcia. També,  la recerca destaca que en les intervencions i programes educatius d’estiu és un requisit important incentivar la implicació de les famílies (Alegre, 2016).

Els programes per fomentar la implicació parental han de ser intensius i de llarga durada. En general, a la revisió d’en Jaume Blasco queda palesa que la intensitat o la llarga durada no suposa una millor eficàcia del programa, per contra, la brevetat, relacionada amb una major focalització, pot ser un factor d’èxit. A nivell internacional es destaca que quan un programa indueix a fer activitats detallades (com la tutoria parental), com més focalitzades i més concretes són les accions, l’impacte és més gran. Així, és possible que la concreció faciliti capacitar a les famílies i per tant, fomenta la seva motivació i expectatives d’èxit. 

Els programes amb implicació parental solen centrar-se en facilitar la motivació i/o algun tipus d’habilitat, sobretot les de comprensió lectora o matemàtiques. Els estudis destaquen aspectes positius com el fet que els programes facilitin:

• La interacció especialitzada, d’un a un, per tant amb un acompanyament ajustat i individualitzat.
• Poden induir canvis de vocació permanent en pares i mares, podent revertir en altres germans.
• Ajustar-se a les particularitats socials i culturals de cada família.

I ara què? 

El seminari “La implicació familiar en l’educació dels fills: estratègies i programes que funciones”, organitzat per La Fundació Bofill amb la col·laboració d’Ivàlua, va reunir diferents experts de centres i serveis relacionats amb l’educació i les famílies.  Algunes de les consideracions que es van proposar són les que es sintetitzen a continuació.

Es parteix de la idea que tothom educa i que l’educació és un procés artesanal on s’ha de construir una mirada de famílies i mestres que afavoreixi l’optimisme pedagògic per construir expectatives positives, empoderadora, equitativa i de confiança. Per a fer-ho es destaquen accions a tres nivells:  

A nivell polític, davant les evidències exposades per la literatura i experiències internacionals i nacionals, cal impulsar polítiques que afavoreixin la participació de les famílies a nivell informal, escolar i de comunicació efectiva, així com programes que ho complementin. Impulsar recerques per aportar més evidències sobre què funciona i què no. A més, s’ha de fomentar la formació de mestres sobre famílies, tant a nivell inicial com permanent. Cal incrementar recursos, però també posar ordre en els que ja hi ha perquè a vegades hi ha iniciatives que se solapen i d’altres que manquen. 

A nivell comunitari cal facilitar la formació i participació en xarxes, tant informals com formals (taules, comissions...), i també a nivell intersectorial, on intervinguin diferents agents i sectors (educatiu, salut, serveis socials, famílies, entitats socials...). Incloure educadors socials a les escoles, fer ús i potenciar els serveis de traductors dels ajuntaments per facilitar la comunicació o  serveis com el SOAF  (Servei d’Orientació i Acompanyament a les famílies). A més s’ha d’afavorir l’acompanyament de les habilitats parentals i la criança responsiva a través de grups de mares i pares, com el programa Créixer en Família per facilitar els vincles i la comunicació. És veu necessari, també, que els programes comunitaris contemplin hores de dedicació professional per a la coordinació i treball en xarxa entre professionals i serveis.  

A nivell de centres educatius es destaca la necessitat d’obrir portes a les famílies i al barri. Fomentar que la cultura del centre s’impregni d’una mirada col·laborativa i de colideratge amb les famílies a través de, per exemple: grups de treball mixtes (mestres i famílies), trobades durant el curs (individuals i grupals), projectes compartits, Edcamps, tallers, projectes, etc. D’aquesta manera es podrà compartir temps i crear vincles de confiança, conèixer les expectatives d’uns i altres, les diferents cultures o aprofitar les oportunitats que ofereix cada família, entre d’altres.  El programa Tangram o el projecte Enxaneta  són alguns exemples dels efectes positius de la implicació de les famílies a les escoles. D’altra banda, cal destacar que quan els infants són petits, és un bon moment per començar a facilitar aquest acompanyament a l’aprenenetatge. Per exemple, els Espais Familiars són serveis per infants i famílies que faciliten el vincle i la criança per poder acompanyar els fills en la seva educació.  També les Escoles Bressols són un servei clau perquè les famílies ja comparteixin aquesta necessitat des de l’inici. D’altra banda, els centres han de treure partit dels espais compatits que ja tenen, com les trobades individuals i també les grupals, per tal que siguin participatives i s’ajustin a les expectatives i necessitats d’uns i altres, com en el cas de la Crida a redissenyem la reunió amb famílies. L’impuls d’aquests programes d’acompanyament de les famílies a l’escolaritat pot afavorir l’empoderament, l’optimisme pedagògic, més coneixement curricular i dels mètodes utilitzats als centres i tenir, com hem vist, una repercussió tant a nivell socioemocional com acadèmic de tots els infants i joves. 

En resum, la revisió de la recerca sobre programes destaca com a element clau a les famílies, però mostra limitacions a l’hora de comparar-los ja que tant la definició d’implicació parental com la de rendiment acadèmic no són unívoques i inclouen dimensions i habilitats diverses. Els estudis destaquen l’efectivitat de la participació informal, però tot i que s’esmenta què fan les famílies a la llar, no es detalla el com de forma concreta, tampoc quan participen en programes específics des de casa. Cal seguir doncs, impulsant polítiques, accions i programes d’acompanyament dels pares i mares en l’escolaritat dels seus fills i filles i seguir recopilant evidències sobre què funciona i què no de forma més detallada i precisa.